La ciutat contra l'oblit

Hem de treballar perquè d'aquí a 25 anys els barcelonins i els visitants no haguem de conviure en una ciutat banal i turistificada

En record de Manuel Arranz Herrero i Josep Mª Huertas Claveria
Descriure com i quin serà el patrimoni de la ciutat de Barcelona l’any 2042 és una tasca difícil. Potser una breu història de la seva defensa viscuda en primera persona, i algunes propostes resultat de l’esforç d’un grup de patrimoni, poden ajudar a plantejar un futur millor. La història de la conservació del patrimoni té una llarga trajectòria a la nostra ciutat. Per centrar-nos en les darreres dècades, hem de valorar el paper de determinades institucions i entitats cíviques en la defensa del nostre bé comú.

Des de final de la dècada del 1960, es produïren a la ciutat reivindicacions i mobilitzacions per a la defensa del patrimoni -especialment l’arquitectònic- que, en un moment de creixement urbà i econòmic, començava a ser destruït.

L’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes, creat l’any 1969, o entitats com Amics de la Ciutat, juntament amb les primeres associacions de veïns, periodistes i col·legis professionals van ser capdavanters en la defensa del patrimoni afectat per la renovació urbana d’aquells anys. Lluites contra el Pla de la Ribera (1964-1973) representen l’inici de les reivindicacions per a la conservació dels barris tradicionals del Poblenou i la Barceloneta, i signifiquen també la posada en valor del petit teixit industrial front als processos especulatius generats pels grans agents transformadors (capital immobiliari i grans propietaris de sòl industrial).

Finalment, la crisi econòmica de mitjan anys setanta ralentí aquest procés, i fins i tot el moviment ciutadà i cívic guanyà la batalla contra del Pla de la Ribera i aconseguí aturar la pressió immobiliària sobre edificis històrics i sobre els terrenys d’antigues fàbriques que, un cop guanyats, donaren pas a equipaments i espais verds.

Malauradament, l’especulació prosseguí sovint a petita escala en àrees com l’Eixample, on caigueren impunement notables peces modernistes que no tenien cap tipus de protecció patrimonial, ja que el Catàleg de l’Ajuntament de Barcelona poc havia avançat en el seu coneixement i catalogació; i fins i tot, els que estaven protegits (com la casa Golferics) varen estar a punt de ser destruïts a base d’estratègies especulatives o de desídia municipal.

Resulta evident que, en aquest marc, la destrucció del patrimoni es revifaria ben aviat. A inici del 1980, molts barris estaven reivindicant el patrimoni industrial (Sants amb l’Espanya Industrial i el Vapor Vell, la Sagrada Família amb la Sedeta, el Poblenou amb Can Felipa i Can Saladrigas...). Les lluites foren llargues i, finalment, amb els ajuntaments democràtics se salvaren algunes peces i s’aconseguiren usos públics, sovint després de negociacions i concessions que afavorien els promotors immobiliaris per construir habitatges en part del conjunt patrimonial.

Pressions econòmiques
Arran de les Olimpíades del 1992 i la consegüent transformació de la ciutat, haguérem de lamentar la destrucció del patrimoni industrial i el teixit residencial del barri d’Icària, a la qual seguiren altres edificis del Poblenou arran dels diferents plans urbanístics (obertura de la Diagonal, Front Marítim i Pla 22@), i d’altres barris. Un procés que ha prosseguit i s’ha incrementat fins avui amb la transformació turística de gran part de la ciutat (especialment Ciutat Vella i l’Eixample), en mans d’hotels i apartaments turístics.

Paral·lelament, la pressió del model turístic de Barcelona, en lloc de contribuir al manteniment del patrimoni, fins i tot el catalogat, no ha fet una altra cosa que destruir-lo, o en el millor dels casos banalitzar-lo, amb intervencions inadequades o especulatives que l’han malmès i desfigurat al servei d’un fals turisme cultural.

S’ha de constatar que la insistència veïnal ha aconseguit, de nou, guanyar algunes batalles (Pla del Patrimoni Industrial del Poblenou, Can Batlló, Hotel del Palau, Can Fargas, la Satalia, Can Batlló...), i perdre’n d’altres. Mentrestant, l’esperada revisió del Catàleg del Patrimoni Històric-artístic de la Ciutat de l’any 2000 (basat en una concepció estrictament arquitectònica que cal completar), encara està pendent.

En contrapartida, ha augmentat la sensibilització ciutadana en la valorització i defensa del patrimoni en els seus diferents vessants materials (arquitectònic, urbanístic, conjunts i nuclis antics, industrial, científic-tècnic, comercial, paisatgístic i natural) i immaterials (tradicions, costums, celebracions, espais de memòria històrica...), de tal manera que actualment ja forma part del llenguatge comú i és part important del conjunt de les reivindicacions veïnals.

Un estudi realitzat pel Grup de Patrimoni de Barcelona en Comú (Llibre Blanc del Patrimoni de Barcelona, 2016) ha aplegat a l’any 2016 un total de 48 reivindicacions veïnals que multipliquen per quatre les d’anys anteriors.

Aquestes reivindicacions se centren en evitar la transformació d’edificis catalogats en apartaments i hotels, en mantenir edificis de valor històric no catalogat, i en evitar les destruccions i intervencions inadequades en edificis catalogats, així com en la conservació de conjunts històrics i d’espais de memòria. La llista continua oberta a començament del 2017 (hotel Drassanes, Taller Masriera, Casa Lleó Morera...).

Tanmateix, aquesta sensibilització social no s’ha traduït, per ara, en la creació d’una nova política de protecció del patrimoni de la ciutat, ni en la constitució d’un nou Servei de Patrimoni que plantegi la coordinació de les diferents àrees municipals (des de Cultura, Memòria Històrica i Catàleg de Patrimoni inclòs dintre de l’Àrea d’Urbanisme) destinat a l’inventari, catalogació, preservació i difusió del patrimoni, i que hauria de tenir un caràcter interdisciplinari.

La lentitud de l’administració
De moment, l’Ajuntament de Barcelona encara no ha iniciat una reflexió global sobre el patrimoni de la ciutat que vagi més enllà de mesures d’urgència (per exemple sobre les fàbriques d’una part de Ciutat Vella o mesures de govern sobre les construccions de més de 80 anys d’antiguitat).

Mentre que oficialment poc s’avançava en la millora del catàleg existent, han sorgit des de la pròpia societat civil entitats, associacions i persones que han fet una activitat substitutòria aplegant informació, estudiant elements patrimonials i defensant-los quan estan en perill, tant en formats tradicionals (arxius històrics veïnals, tallers d’història), com en els nous formats digitals.

Mirant al futur (dels pròxims vint-i-cinc anys) penso que, afortunadament, hem de ser optimistes, ja que si el moviment veïnal manté la seva força i la societat civil i els joves historiadors i d’altres professionals s’hi impliquen tal i com ara ho estant fent, l’Ajuntament de Barcelona es veurà obligat a fer un pas important creant una Àrea de Patrimoni transversal en la seva organització i funcionament, i transversal en els seus continguts. Tots els elements hi són presents i estan a punt. Només manca la voluntat política per posar-ho en marxa, perquè d’aquí a vint-i-cinc anys els barcelonins i els visitants no hagin de conviure en una ciutat banal i turistificada, sense patrimoni i sense memòria.

Secció: 
Apareix al Carrer: