Memòria històrica, molts gestos i algun oblit

  • Publicat el dimarts 18 de juliol del 2017 | 13:52
L'equip de govern ha intentat ajustar la sobrerepresentació de la monarquia al nomenclàtor
Autor: 
Fotos: 

Dues sorolloses polèmiques han marcat les actuacions municipals en matèria de memòria històrica durant el darrer bienni: la instal·lació d’un seguit de carretons de la compra incendiables, en homenatge a les persones sense llar, al mausoleu del Fossar de les Moreres, durant el darrer festival Llum Barcelona (avortada pel mateix Ajuntament davant l’allau de protestes); i l’exhibició d’una estàtua eqüestre de Franco davant del Centre Cultural El Born, en el marc de la mostra Franco, Victòria, República i espai urbà que, com és sabut, va acabar amb l’efígie dictatorial per terra i retornada en pocs dies al magatzem d’on va sortir.

En un cas i l’altre, l’administració dirigida per Ada Colau fou assenyalada des de certs sectors del nacionalisme català de banalitzar dos símbols patriòtics, crítiques amb un evident biaix polític no aliè al procés independentista, però en part també afavorides (sobretot en el cas de l’episodi del Born) per la manca d’un relat prou precís de les intencions de l’exhibició d’estimular el debat sobre la revisió en clau crítica del patrimoni vinculat a la dictadura, en comptes d’esborrar-lo de l’espai públic sense cap reflexió, com s’ha tendit a fer.

L’exposició del Born havia justament de servir de targeta de presentació de la línia política en matèria de memòria històrica de l’actual equip de govern, un dels àmbits en què, d’altra banda, l’equip d’Ada Colau, ha estat més proactiu i ha marcat més perfil propi. L’alcaldessa va situar un dels ideòlegs de la seva candidatura, l’historiador Xavier Domènech, al capdavant d’un nounat Comissionat d’Estudis Estratègics i Memòria Democràtica. Domènech (abans de ser substituït per Ricard Vinyes quan va plegar per liderar la llista al Congrés d’En Comú Podem), va presentar un ambiciós programa de revisió de símbols, noms de carrers i patrimoni monumental, amb la finalitat de reivindicar els moviments populars, el republicanisme, les lluites obreres i veïnals, l’associacionisme i el cooperativisme, i esborrar de l’orografia urbana el record de personatges vinculats al militarisme, la violència, l’explotació de les persones i les vulneracions dels drets humans en general.

La redefinició del Born com un vèrtex dedicat a reivindicar la memòria de les lluites per les llibertats de forma més genèrica (i no només a la caiguda de Barcelona i la repressió borbònica de 1714, com ho havia estat des de la seva inauguració) va ser un dels eixos, potser tampoc no del tot ben explicat, d’actuació del comissariat. En canvi, la reconversió de l’antic presidi militar del Castell de Montjuïc com un espai memorialístic i cívic (que també figurava al programa electoral) resta a la carpeta d’assumptes pendents.

La monarquia i el nomenclàtor
Un altre dels afanys de la política de memòria de l’actual equip de govern municipal ha estat l’intent d’ajustar la sobrerepresentació de la monarquia al nomenclàtor de Barcelona. El pla es va concretar en setze noms sotmesos a revisió, com l’avinguda del Príncep d’Astúries, la plaça de Maria Cristina, el passeig de Joan de Borbó o el carrer d’Alfons XII. De seguida l’Ajuntament va voler marcar perfil amb la retirada simbòlica del bust del rei Joan Carles I del saló de plens municipal i el canvi de nom d’aquest espai, que ja no es diu Sala de la Reina Regent sinó que està dedicat a l’alcalde republicà Carles Pi i Sunyer. De tots aquests noms, només s’ha modificat oficialment el de la plaça dedicada a l’actual rei emèrit, Joan Carles I, rebatejada amb el nom popular de tota la vida, El Cinc d’Oros, l’abril passat.

La reivindicació republicana ha tingut com a principal plasmació el canvi de nom de la plaça de Llucmajor per plaça de la República, en un eix viari clau del districte de Nou Barris, on ja s’hi exhibia, des dels anys 90, l’al·legoria escultòrica republicana de Josep Viladomat que en el període 1931-39 es va situar al Cinc d’Oros, justament. El canvi, oficialitzat el juliol passat, va comportar l’hàbil maniobra de rebatejar amb el nom de Llucmajor un jardí pròxim, i d’aquesta manera no haver de modificar el nom de l’estació de Metro que hi ha a tocar.

Una altra demanda veïnal de llarg recorregut que l’equip de govern va assumir fou el canvi de nom de la plaça dedicada a Antonio López (navilier i traficant d’esclaus del segle XIX) així com la retirada de l’estàtua dedicada al pròcer. L’actuació ha quedat ajornada fins a la pròxima legislatura, quan és previst emprendre una reforma urbanística de la Via Laietana, però s’anuncia un procés participatiu veïnal per trobar un nom per a l’emplaçament. Però amb d’altres carrers dedicats a esclavistes, com Josep Xifré o Miquel Biada, encara no s’ha obert el debat. Ni tampoc hi ha notícia de vials que encara recorden persones amb vincles evidents amb el franquisme, com el Pare Pérez del Pulgar o l’Aviador Ruiz de Alda; o d’altres personalitats més complexes, però que van donar suport a l’aixecament militar del 36, com Francesc Cambó, Eugeni d’Ors o Josep Pla.

En canvi, sí que s’ha canviat el nom de ressonàncies franquistes i colonialistes de la plaça de la Hispanitat, que des de l’abril du el nom de Pablo Neruda. Tampoc no s’ha parlat de carrers dedicats a militars o responsables de repressions d’èpoques passades, ja que l’equip memorialístic municipal concentra els esforços revisionistes en els últims dos segles. Ni hi ha prou dades per saber si s’està acomplint un altre dels afanys anunciats, la correcció del biaix de gènere en el nomenclàtor municipal, en favor de la representació de les dones.

La protecció del patrimoni
En l’àmbit de la recuperació i preservació del patrimoni, especialment vinculat als moviments populars i veïnals, la gestió municipal ha estat d’un perfil més baix, per ara. En general, hi ha hagut més anuncis que actuacions reals. El juliol passat es va anunciar una inversió de 10 milions en un pla de preservació del patrimoni industrial del Poblenou, que du anys protegit, però en molts casos abandonat i degradat, amb les naus de Can Ricart com a exemple més paradigmàtic. La reivindicació dels antics barris de barraques s’ha plasmat en una exposició itinerant al districte de Sants Montjuïc i la col·locació d’una placa explicativa al turó de la Rovira.

Un cas recent ha obert les alarmes sobre deficiències de funcionament en la gestió del catàleg d’elements protegits a la ciutat. Es tracta de l’enderroc d’una casa al barri de la Prosperitat, que formava part d’un conjunt d’habitatges del carrer Flor de Neu que figura amb el grau de protecció de tipus D (el més baix de tots) en el Catàleg del Patrimoni Artístic i Cultural de Barcelona. Aquesta tipificació obliga a fer un informe documental de l’element abans de destruir-lo. Però l’enderroc sobtat va alertar diverses entitats, com l’Associació de Veïnes i Veïns de la Prosperitat o l’Arxiu Històric de Roquetes, entre altres, que van demanar a l’Ajuntament si s’havia fet l’estudi i la resposta d’un arquitecte municipal fou que no es va poder detectar el grau de protecció per una incidència en els sistemes informàtics.

Aquest episodi ha fet sortir a la llum el fet que el cercador del web municipal per consultar les fitxes del catàleg de patrimoni protegit, fa més de dos anys que no funciona correctament.

Secció: