Des de la dècada del 1980, quan els ajuntaments democràtics comencen la seva tasca de gestió urbana, els espais públics s’han vist exposats a dinàmiques de canvi, algunes de les quals s’han revelat de manera inesperada durant els últims anys, com ara la contínua erosió de les condicions de la sociabilitat urbana tradicional als espais públics arquetípics de la ciutat moderna, a causa de dinàmiques directament o indirectament relacionades amb els processos de globalització.
Així, fenòmens com el turisme global, que ha multiplicat la presència i la intensitat d’ús de l’espai públic per part d’un tipus d’habitant urbà aliè al substrat local, o la consolidació d’un estil de vida urbà caracteritzat per la hipermobilitat de les poblacions urbanes, que implica nous comportaments pel que fa a l’ús quotidià dels espais públics, són només dos exemples d’aquests nous impactes que expliquen la competència actual per cada metre quadrat que suporten els espais públics de la ciutat.
L’erosió de l’espai públic
La situació actual de l’espai públic urbà a Barcelona mostra dues grans dinàmiques certament preocupants.
D’una banda, assistim a clares tendències d’especialització, privatització i tematització dels espais públics. Unes dinàmiques que assenyalen una evolució vers la reducció, minimització i, en els pitjors casos, amputació literal dels usos públics de l’espai, que van desapareixent de l’escenari col·lectiu que representa la ciutat. De manera paral·lela, l’espai públic es va carregant cada vegada més d’usos privats de l’espai que, de forma progressivament permanent, mostren una clara ocupació visual i física de l’espai urbà.
D’una altra banda, l’espai públic es defineix com el lloc essencial de la col·lectivitat urbana, en el sentit que els usos públics de l’espai representen també imaginaris, valors i cultura compartida. En aquest sentit, molts espais col·lectius han anat perdent aquest tipus de contingut i resten com espais urbans que, efectivament, contenen usos públics però sense aquella necessària capacitat de representació col·lectiva.
És més, en moltes ocasions, parlaríem d’espais públics que, més que subratllar les diferències que caracteritzen i defineixen l’estil de vida d’una comunitat, mostren, en realitat, tot el contrari: és a dir, uns usos comuns i estandarditzats que acaben per equalitzar la natura de l’espai públic arreu. Més que espais col·lectius de la diferència, per tant, es mostren com a espais públics de la norma.
Repensar la ciutat del segle XXI
Al mateix temps, els reptes actuals de les ciutats com, per exemple, la definició d’estratègies de mitigació o adaptació als efectes del canvi climàtic; la introducció de polítiques efectives d’equitat de gènere; els efectes de la digitalització de la societat i la vida urbana; la necessitat d’establir mecanismes clars de participació ciutadana; o la necessària resposta envers els efectes de la globalització que representen fenòmens com el turisme global intensiu, la gentrificació o la brandificació urbana, obliguen a una reprogramació que permeti consolidar la xarxa d’espais públics com una autèntica infraestructura urbana col·lectiva.
Aquest caràcter de l’espai públic com a infraestructura urbana del segle XXI passa també per considerar quatre grans orientacions pel que fa a la seva gestió.
L’espai públic com el lloc de la participació i l’autogestió ciutadana: ultrapassant el llindar mínim de l’expressió d’una opinió determinada per plantejar processos d’autogestió i col·laboració que puguin transformar la ciutat des de la democràcia real.
L’espai públic com el lloc de la performativitat: assolir una ciutadania ‘performativa’ requereix pensar els habitants i usuaris de l’espai públic no tant com espectadors-participants sinó com agents-partícips que s’apropien de l’espai i creen nous usos i relacions.
L’espai públic com el lloc on es construeix l’imaginari metropolità: és a l’espai públic on coincideixen mirades i experiències urbanes que representen identitats diverses i múltiples, la presència de les quals convida a entendre els espais públics com plataformes d’una geometria pública variable de caràcter metropolità.
L’espai públic com el lloc de la porositat i l’encreuament d’intencions: institucionals i ciutadanes, estètiques i quotidianes, creatives i comunitàries. Aquest caràcter híbrid i ambigu de l’espai públic permet activar els barris a partir del treball amb elements simbòlics, històrics o temàtics, tot considerant els patrimonis ordinaris de la vida quotidiana.
Cal, per tant, una nova agenda urbana, alimentada per projectes i accions sobre l’espai públic que puguin contribuir a incrementar els llindars d’autogestió ciutadana, que impulsin la performativitat col·lectiva, que s’inspirin i posin de manifest l’imaginari metropolità en construcció i que aprofitin el caràcter porós i permeable de l’espai públic.
L’urbanisme d’allò col·lectiu
Per aquestes vies, l’urbanisme de Barcelona pot trobar sens dubte formes efectives de subratllar i enfortir els continguts col·lectius de l’espai públic en la seva doble vessant de contenidor d’usos públics i de nínxol del caràcter col·lectiu de la ciutat.
En definitiva, en l’era de la urbanalització, quan les ciutats semblen haver triat el confort i la seguretat com les finalitats últimes de l’acció de l’urbanisme; quan contemplem, sense aparent desgrat, com les mateixes receptes de disseny de l’espai públic es van replicant independentment del teixit urbà i indiferents a la textura social o cultural que caracteritza els barris; quan es convida les persones a un ús genèric i un comportament repetit i estandarditzat d’uns espais públics previsibles i predictibles en igual mesura; Barcelona no només compta amb l’oportunitat de proposar maneres alternatives de pensar i fer ús de l’espai urbà sinó que, més enllà, té l’obligació ètica, derivada del fet del seu propi èxit com a referent, de treballar amb els espais públics col·lectius per mantenir la seva natura urbana més essencial: aquella que caracteritza les ciutats, també Barcelona, com a lloc de trobada, com a espai de noves preguntes, com a bressol de progrés.
Francesc Muñoz és membre de l’Observatori de la Urbanització de la UAB
