Gràcies!

Il·lustració: 

Carrer va néixer en plena eufòria olímpica a la vegada que els barris amb aluminosi lluitaven per dignificar els seus habitatges. La portada del primer número va qualificar la reacció de les administracions públiques amb la frase “solucions lentes i insuficients”. Començava un llarg camí ara fa 25 anys.

Vam reivindicar que una vegada acabats els Jocs, els pisos de la Vila Olímpica fossin destinats a habitatge social. Hem donat suport a la lluita per la sanitat i l'escola públiques. Vam denunciar les operacions urbanístiques especulatives, com el Pla d'Hotels. Hem defensat una manera de moure's per la ciutat que respectés els vianants i posés per davant el transport públic. Hem defensat les llibertats, enfrontant-nos a aquells que han considerat el carrer com a seu, com aquell dia que van desallotjar violentament la plaça Catalunya del 15-M. Hem informat de desenes d'accions per una ciutat que s'apropi a la sostenibilitat, per exemple denunciant el perill de les radiacions de les antenes de telefonia, les incineradores o la contaminació de l'aire. Hem deixat constància de les mobilitzacions per la pau i contra la guerra. Hem seguit la lluita pel dret a un habitatge digne i contra els desnonaments. Hem posat noms i cognoms a corruptes i especuladors i els hem tancat a la “cambra fosca”. Hem aixecat la veu contra les retallades criminals, que han volgut culpar la “crisi” quan estàvem davant d'una veritable estafa a la ciutadania. Mentre la desigualtat i la precarietat cada cop són més generalitzades, hem fet nostra la frase “no és pobresa, és injustícia”.

No tenim cap objecció en rebre ajuts públics. Si alguna vegada (poques) ens han volgut pressionar des de les administracions, hem defensat la nostra autonomia. El dret a rebre subvencions no ha de tenir cap contrapartida. Una altra realitat és la de les grans empreses, com Gas Natural i Agbar, que ens van retirar la publicitat quan vam criticar la seva actuació.

Barcelona és una ciutat rebel que va lluitar i lluita pels drets humans i contra els abusos dels poderosos. La manifestació que sota el lema “Volem acollir” va omplir els carrers de la ciutat el passat 18 de febrer n'és un exemple més.

Fem 25 anys en una ciutat viva. El viatge ha donat molt de si. La força de Carrer ha sigut la dels milers d'activistes que s'han organitzat, han sortit al carrer i no s'han limitat a abstenir-se o a votar cada quatre anys. Sense vosaltres, sense les vostres lluites, no haguéssim arribat fins aquí.

En la travessa ens han acompanyat els lectors de Carrer i els més de mil col·laboradors que han passat per les seves pàgines: periodistes, il·lustradors, fotògrafs, activistes, experts i professionals de diverses disciplines. Volem fer una menció especial a la gent del consell assessor, que ens ha ajudat a fer autocrítica i a tenir perspectiva, i a la del consell de redacció, al peu del canó fent un periodisme compromès i militant que avui en dia no té el reconeixement que mereix. Tots ells han fet realitat una publicació que, modestament, pensem que és un punt de referència per conèixer una altra Barcelona. També hem fet moltes amigues i amics. No és una qüestió menor.

Deixem per al final les companyes i companys de la Favb. Les persones que han format part de les diferents juntes, així com els treballadors de l'entitat, ens han permès ser una publicació de la Barcelona dels barris. No és necessari donar cap nom. Som la suma de molts esforços i voluntats. Volem continuar i ho volem fer sentint-nos acompanyats. Gràcies!

Manel
Coincidint amb la preparació d'aquest número especial, l'amic, company i ex-codirector de Carrer Manel Andreu ens va deixar el passat mes de desembre. Va ser un cop molt dur. Centenars de persones el vam acomiadar a la parròquia de Santa Maria del Taulat, al barri del Poblenou. Manel, com nosaltres, era un convençut de la necessitat d'informar el veïnat des del veïnat. Va estar amb Carrer des dels primers temps, escrivint i animant-nos en temps difícils, que hi van ser, com quan en l'època del Fòrum de les Cultures ens van voler castigar per no ser clientelistes i exercir el paper que ens corresponia. El Manel, estigués a Carrer, a la presidència de la Favb o a l'Associació de Veïns del Poblenou, era una d'aquelles persones en la qual els altres pensem quan ens preguntem per a què val la pena ser activista.

Acabem aquestes breus línies recollint la referència que Marc Andreu va fer al funeral del seu pare, quan va explicar l'escrit que hi ha en una de les parets de l'escola on van els néts del Manel: “Els avis no moren mai, només es fan invisibles”.

Secció: 
Apareix al Carrer: