Passos ferms però massa lents en habitatge

Pisos buits al barri de Porta, a Nou Barris

L’habitatge és la gran patata calenta que té l’Ajuntament. Barcelona en Comú s’ha topat amb un context hostil, marcat pel boom turístic, l’augment exponencial del preu del lloguer o els efectes de la reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans, que redueix la durada mínima dels contractes de lloguer a tres anys i que permet que el propietari infli els preus tant com desitgi. En aquest marc, fer efectiu el dret a l’habitatge esdevé cada vegada més complicat.

Per afrontar aquesta situació, el govern d’Ada Colau ha creat el Pla pel Dret a l’Habitatge de Barcelona 2016-2025, que va ser aprovat pel Plenari a principis d’any. A criteri del responsable d’habitatge de la Favb, Joan Balañach, aquest pla “és molt trencador” comparativament amb els altres que s’havien plantejat prèviament, perquè “recull de forma àmplia les diferents modalitats que hi ha en l’accés, posant l’accent en els pisos de lloguer social i assequible”. Tot i així, lamenta que “no s’hagi fet res encara per a desenvolupar-lo”. I és que, si bé hi ha força consens respecte el fet que l’Ajuntament mostra bona voluntat per fer front a la crisi de l’habitatge, els col·lectius organitzats consideren que falta celeritat.

En aquest sentit, el portaveu de la PAH Carlos Macías explica que el govern de la ciutat “va massa lent” en la creació d’un cens de pisos buits, una mesura urgent que es va comprometre a executar i que permetria mobilitzar aquests habitatges i sancionar els bancs que en són propietaris. “De moment només l’ha fet en tres barris i pensem que ja hauria d’estar el de tota la ciutat o, com a mínim, que hauria d’estar molt més avançat”, continua l’activista, “només han posat quatre multes, quan s’han comptabilitzat 2.000 pisos buits que infringeixen la llei”.

Encara hi ha marge de millora
Colau es troba a l’equador del seu mandat i els moviments socials consideren que encara hi ha marge de millora. D’una banda, celebren que s’hagin impulsat algunes mesures, com la creació del Servei d’Intervenció i Mediació davant situacions de pèrdua i/o ocupació de l’habitatge (SIPHO), que serveix per acompanyar i assessorar les persones davant d’un desnonament i informar-les dels seus drets. Però de l’altra, reclamen que l’Ajuntament ampliï el parc públic d’habitatge com a mínim fins un 5% en el que queda de legislatura. De fet, la pròpia Llei catalana del Dret a l’Habitatge diu que s’hauria d’arribar a un 15% “i això faria que la mesa d’emergències pogués obrir la porta a moltes casuístiques que a dia d’avui no estan entrant, com les famílies que es veuen obligades a llogar habitacions perquè no tenen altra alternativa”, puntualitza Macías.

Tenint en compte que l’Ajuntament no té marge competencial per establir un topall en els preus del lloguer, que seria la via més efectiva per garantir que l’habitatge complís la seva funció social, l’ampliació del parc públic ha esdevingut una necessitat bàsica. Des d’una perspectiva comparada, el cas barceloní deixa molt que desitjar. “A ciutats com Estocolm, més del 40% dels residents viuen de lloguer i el parc públic d’habitatge arriba al 20%”, recorda l’activista, “de manera que aquesta opció no està pensada només per a les persones vulnerables, sinó per a diferents tipus de butxaques”. A Barcelona, en canvi, el percentatge de pisos públics és d’aproximadament l’1%, i si s’ampliés “es podria incidir indirectament sobre el preu, encara que per llei, l’Ajuntament no pugui regular-lo”.

A banda, els col·lectius organitzats consideren necessari que el Consistori aposti pels models alternatius d’accés a l’habitatge que van més enllà del lloguer i la compra. En aquests dos anys s’han pres mesures que van en aquesta direcció, però “encara són molt tímides”, rebla Joan Balañach. “És positiu que s’hagin tret a concurs set solars públics per a cooperatives que aposten pel valor d’ús de l’habitatge i no pel seu valor de canvi, però fora d’això, no s’ha fet res més”, comenta.

Per al portaveu de la PAH és igualment imprescindible que l’Ajuntament “explori molt més el dret a tanteig i retracte”, segons el qual, les administracions poden adquirir amb caràcter preferent aquells habitatges que hagin quedat buits després d’una execució hipotecària en zones de forta demanda residencial. “Penso que s’hauria de poder fer en qualsevol immoble, per tenir habitatge públic distribuït per tots els barris”, concreta Macías.

La conservació dels habitatges, un tema clau
I encara hi ha una altra qüestió, que ha passat més desapercebuda però que també “és essencial que l’Ajuntament l’entomi” en el que resta de mandat: la conservació.

Ciutat Vella és l’exemple paradigmàtic d’un districte que ha vist com els seus habitatges s’anaven degradant amb el pas del temps. Per això el Consistori ha impulsat el Pla Dintres, que obliga els propietaris de finques habitades que es troben en mal estat a fer les obres de rehabilitació, amb l’acompanyament, si s’escau, de l’administració. El problema és que actua només en aquest districte i sobre aquelles propietats que es troben en un nivell molt per sota dels mínims d’habitabilitat i de conservació, i que poden posar en risc la seguretat dels residents. “Aquest pla s’hauria d’estendre a tota la ciutat i s’haurien de posar més recursos”, opina Macías, “i si els propietaris no rehabiliten les fiques, s’haurien d’expropiar”.

Malgrat els avenços dels dos darrers anys, les dificultats en l’accés a l’habitatge amb un lloguer estable, segur i digne han propiciat la creació del primer Sindicat de llogaters a Barcelona. Per a Joan Balañach, això és “una molt bona notícia”. “És una feblesa del sistema el fet que no es garanteixi el dret a l’habitatge”, conclou el representant veïnal, “i per poder-lo conquerir, és fonamental que la ciutadania s’organitzi”.

Secció: