Dol i solidaritat

  • Publicat el dimecres 25 de octubre del 2017 | 13:21
La reacció de dol, i al mateix temps, de reafirmació dels barcelonins va sorprendre els ciutadans i les autoritats

La Rambla ha viscut el seu pitjor agost en dècades. Un atropellament massiu i deliberat va segar la vida de 14 persones el passat 17 d’agost i va deixar desenes de ferits, als que hores més tard s’afegirien dues víctimes més a la Zona Universitària de Barcelona i al passeig marítim de Cambrils. L’atemptat va sorprendre la ciutat en plenes vacances, quan el centre bull de visitants i els barcelonins tenen temps per passejar i gaudir de les festes majors d’estiu.

Si bé era molt estès el convenciment que el terrorisme podia colpir algun dia Barcelona com ja ho havia fet amb les veïnes París i Londres, l’horror d’un atemptat era una noció abstracta per a molts barcelonins, que no l’havien viscut mai en primera persona.

Per això la reacció ciutadana de dol però també de reafirmació va sorprendre tant la ciutadania com les autoritats. Més enllà dels debats estèrils sobre com haver evitat l’inevitable, Barcelona va exhibir una capacitat de reacció àgil i eficaç, acompanyada d’un contundent rebuig a la intolerància i a l’odi.

Les hores més llargues
Immediatament després de l’atropellament, el dispositiu policial Gàbia va dictar la reclusió de vianants, clients i botiguers als locals de la Rambla, a més del tancament total del perímetre a la circulació i a la premsa. Restauradors, taxistes, quiosquers i desenes de ciutadans anònims van arromangar-se per ajudar els afectats a desplaçar-se, a refugiar-se si no podien arribar al seu allotjament, a localitzar els seus familiars o, simplement, a passar l’estona reclosos amb el major caliu possible. Des del cambrer que va cuinar braves a tots els qui havien quedat tancats al seu restaurant pakistanès, fins als hotelers i veïns que van oferir habitacions a turistes incomunicats, passant pel motorista que va portar al Clínic una de les víctimes mortals. Una allau de voluntaris es va acostar als hospitals per donar sang i oferir-se com a traductors, mentre veïns espontanis repartien aigua i menjar als milers de conductors aturats a les sortides de Barcelona a causa dels controls policials.

Dies d’incertesa
Les festes majors de Gràcia i Sants van suspendre part del programa d’actes per seguretat i com a mostra del dol de la ciutat, que durant uns dies va aguantar la respiració mentre l’operatiu policial seguia cercant els autors de la massacre. L’actuació dels diferents cossos policials, i molt especialment la dels Mossos d’Esquadra, va rebre mostres ciutadanes de suport i agraïment que no es veien a Barcelona des de feia molts anys. Veïns col·locant flors als furgons policials, aplaudiments i dedicatòries als altars espontanis de la Rambla han esdevingut un record nou i inesperat en la memòria d’aquells dies incerts. L’assetjament al cos policial català per part dels diaris i partits amb seu a Madrid, val a dir-ho, va ajudar decisivament a aquestes inèdites mostres d’estima.

No obstant, per a milers de veïns i amics de la ciutat el record més emotiu és el clam contra la por. L’endemà dels atacs, els ciutadans concentrats al minut de silenci en record a les víctimes van esclatar corejant alhora un lema improvisat: “No tinc por!”. Tres paraules que acapararien les portades de tot Europa i que van inundar de seguida les xarxes socials. L’expressió d’un desig, més que no pas una realitat consolidada.

L’atemptat va despullar la vulnerabilitat de la ciutat i de la societat catalana, que a mesura que passaven els dies havia d’assimilar també que els perpetradors dels atacs eren un grup de nois de Ripoll joveníssims i fanatitzats pel gihadisme. El dolor de les seves famílies, desconsolades per la tragèdia i pel que havien fet els seus fills, va sacsejar consciències i trencar barreres.

El lema contra la por també va ser el leitmotiv de la manifestació unitària de rebuig al terrorisme, que el 26 d’agost va omplir el passeig de Gràcia i la plaça Catalunya i que encapçalaven professionals dels serveis d’emergències i seguretat. També va ser molt present a les desenes d’homenatges que va acollir la Rambla durant dues setmanes: petits cercles d’ofrenes on espelmes, notes manuscrites i peluixos transmetien el dolor i les esperances de la ciutadania, igual que els arbres i les rajoles de la Rambla plens de dedicatòries.

El museu de la ciutat se n’ha fet càrrec de la classificació i custòdia com a patrimoni memorialístic. El llibre de condol habilitat per l’Ajuntament -en format físic i virtual- va haver de prolongar el període d’obertura de tanta gent que volia fer-hi constar les seves emocions.

Tornar a la Rambla
Al llarg dels dies, cadascú va trobar el seu espai per emocionar-se. I la Rambla es va tornar a omplir de barcelonins, una reconquesta cívica que hagués semblat un somni complert si no fos pel silenci incòmode i impressionant que hi regnava. L’atac va colpir un punt molt sensible de la ciutat i va activar una estima que teníem quasi oblidada. La Rambla rebel, contradictòria, mitificada i maleïda, que hem criticat i donat per perduda una i mil vegades, però que a l’hora de la veritat no estem gens disposats a perdre.

Nascuda riera però aviat convertida en torrent humà, la Rambla té moltes cicatrius i aviat n’explicitarà una de nova, en forma de memorial a les víctimes del 17 d’agost. El monument s’integrarà en la reforma de l’avinguda, que tot just aquest estiu enllestia el concurs d’idees. L’equip guanyador, que lidera l’arquitecta i ex-regidora Itziar González, haurà de resoldre a la nova Rambla moltes assignatures pendents, tant urbanístiques com socials. I ara, a més, tindrà la missió de buscar un encaix a la memòria d’aquests dies tràgics i a la lluita de Barcelona contra la por.

Secció: