La seguretat, debat estrella de la campanya

  • Publicat el dilluns 29 de abril del 2019 | 17:00
Cal pal·liar la misèria, l'atur i l'especulació que amenacen els barris

S’apropen eleccions i no hi ha dubte que la seguretat ciutadana serà un dels temes estrella de la campanya. L’últim baròmetre semestral de Barcelona (desembre 2018), situa la inseguretat com el problema que més preocupa el 20% de la ciutadania. Si el bon govern consisteix a resoldre els problemes de la gent, aquest és un debat ineludible.

Figues d’un altre paner són si aquesta preocupació reflecteix un problema real dels individus o si, a l’inrevés, alguns mitjans de comunicació obren debats a cop de titular i polèmiques entre els partits polítics, però ben al contrari, en aquests ni s’analitza el fenomen ni es plantegen solucions reals a problemes concrets.

Els precursors de la delinqüència
Cal reduir els furts al metro, les estrebades i els narco pisos, qüestió d’actualitat, però sobretot cal pal·liar la misèria, l’exclusió, l’atur i l’especulació que amenacen Ciutat Vella, perquè són els veritables precursors de la delinqüència a les ciutats, o d’altra banda, tot el que fem serà pa per avui i fam per a demà. Venim d’una crisi profunda que ens ha deixat 12 milions i mig de persones en situació de pobresa, tot ben junt i barrejat en la ciutat refugi, però de turistes i congressistes.

Cal saber del cert què està passant. Rebutgi el titular asèptic de la Barcelona caòtica; el cert és que les dades de victimització reflecteixen lleugers augments de la delinqüència a la ciutat els últims anys, però de la mateixa manera que augmenta a Girona, Blanes, Lloret, Figueres, Vic, Manresa o el Prat. Zygmunt Bauman a la retina: “La modernitat és una fàbrica de residus humans i els líders polítics només troben solucions locals als problemes globals del capitalisme”.

Cal saber qui fa què i com. Com pot ser que no debatem a bastament sobre el model policial del país, si com bé diu el Conseller Buch “la seguretat és competència exclusiva dels Mossos”. Com pot ser que acceptem acríticament Consellers d’Interior sense cap coneixement de la matèria que salten de la policia a gestionar el turisme, el medi ambient o les obres públiques. S’ho imaginen d’un conseller de cultura, sanitat o educació? No hi ha projecte ni expertesa i com diuen les mestres: la violència i la repressió és el recurs de qui no té recursos.

Què s’ha fet a Barcelona?
Però bé, centrem-nos en Barcelona que és el que ens interessa. Amb algunes crítiques, el cert és que la gestió de la seguretat/policia del govern actual de la ciutat no ha estat dolenta. Amb un expert de primer ordre al capdavant del comissionat i a diferència de la majoria de “ciutats del canvi”, el debat no els agafa amb el peu canviat. El foment de la policia de proximitat, la mediació, la mirada de gènere, la formació en delictes d’odi i l’augment del control vers les males praxis, apunten cap a una lenta transformació del model de seguretat, però els canvis en la policia es cuinen a foc lent: mal auguri per al polític que creu que és qui mana dins d’una comissaria.

En plena campanya desconfiï dels dots d’analista de qui reclama que la solució a la delinqüència són més agents de policia, ja que segons l’Eurostat, Espanya és el país amb major ràtio de policia per habitant de tot Europa; (534/100.000), el triple que Finlàndia.

Espanya té el mateix nombre total de policies que Alemanya, que quasi ens dobla la població. En la mateixa línia, la taxa espanyola d’empresonament és de les més altes d’Europa, fins i tot comparant-lo amb països poc assimilables políticament i socialment.

Respon l’anterior a una dinàmica d’inseguretat endèmica a l’Estat? Res més lluny de la realitat. Espanya tradicionalment alberga una de les taxes de delinqüència i homicidis més baixes de la UE i del món. És un país pacífic en aquest sentit, però no es reflecteix en les dades repressives. Tenim una sobre representació policial i penitenciària i això, malauradament, respon a una dinàmica penal i policial de legislar a cop de titular i d’interessos corporatius.

Les armes llancívoles
Molt didàctica és en aquest sentit la cinquena temporada de The Wire, amb el detectiu Mc Nulty inventant crims inversemblants per esgarrapar hores extra, un (no tan) ingenu periodista reproduint al detall les fonts policials sense contrastar i l’alcalde Carcetti, -en caiguda lliure per la fictícia inseguretat regnant-, sotmès al xantatge policial i concedint-los les exigències sense parpellejar. Vaja, ara m’he enrecordat del senyor Trias multiplicant el preu de l’hora extra de la Guàrdia Urbana una setmana abans de perdre les eleccions.

Cal parar molt de compte, perquè la inseguretat i la gestió de la mateixa policia són armes llancívoles en campanya i, a cop de titular, perdem l’oportunitat de debatre en profunditat sobre un tema cabdal de la ciutat i el país sencer. Cal discutir el model, però no des d’una lògica merament policial, perquè el concepte de seguretat ha d’estar directament relacionat amb la lluita contra les desigualtats, el racisme, el patriarcat, l’especulació urbanística, la corrupció i el tracte digne dels poders públics vers la ciutadania.

Cal treure’n fórmules duradores que construeixin el futur d’una ciutat més inclusiva. Especialment quan d’aquest mateix baròmetre de la ciutat, el 64% dels enquestats es consideren d’esquerra o centreesquerra i per tant, no es conformen amb solucions merament repressives. Escoltin i dinamitzin propostes reals que responguin a problemàtiques concretes, o pel contrari correm el risc de quedar-nos en l’estètic, al més pur estil d’aquell: “Bonita imagen de Évry, ponme algunos blancos”. El debat està servit.

Xavier Muñoz Soriano és advocat i criminòleg

Secció: