L'ombra allargada d'Antoni Falcón

  • Publicat el divendres 11 de maig del 2018 | 10:47
Antoni Falcón vist per Manel Puyal
Autor: 
Il·lustració: 

La història recent del verd de Barcelona no es pot entendre sense el pas del totpoderós Antoni Falcón Vernis per la direcció de Parcs i Jardins entre 1985 i 2001, sota les alcaldies de Pasqual Maragall i Joan Clos.

Els 16 anys que van de l’etapa preolímpica a la que va acollir el malaguanyat Fòrum de les Cultures (o el “Fòrum de la impostura”, com és recordat per l’imaginari popular) van marcar una manera d’entendre la gestió del verd a la ciutat que Falcón va personificar de manera molt peculiar, fins al punt que el fet d’esmentar-lo fa posar els ulls en blanc sense excepció als professionals, sindicalistes i activistes veïnals consultats per Carrer.

No es pot entendre l’acumulació de poder i influència que van permetre fer i desfer al seu gust a Falcón durant tants anys sense l’aval dels dos alcaldes socialistes, que van comprar la idea de fer de Parcs un dels puntals de la nova marca Barcelona que s’estava gestant.

Sota eslògans altisonants com la “jardineria diferenciada” o “ecològica” (conceptes que no suposaven cap descobriment però dels que Falcón va saber apropiar-se), es va voler enlluernar el món mentre es deixava sota mínims -sense personal suficient i sense una gestió sensible al bé públic- un servei bàsic de la ciutat que encara se’n ressent avui. “L’etapa Falcón” va ser, també, la del camí cap a la privatització, la guerra oberta amb els sindicats i un funcionament clientelar que va arraconar “savis” del verd i veus crítiques.

Un trist exemple és el d’Albert Marjanedas, gran coneixedor dels jardins de la ciutat, que fou “convidat” per l’Ajuntament a allunyar-se’n i no molestar amb l’encàrrec de redactar una història dels arbres singulars que ningú no es va prendre la molèstia de reclamar-li després de tres anys de feina.

La “màquina” del verd havia de funcionar i no hi havia lloc ni temps per a l’excel·lència professional, que en molts casos va ser desplaçada per actituds de despotisme i servilisme conegudes i acceptades per tothom, molt lligades a la personalitat i la manera de fer del seu director.

“Maltractava els de sota i era pilota, fins a l’extrem, amb els de dalt”, diuen els qui el van tractar. Exemples hilarants són l’estampa de treballadors de Parcs enfilats a les palmeres del passeig dels jardins de Costa i Llobera per llençar pètals sobre l’alcalde Maragall. O el viatge en helicòpter amb Joan Clos per les vinyes d’Osca -rememorant les passejades que l’alcalde havia fet de petit amb l’avi- preparant el terreny del que seria el futur “vi de Barcelona” (rebatejat amb retranca com vi “Falcón-Clos”), que va suposar la tala de 500 arbres a la finca de Can Galopa de Collserola i la caiguda en desgràcia del mateix Falcón.

Todo por la pasta
Anècdotes a part, la gestió del superdirector es va centrar en explotar el caire comercial de l’empresa pública amb l’externalització de treballs de Parcs (que van arribar a suposar un 25% del total) per omplir les arques municipals un cop esgotades les vaques grasses que van suposar els Jocs Olímpics.

El que no s’explicava era que la plantilla de Parcs era la que feia el manteniment del Zoo, hospitals, universitats, polígons industrials o cementiris mentre s’abandonaven els parcs i jardins de la ciutat i s’ajustaven fins al límit pressupostos i personal.

Enmig del debat sobre quina havia de ser la funció de Parcs en democràcia (durant 40 anys de dictadura la gestió del verd la portaven directament empreses amigues del règim), el mandat de Falcón es va caracteritzar per mirar de fer caixa aprofitant els mitjans humans i la superestructura de la Casa Gran.

Si a això afegim una manifesta incapacitat negociadora, l’enfrontament amb els sindicats va ser brutal, fins al punt que li van tombar la primera oferta pública de personal, fins que no es va firmar un conveni “decent” amb prerrogatives que encara continuen en l’actualitat, com el manteniment dels parcs infantils.

Per la seva banda, l’empresa va contraatacar “desactivant” sindicalistes o afavorint sindicats corporatius. Potser d’aquí ve que Parcs s’hagi caracteritzat per ser una de les poques empreses amb una duradora trajectòria d’unitat sindical. El colofó final va ser quan els sindicats -que a principi dels 90 ja l’havien declarat “persona non grata”- van demanar el cap de Falcón a Imma Mayol en una famosa reunió en què l’interpel·lat estava present.

Per a molts, la clau de la seva perpetuïtat al càrrec va tenir a veure amb una habilitat especial per rodejar-se de gent professional, contactes “d’alçada” -com la casa reial- i polítics que es deixaven ensabonar, a la vegada que gestionava amb mà de ferro les relacions amb els subordinats.

Un terreny pantanós a mig camí entre interessos públics i privats en el qual va saber nedar amb mestratge sense que mai se’l pogués acusar de fer res d’il·legal, malgrat actuacions molt polèmiques com la mateixa “operació Can Galopa” o la destrucció de jardins històrics de Forestier per aplanar el camí a l’hotel Miramar de Montjuïc, símbol del sacrifici del bé públic a l’especulació comercial. Unes habilitats que de ben segur li van servir per fer florir la consultoria Matèria Verda, de la qual és president executiu i que dona servei “a empreses i administracions públiques”.

Secció: 
Apareix al Carrer: