El lloguer ofega els barcelonins

  • Publicat el divendres 06 de gener del 2017 | 12:32
Als barris de menor renda els preus són més baixos, però els veïns hi dediquen més part dels seus ingressos

El dret a l’habitatge ha estat un dels més vulnerats des de l’esclat de la crisi. Si les afectacions sobre les persones amb hipoteca van ser les primeres en fer-se visibles, d’un temps ençà el focus s’ha centrat en l’augment del preu dels lloguers.

Barcelona és l’exemple més obvi que, en matèria d’habitatge, preval el negoci sobre la funció social. Segons el portal immobiliari Idealista.com, de mitjana, el preu del metre quadrat de lloguer a la ciutat (17,4 euros) ja supera els nivells assolits durant la bombolla immobiliària. A dia d’avui, els llogaters paguen tres euros més per metre quadrat que fa un any, i 5,5 euros més que el que pagaven el setembre del 2014. La capital catalana és la ciutat de tot l’Estat espanyol que més està patint l’efecte pujada, i els preus desorbitats, sumats a les xifres d’atur juvenil, als salaris, la temporalitat i la precarietat dels contractes, dóna com a resultat que el 80% dels menors de 30 anys no puguin marxar de casa els pares, tal com indica l’Observatori d’Emancipació. El lloguer de pisos a la capital catalana ha esdevingut un negoci molt suculent per als arrendadors.
Però... ¿com hem arribat fins aquí?

El turisme no és l’únic factor
Els veïns i veïnes de Barcelona qualifiquen el turisme com el segon problema més greu que té la ciutat, segons els resultats de l’Enquesta de Serveis Municipals d’enguany. La preocupació per aquest fenomen es fa especialment palesa en barris com el Gòtic, la Barceloneta, el Poblenou o la Sagrada Família. La relació entre la massificació turística i l’augment del preu del lloguer sembla incontestable, sobretot en les zones amb major presència de pisos turístics, on el cost de pernoctar-hi pot inflar-se tant com els seus propietaris desitgin. Això fa que als arrendadors els surti molt més rendible llogar el pis per dies o setmanes a residents temporals que destinar-los a les famílies dels barris. “Malgrat la moratòria i que ja no es donin permisos, és una invitació a convertir un habitatge residencial en un habitatge d’ús turístic”, sentencia Joan Balañach, responsable de la vocalia d’Habitatge de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (Favb), “i el més pervers és que molts ciutadans s’han convertit en petits especuladors”. L’actual govern municipal té la voluntat manifesta d’abordar aquest problema i de sancionar els pisos turístics il·legals i les plataformes que els promocionen, però de moment “hi ha dedicat pocs recursos econòmics i humans”. “Dir que fas una normativa però no posar mecanismes de control és un brindis al sol, perquè la rendibilitat econòmica d’aquests allotjaments és superior a la sanció que puguin tenir els propietaris”, continua Balañach.

Però seria un error considerar que la pressió turística és l’únic factor que explica l’augment del lloguer. D’una banda, la demanda supera amb escreix l’oferta, un fet que obre la porta a la inflació dels preus, i de l’altra, a l’hora de “competir” per un pis, els barcelonins s’enfronten cada vegada més amb persones estrangeres amb una capacitat adquisitiva superior a la mitjana dels veïns i veïnes. “Són gent amb diners que es trasllada a Barcelona com una ciutat atractiva globalment”, matisa el sociòleg Ancor Mesa “i ofereixen més diners dels que pot pagar un habitant de classe treballadora”.

I a tot plegat, se li suma el fet que ja no són els particulars, sinó els grans fons inversors nacionals i internacionals, els qui gestionen el gruix del parc de lloguer. La “marca Barcelona” els ha interpel·lat amb força. La capital catalana s’ha convertit en una ciutat de negoci, en un pol d’atracció econòmica i en una inversió segura.

Incidència per barris
Barcelona és una ciutat molt polaritzada i això també es fa evident en el preu dels lloguers per barris. Segons l’Informe sobre el Lloguer a Barcelona, elaborat per la Favb, els tres barris amb un preu per metre quadrat més elevat són la Barceloneta (17,51 €), la Vila Olímpica (16,53 €) i Sarrià (16,50 €). Per contra, a Baró de Viver, a Sant Andreu, el preu és molt més baix que a la resta de la ciutat, concretament de 2,82 €. Això es podria deure, dedueix l’estudi, “al fet que hi hagi un alt nombre de pisos de protecció oficial i que l’oferta de pisos en lloguer sigui més reduïda que en altres barris”. També destaca l’elevat preu del districte de Sarrià-Sant Gervasi, caracteritzat per l’alt nivell adquisitiu dels seus habitants. “Si aquesta pujada continua”, puntualitza Mesa, “en un parell d’anys els preus de lloguer a Sarrià-Sant Gervasi podrien duplicar els que hi havia durant la bombolla immobiliària”. Paradoxalment, la bretxa de desigualtat entre els habitants de la ciutat fa que els residents dels barris més benestants destinin entre un 5 i un 10% de la seva renda a pagar l’habitatge de lloguer a les zones on és més costós, mentre que els veïns de Nou Barris, on els preus són substancialment més baixos, destinen el major percentatge: aproximadament un 35% dels seus ingressos.

I mirat en perspectiva, el portal “idealista.com” determina que en només dos anys el cost del lloguer a Barcelona ha pujat un 45,7%. Lidera el rànquing el districte de Sant Martí, amb un augment del 62% des del tercer trimestre de 2014 fins l’actualitat, seguit de l’Eixample (53%) i Gràcia (52%).

L’increment exponencial dels preus ha tingut un triple efecte sobre els barris: L’expulsió dels veïns en pro dels residents temporals i de persones amb una capacitat adquisitiva superior, el canvi en la morfologia de la ciutat i una Barcelona desposseïda d’identitat. “Ciutat Vella és l’exemple més clar”, puntualitza Balañach. La gentrificació està fent mutar els negocis de tota la vida, que van donant lloc a locals “hipsters”, d’oci, orientats a satisfer les necessitats del turista i del nou resident. “Canvia l’activitat econòmica, l’ocupació de l’espai públic, la ciutat es desvirtua i això afecta la cohesió social”.

I se’n podria deduir un quart efecte, que es tradueix en el desplaçament de residents dels centres a les perifèries i el posterior encariment del lloguer en aquestes zones perquè la demanda supera l’oferta. “Sabem el cas del barri del Coll, que està rebent molta població rebotada de la Vila de Gràcia, que ja no pot assumir el lloguer, i la gent del Coll també es troba que puja el preu de l’habitatge i ha de marxar a un altre barri més popular”, afirma Mesa, “és un efecte domino”.

Absència d'un marc normatiu protector
L’àmplia majoria dels desnonaments a Barcelona ja són per impagament de lloguer, però no hi ha un marc legal que aixoplugui els llogaters. La darrera reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) del 2013 redueix la durada dels contractes de lloguer de cinc a tres anys i brinda la possibilitat d’inflar el preu de l’habitatge any a any, sense tenir en compte els condicionants socioeconòmics dels inquilins. “Abans els contractes estaven una mica blindats, però ara, si l’arrendador et diu que en un any vol el teu pis, tu has de marxar en el termini d’un mes”, afegeix Laura González, advocada de la Favb. Al respecte, l’Ajuntament de Barcelona s’ha compromès a treballar en un índex de preus orientatius, on definirà el que hauria de costar el lloguer d’un habitatge en funció de factors diversos, com els seus metres quadrats, la ubicació o l’antiguitat de l’immoble. “És un primer pas”, afirma González, “però el problema és que aquest índex no és vinculant”, cosa que vol dir que el consistori no té competències efectives per establir un topall en el preu dels lloguers. Aquesta és la diferència substancial entre Barcelona i altres ciutats europees com París o Berlín, on els contractes poden pujar com a màxim un 10% i un 20%, respectivament, per sobre d’un índex de referència.

Neix el Sindicat de Llogaters
La figura del Sindicat de Llogaters fa anys que existeix en algunes de les principals ciutats europees i ha servit perquè, a l’hora de pactar els preus, hi hagi una negociació col·lectiva entre llogaters, administració i propietaris que ha permès que s’arribi a un pacte acordat, i que es respecti. L’observació de la realitat en matèria de lloguers i el contacte amb el sindicalisme d’altres països ha establert les bases perquè a Barcelona es plantegi la creació del primer Sindicat de Llogaters. Tot i que encara es troba en una fase molt embrionària, l’Observatori DESC, l’entitat impulsora, té la voluntat que aquesta eina respongui a un doble objectiu: d’una banda, pressionar perquè es creï un mecanisme de control sobre el preu del lloguer i redefinir els terminis dels contractes, i de l’altra, esdevenir interlocutors amb l’administració i la ciutadania.
“Els propietaris estan molt ben organitzats i els inquilins no ho estan gens”, explica Irene Escorihuela, directora de l’Observatori, “i nosaltres hem de ser una veu de denúncia”. Conscients que aquestes finalitats són de màxims, la meta principal, per ara, és donar resposta als problemes quotidians amb què es troben els llogaters, i anar guanyant petites victòries. “Si per exemple, el propietari vol recuperar el seu habitatge”, proposa Escorihuela, “volem aconseguir que l’inquilí disposi de més temps per marxar, perquè no quedi desemparat”.

Secció: