Preguntes després de la por

  • Publicat el dimecres 25 de octubre del 2017 | 13:29
Els plàtans de la Rambla també van ser lloc per a homenatges

Barcelona tenia una alta probabilitat de ser objecte d’un atemptat. És un risc derivat del fet de ser una metròpoli de primera divisió mundial. No ha sorprès ningú, malgrat que quan succeeix es genera un intens impacte col·lectiu.

Són morts inacceptables, d’una guerra que per a la majoria de gent resulta incomprensible. I especialment en una ciutat que ha experimentat mobilitzacions massives contra les guerres, en un cicle que es va iniciar en el moviment anti-OTAN i va seguir en contra de les guerres del Golf i la invasió a l’Iraq. Una ciutat que fa pocs mesos havia tornat a sortir al carrer en suport de l’acollida als refugiats.

Potser tot això també explica que la resposta als atemptats hagi estat molt continguda, molt cívica. Ha ajudat, sense dubte, la reacció dels responsables polítics que, a més d'actuar de manera immediata en suport als afectats, va saber donar una resposta política adequada al dol. Especialment adient va ser l'organització d’un acte trans-confessional i la imposició que la capçalera de la manifestació estigués protagonitzada per persones dels diversos col·lectius que van donar resposta als fets, a més d’una àmplia representació d’entitats socials.

Ha estat un atemptat criminal on han mort o han rebut ferides persones innocents. Un acte injustificable, com abans ho havien estat els atemptats d’ETA. El que fa diferent aquest atemptat de, per exemple, el d'Hipercor, és que els anteriors formaven part d’un conflicte que tothom entenia (i pel qual una part dels catalans fins i tot hi tenia simpatia, per les reivindicacions nacionalistes dels abertzales).

En canvi, l’atemptat de la Rambla és vist com part d’un conflicte global del qual som aliens. I l'única explicació que es dona perquè uns joves criats a Ripoll es converteixin en assassins de masses, és el de l’eficàcia de les tècniques dels gihadistes per “menjar el coco” a pobres xavals. Una resposta que resulta, a la vegada, inquietant (pel que significa que tenim al davant un enemic amb una alta capacitat de convicció) i sedatiu (ja que evita que com a societat ens preguntem si aportem algun tipus de contribució al drama).

Els joves de Ripoll
És obvi que els gihadistes utilitzen tècniques d’adoctrinament poderoses. És el que fan, en graus diversos, totes les sectes, exèrcits, partits polítics... En aquest cas compten amb l'avantatge que la seva base de reclutament és una població que pel seu origen i situació viu i és vista com a diferent en l'entorn on resideix.

Podem demanar a les comunitats islàmiques que no es tanquin en elles mateixes, que practiquin una religiositat oberta (com cal exigir a les sectes cristianes ultres que, per exemple, practiquen la discriminació de gènere a les seves escoles). Però no podem oblidar que en l'experiència vital de joves com els de Ripoll, pesen dues qüestions que poden haver resultat clau per explicar la seva evolució personal.

La seva trajectòria vital, per més integrats que estiguessin a nivell educatiu, laboral o social, incloïa possiblement més d’una experiència de tipus xenòfob o racista. Encara que només es tractés de manifestacions atenuades, micro-racistes (semblants al micro-masclisme que pateixen quotidianament moltes dones), acaben per generar sensacions d'estranyament i marginació que poden tenir un gran impacte psicològic. Especialment en joves i adolescents que estan construint la seva identitat.

Una altra causa pot ser la visualització dels desastres que pateix el món àrab, on és evident el paper jugat pels països rics: promovent guerres, donant suport a dictadures cruels, mirant cap a un altre costat davant del patiment dels palestins... Desastres com els d'Afganistan, Líbia, Egipte o Iraq són en bona part producte de les decisions dels nostres líders, i la seva influència és palesa en molts altres conflictes a la regió. I posats a atiar el foc, està tot el tema del tracte als refugiats, les morts a la Mediterrània, les polítiques migratòries que criminalitzen milions de persones.

Els gihadistes, com qualsevol altre grup bel·licista criminal, desenvolupen un relat demagògic. Però és un relat que se sosté sobre una situació demagògica en ella mateixa.

Sense polítiques i compromís social contra la xenofòbia i el racisme, sense un canvi radical de les polítiques respecte al món àrab, se seguiran creant condicions favorables perquè algun jovenet sigui adoctrinat per una cultura criminal. I aquests canvis ens toca impulsar-los a nosaltres.

Normalitzar la mort
Tothom va respirar per la ràpida caiguda de l’escamot. Quasi bé ningú no va qüestionar que la majoria dels seus membres (excepte el ferit a l’explosió d’Alcanar i els que havien tingut un paper secundari o marginal) haguessin mort a trets de la policia. Pot ser simplement a causa d‘una reacció defensiva dels agents, a la tensió del moment. Però correm el perill que es normalitzi l’execució sumària de presumptes o reals terroristes. Es tracta d’un fet que resulta massa habitual a tot Europa.

Ni per raons ètiques ni per conveniència podem acceptar una reaparició de la pena de mort. La seva abolició ha estat un dels grans avenços de la humanitat. I per actuar eficaçment contra les lògiques dels gihadistes, sembla més adequat detenir-los i treure’n informació. Els joves de Ripoll van cometre un crim execrable, però com qualsevol criminal mereixien poder rehabilitar-se.

La lògica de l'enemic
La paraula “unitat” ha tornat a sonar com a resposta als atemptats. És un lema que agrada molt als polítics, encara que cadascú la interpreta d’acord amb els seus interessos, com s’ha vist a les picabaralles del Govern central i la Generalitat amb el cor de fons dels seus mitjans afins. Però més que quadrar-nos darrere d’un líder i acceptar la lògica de la guerra, el que ens cal és un esforç col·lectiu per construir una societat, un món, on ningú vegi els altres com enemics.

És el que volem i ens mereixem els habitants de Barcelona, que tants cops ens hem mobilitzat per bones causes i que ara ens podem reafirmar en què no tenim por dels que són diferents, dels que venen de lluny, dels que ens volen inculcar la cultura de la guerra, perquè seguirem lluitant per un món on tothom hi tingui cabuda.

Secció: