Jordi Panyella és periodista, autor del llibre ‘Fèlix Millet, el gran impostor’
Vés per on, la sentència del cas de l’espoli del Palau de la Música ha permès resoldre per sempre més un dels grans misteris de la humanitat sobre el qual s’ha debatut llargament: què va ser primer: ¿l’ou -objecte cobejat del desig perquè és font d’aliment i d’energia, i qui va ben peixat és més fort i, al cap i a la fi, més poderós-; o l’animal necessari per produir aquesta font de proteïna indispensable, és a dir, la gallina?
Que el Palau de la Música no és un corral tothom ho sap, encara que algú s’hi hagi cagat durant anys a dintre, però també és cert que fins ara s’havia imposat el convenciment que el cas de l’espoli protagonitzat per Fèlix Millet i Jordi Montull era una simple qüestió d’ous, d’omplir la panera d’ous, s’entén d’ous d’or, d’anar sobrealimentat i criar panxa.
Però amb la resolució dictada per l’Audiència de Barcelona, ara ha quedat clar que la qüestió fonamental era ser l’amo de la gallina, la que controla el galliner i fa anar orella dret el gall. Es tractava de dominar l’animal per poder decidir quants ous pon cada dia i, sobretot, qui se’ls menja.
Del cas Millet al cas CDC
De la lectura de la sentència no en pot sorgir altra conclusió que el cas de l’espoli del Palau ha passat de ser, definitivament, el cas Millet al cas de Convergència Democràtica de Catalunya.
L’antiga, que no del tot extingida CDC, va idear un mecanisme a partir del qual va convertir la primera institució cultural del país, símbol i emblema de catalanitat, en una precisa i preciosa màquina que ha servit per alimentar durant anys les seves finances i pagar, sobretot, les costoses campanyes electorals.
Almenys durant una dècada, entre 1999 i 2009, i encara des de molt abans, tal i com permet afirmar la lectura detallada de la sentència on es parla d’obres de 1986, Convergència va tenir sota el seu absolut control una maquinària, o gallina, que li va proporcionar una entrada extra i il·legal de diners procedents de la constructora Ferrovial.
Un dels interrogants que amb més freqüència s’han plantejat des que al juliol de l’any 2009 els Mossos d’Esquadra van entrar a les oficines del Palau, consisteix en preguntar-se com és possible que Fèlix Millet i Jordi Montull s’haguessin emportat diners a carretades sense que ningú se n’hagués adonat. Els òrgans de govern de la institució reunien el bo i millor de la societat del país, gent distingida amb professions honorables i ningú havia estat capaç de descobrir i denunciar el gran frau.
Avui, després de la sentència que declara uns fets provats, la resposta a aquesta pregunta és clara: El partit que tenia la responsabilitat de govern a Catalunya i per tant obligació de control va mirar deliberadament cap a un altre costat. També toca dir aquí que el partit o partits que van succeir Convergència a la Generalitat van ser incapaços de veure que el Palau no era una fantàstica sala de concerts sinó una gran gallina al servei del finançament il·legal d’un partit.
A favor de la miopia dels gestors del Tripartit cal dir que el sistema organitzat al Palau amb la complicitat de Millet, Ferrovial i CDC era una estructura quasi perfecta que permetia amagar el trànsit de diners d’un costat cap a un altre. En el lliure i alegre cloquejar de la gallina dels ous d’or també cal dir que hi ha tingut molt a veure el fet que aquells sistemes de control establerts no han funcionat correctament.
Si la porta d’un galliner està oberta, tanca-la si no vols que s’escapin els animals i de tant en tant ves-hi i dóna-hi un cop d’ull, no fos cas que hi hagi passat una guilla. Això que sembla tan obvi, al Palau no passava.
El tribunal de comptes avui sí que audita a fons les campanyes electorals dels partits, però durant molts anys no era així la cosa. De la mateixa manera que els auditors de comptes i empreses que es venen com els grans avaladors de la gestió empresarial neta van quedar retratats. De què serveix auditar una entitat si l’auditoria no descobreix el frau i la il·legalitat que s’hi comet? Quina broma de mal gust o negoci d’impostors és aquest?
Convé no esverar-se i mantenir la calma i agafar-se les coses com són i, sobretot, aprendre la lliçó. D’ara en endavant cal desconfiar dels partits que facin grans campanyes electorals finançades de manera poc clara, cal perfeccionar mecanismes de control ja existents i dotar-los de prou recursos públics i independència d’actuació perquè siguin efectius, i sobretot cal ser honest i reconèixer els errors i les il·legalitats comeses.
No té sentit que Artur Mas continuï negant l’evidència encara avui, encara després de la sentència. Cal ser honest i exigir a Convergència un reconeixement de culpa i totes les explicacions. Perquè Daniel Osàcar, condemnat a la sentència, era només un simple granger, un a qui van fer cuidar la gallina quan aquesta ja feia anys que ponia ous.
Arribats a aquest punt, ara el que es planteja és molt més que una pregunta filosòfica: Qui va ser el pare de la gallina?
