Fem fuTurisme?

Ocupació popular de la Rambla contra el turisme descontrolat, el passat 28 de gener

Resulta ben complicat pensar en el paper que el turisme, i sobretot la indústria turística, jugarà a la ciutat els propers anys. Hi ha moltes variables, massa per poder fer prediccions, però en canvi el joc proposat per Carrer de manegar diferents hipòtesis i escenaris (im)possibles, permet reflexionar sobre el problema des d’angles poc habituals i potencialment enriquidors.

Una primera hipòtesi, aquesta veritablement impossible, és la continuïtat. Si seguim la lògica del capitalisme, per continuar existint la indústria turística ha de continuar creixent com ha fet gairebé sempre a Barcelona. És a dir, produint més mercat turístic i explotant-lo cada vegada més: augmentant i accelerant els processos de degradació i banalització de la ciutat, l’empitjorament de les condicions laborals, l’expulsió de veïnat.

Però una cosa que el capitalisme i l’economia ultra-liberal no acostumen a tenir en compte és que el moviment perpetu no existeix, i que abans o després la màquina es trenca per alguna banda.

Una opció en aquest sentit seria un empitjorament seriós de les conseqüències socio-econòmiques i un agreujament del conflicte tals que la població de Barcelona s’aixequés “en armes” i prengués a l’assalt les oficines de Turisme de Barcelona (a l’estil dels iaios de Monty Python a la introducció de El sentit de la vida) i acabés col·lectivitzant, humanitzant i/o reciclant en altres usos els mitjans de producció (hotels, busos turístics, creuers). Tan excitant com improbable.

Una variant seria aquest mateix empitjorament però sense reacció en contra: Barcelona buidada de població i reduïda a parc temàtic, una mena de Venècia canviant el turisme patrimonial pel de sol, platja i discoteques (i museus del Barça, Sagrades Famílies i Maremàgnums, que la diversitat és gran).

On es porta el creixement cec?
Una altra opció, força més possible i terrorífica, és la que ja apuntava l’Agustín Cócola a la seva recent xerrada a Barcelona (Casal de Barri Pou de la Figuera, 2 de novembre de 2016): que la financiarització de la indústria turística porti a un fort endeutament dels grans grups hotelers, per exemple, i que aquests acabin fent fallida.

Donada la gran importància de la indústria turística a la ciutat i la negativa de les institucions (fins ara) a prendre l’únic camí raonable, el del decreixement, aquest escenari provocaria una forta crisi econòmica en termes d’atur i de renda. Eventualment, alguna institució podria pensar que, en nom de l’interès general, aquesta indústria hauria de ser rescatada, procedint a una injecció de capital públic que, com ja coneixem per precedents en altres sectors, no aniria acompanyada d’una veritable nacionalització de la indústria turística sinó més aviat d’un transvasament de diners públics cap al sector privat. Res més que una radicalització fins al paroxisme de l’actual model de promoció i finançament públics de la indústria turística.

Si la inèrcia actual de creixement cec tira endavant, tot podria canviar de cop en un moment o un altre: canvis geo-estratègics que reverteixin situacions de conflicte que tant han impulsat Barcelona als mercats turístics internacionals, un eventual atac terrorista a la nostra ciutat, una crisi hotelera com la descrita sense intervenció pública… Un decreixement turístic radical, sobtat i no calculat podria tenir conseqüències salvatges: atur, crisi econòmica (sobre la ja existent), hotels buits i abandonats… una mena de Detroit post-turística en què la recuperació/okupació d’hotels (els mateixos que han fet fora tanta gent) com a habitatge seria imprescindible per tirar endavant… en un escenari molt poc desitjable en tot cas.

Sempre es pot imaginar que en algun moment previ s’hagués arribat a un consens social sobre la necessitat de decreixement turístic, i que les institucions l’haguessin assumit; parlem d’una sèrie de regulacions del sector turístic (aeri, creuers, allotjaments, etc.) que bé podria ser alleugerida per mesures prèvies com l’enduriment i control del compliment de les condicions laborals, l’abandonament de tota ajuda fiscal o d’altre tipus al sector, el control impecable del furtivisme immobiliari, la fi de la promoció turística de la ciutat, etc. Fer que el turisme costi allò que val en termes de salaris i condicions laborals o despesa pública i ambiental és un bon camí cap al decreixement turístic.

És improbable que veiem aquest últim escenari. Si bé actualment assistim a l’acció del govern municipal que més ha qüestionat la centralitat del turisme a la ciutat, potser el primer que ho ha fet, estem en canvi lluny de revertir les dinàmiques històriques d’expropiació de la vida, i resulta imprevisible saber què pot passar després d’aquesta legislatura. Si en circumstàncies considerades com les més favorables a un discurs crític amb la indústria turística no s’aconsegueixen grans canvis...

A més, i mirant només el sector d’allotjaments turístics, s’ha aprovat un pla sense precedents i alhora insuficient, però el capital ja ha passat a la pantalla següent. Sense ni pensar en deixar de banda l’explotació turística, els fons d’inversió s’han adonat de la saturació d’allotjaments turístics a Ciutat Vella, i segueixen especulant en un altre sentit. Ara, la moda és comprar edificis sencers, buidar-los (aquí parlem òbviament d’expulsió directa) i revendre’ls a un preu molt més alt i a un públic exclusiu.

Així i tot, aquest negoci no deixa d’estar molt relacionat amb el turisme. Si l’opció de les ciutats per crear economia a dia d’avui passa majoritàriament per crear atractiu que porti inversió, el turisme funciona com l’aparador idoni per a la millor botiga del món, on les elits internacionals volen absolutament tenir una segona, tercera o quarta residència on passar algunes setmanes o mesos l’any; no es tracta ja de turistes, ni molt menys de residents, sinó d’una altra categoria que pot portar de cap els demògrafs. Mentre continuï sent rendible, l’especulació mantindrà el turisme com a una de les seves eines per extreure rendes del sòl urbà.

Un escenari més optimista
També hi ha un escenari més optimista i desitjable: de la mateixa manera que el gir de l’opinió pública a Barcelona sobre el turisme era absolutament imprevisible abans de la publicació a les xarxes de la gran pel·lícula Bye bye Barcelona (Eduardo Chibás 2014), de l’explosió del barri de la Barceloneta contra els pisos turístics l’estiu del 2014 o el naixement de l’ABTS en 2015, podria ser que la mobilització continués augmentant i portant aquesta opinió pública a punts més radicals i a una conflictivitat encara més gran, fins al punt que les institucions -d’un color o d’un altre- no tinguessin altra opció que l’assumpció dels preceptes del decreixement turístic ja esmentats.

Fins aquí, alguns fuTurismes possibles. De tota manera, com s’acostuma a dir, “en 25 años, todos calvos” i, a més, altres greus problemes globals com l’aigua, el canvi climàtic o els desplaçaments massius de persones podrien fer que la indústria turística i la conseqüent expulsió d’habitants de les ciutats fossin l’última de les nostres preocupacions, o fins i tot que no existissin.

Mentrestant, en tot cas, aquí seguirem la gent de l’ABTS i altres fermament decidits a perseverar en la lluita pel decreixement, per un model de ciutat respectuós amb la seva població i definit per la seva població.

Secció: 
Apareix al Carrer: