La participació i l’equació del poder

A l'Audiència Pública de Turisme, celebrada fa dos anys, els representants del gremi turístic van tenir accés a la sala mitja hora abans que el veïnat "ras"

Estem immersos de nou en el debat per configurar les Normes Reguladores de la Participació Ciutadana en els afers de l’Ajuntament, a través del qual s’han de poder articular mecanismes on la ciutadania pugui debatre, proposar, fiscalitzar, qüestionar les actuacions dels seus representants, a més d’establir formes de democràcia directa. Aquest, és un marc bo per alçar la mirada i albirar l’escenari cap on volem anar.

El primer que sorprèn és que tothom tingui assumida la necessitat d’establir en l’àmbit municipal aquests mecanismes de participació sense que això posi en entredit les limitacions del sistema representatiu que tenim, de tal manera, que aquests tipus d’eines democràtiques no es consideren necessàries en àmbits de govern superior (govern autonòmic o estatal), en els quals l’allunyament de l’esfera política vers el seu electorat és molt més evident i on els suposats òrgans controladors, els parlaments, bé es podrien anomenar “parlamenys” si donem fe que mai cap “actor” no ha canviat una coma del seu guió partidista davant d’una argumentació de l’oposició.

Darrere d’aquesta estanquitat gremial tan allunyada de les dinàmiques participatives que es proposen per a la ciutat pren cos l’equació poder-democràcia: com més capacitat té un organisme d’incidir sobre la nostra societat, menys mecanismes democràtics incorpora i a la inversa. No oblidem mai que en un extrem de l’equació tenim els grans poders econòmics que decideixen el nostre dia a dia i que, en una societat que es diu democràtica, paradoxalment, ningú no ha escollit.

Toca en aquest article parlar de l’altre extrem de l’equació, on la democràcia és més permeable, l’esfera municipal. Veiem com a dins d’aquest àmbit aquesta fórmula també es reprodueix. Parlem del centralisme instaurat en la nostra Barcelona on històricament les grans decisions s’han cuinat en els despatxos de les Tinències d’Alcaldia, uns espais còmodes per als contactes amb els lobbys però de difícil accés per als moviments veïnals, que han hagut de bregar per les seves demandes en uns districtes disminuïts de competències que sovint han servit de matalàs per esmorteir reivindicacions. És per aquest motiu que, quan es discuteix la normativa de participació de l’Ajuntament, el moviment veïnal torna a posar sobre la taula una històrica reivindicació: descentralització política de l’Ajuntament i elecció directa dels consellers de districte. La participació sense incidència en el poder no és participació.

El paper dels districtes
La Barcelona del futur ha de virar cap al reconeixement polític d’unes entitats territorials més petites i manejables. I, en tot i això, els districtes tenen un volum gens menyspreable, per exemple, si els comparem amb la ciutat de Girona. Tots menys el districte de les Corts la superen en molt en població i alguns fins i tot la dupliquen amb escreix. Però Barcelona, paral·lelament, també, haurà de trencar barreres administratives entre els altres municipis metropolitans. Veurem com una dinàmica i l’altra no són contradictòries. És evident que geogràficament estem en un “continu urbà” on s’han d’establir línies de planificació globals que incideixin de manera estratègica i urgent en les polítiques d’equilibri territorials, per fer front als grans reptes mediambientals i socials que tenim. En el cas de la mobilitat, per exemple, no té sentit que, en aquests moments, estiguem dissenyant una Nova Xarxa Bus circumscrita als límits de la ciutat de Barcelona o que en el debat sobre la unió del tramvia no hi tinguin veu les poblacions per on passa el Tram Baix o el Tram Besòs, que són les més interessades en aquesta connexió.

Aquest espai de governança metropolitana, encarnada a hores d’ara per AMB, es troba en la disjuntiva de continuar per la via d’augmentar la seva operativitat a costa del buidament de competències dels seus municipis, els quals es veuen aclaparats pel domini de la primacia de la ciutat de Barcelona, o bé caminar per convertir-se en un espai de direcció cooperativa entre els seus pobles i ciutats, on les dinàmiques supramunicipals es basin en les intermunicipals.

En el primer cas, consolidarem un ens de governança de segon grau democràtic, obscur, desconegut i absolutament allunyat de la ciutadania, marcat per un poder central que ve justificat pel pes demogràfic de Barcelona, que quasi té la meitat de la població de la regió metropolitana. Però a favor de la segona opció, més transversal i democràtica, hem de desmuntar la fal·làcia de qui creu que els interessos del milió i mig d’habitants de Barcelona es poden utilitzar com un bloc que justifiqui el seu predomini sobre les altres poblacions, sense tenir en compte la gran heterogeneïtat interna de la capital. Hem de tenir en compte que hi ha districtes amb necessitats socials i interessos molt més semblants a altres municipis que amb els seus districtes veïns de la mateixa ciutat barcelonina.

Aquest punt enllaça amb la reflexió que fèiem a l’inici de donar més poder als districtes. Aquesta descentralització permetria reconèixer uns entorns amb uns pesos demogràfics més semblants, que possibilitaria una relació més accessible, fluida i igualitària i, per tant, més democràtica. Per això, dèiem que no havia d’haver-hi contradicció entre les dues dinàmiques, al contrari, es reforçarien. Un exemple: l’Hospitalet, que amb 252.000 habitants està invisibilitzat com a segona ciutat de Catalunya per tenir la mala sort de patir l’ombra de Barcelona, ha de poder tractar directament amb el Consell del districte fronterer de Sants-Montjuïc, que té una població de 184.000 persones.

O per posar un altre exemple més estratègic, els barris oblidats de la ciutat, adjectivats així per la Favb per fer palesa la seva marginalitat, són perifèria i marge en el plànol de Barcelona però es transformen automàticament en centralitat si els situem dins del planell metropolità. Inevitablement, per substanciar aquesta mirada es requereix l’empoderament de Sants-Montjuïc o dels barris de l’Eix Besòs en detriment del poder central de la plaça Sant Jaume. Les dues dinàmiques territorials no són, doncs, contradictòries sinó que, a més, requereixen la mateixa pulsió democràtica: l’elecció dels consellers/es de districte i la democratització de l’ens de governança metropolitana que bé podria passar pel seu nomenament a través de les urnes.

On són els centres de decisió?
No estem plantejant un debat sobre identitats locals que tenen les seves raons culturals i històriques de ser, estem argumentant que, si ens volem dotar d’eines participatives que vagin més enllà de l’autolegitimació municipal, la primera premissa és identificar on són els centres reals de decisió, aquells indrets on es tensa la força de la raó envers la raó de la força. Apropar-los a la ciutadania per tal que els mecanismes de participació els facin transparents. Uns mecanismes que hauran d’aprendre a bregar en l’entramat d’interessos particulars (confessables i inconfessables) que és Barcelona.

Les noves Normes Reguladores de la Participació per si mateixes no funcionaran si el moviment veïnal no és capaç de trencar l’equació del poder. Un repte gens fàcil que l’obligarà a incrementar la mobilització ciutadana com a genuïna expressió de la participació. Amb el convenciment que només activant el protagonisme de la gent fecundaran noves hegemonies comunitàries.

Secció: 
Apareix al Carrer: