Quadern de bitàcola. Resum del dia 4

Declara Jordi Montull. Assumeix en bloc la declaració de la seva filla i explica que vol exculpar-la perquè l’acusen de delictes que no ha comès.

“He venido a hablar de mi libro”. Va l’home i no se li acut una cosa millor que contestar una pregunta del fiscal dient que això ho explica en el seu llibre. Es refereix a un llibre de reivindicació personal que es va fer editar pagant el Palau, del qual no crec que se n’hagin venut gaire més exemplars que els que va fer comprar al propi Palau.

Assumpcions generals de les tesis de l’escrit d’acusació del fiscal i, finalment, tampoc pot concretar on van anar a parar els 9,6 milions d’euros que el resultat de la instrucció estableix que van treure del Palau i no es va poder escatir on havien anat a parar. Bé, sí, que si es pagaven orquestres i col·laboradors jubilats en negre...

Tot això, segons les seves proves “pericials” (ja en parlarem més endavant) pujava a uns dos milions d’euros, de manera que admetent dialècticament aquesta falòrnia, se li va preguntar on havien anat a parar els altres més de 7 milions i va i respon: no ho sé, hauríem de revisar els papers. Es veu que l’home, responsable dels números de l’invent, no ha tingut temps en 8 anys de revisar els números de la seva gestió.

Fer passar això com una confessió de col·laboració amb la justícia sembla una bèstia bastant grossa.

Després declara Daniel Osàcar. Ho nega tot, tot, tot. La seva declaració és un crescendo. Primer només havia anat al Palau a signar els convenis, després també a recollir-los signats per Millet i, finalment, també anava a buscar els xecs compromesos als convenis.

Quan tots veiem que parlava com ho fan els fundadors de Convergència, va i veiem que també ho pensa. El conveni era per a promoure la cultura catalana, això és que a les festes majors dels pobles no soni música andalusa i hi hagin sardanes i corals. Per fer això cobrava la Fundació Trias Fargas i ho pagaven els “seus” 600 ajuntaments. Entranyable.

A banda d’aquestes petites relliscades, la resta del seu paper, molt bé. Interpretava un paper clàssic del nostre sistema de partits, quasi tant com l’Otel·lo, que sempre és una responsabilitat per a qualsevol actor. El tresorer, l’última frontera. D’aquí no es passa.

Si aquest judici hagués de consistir només en les declaracions dels acusats ... Però això no va així. Els acusats no tenen l’obligació de declarar ni de dir la veritat si ho fan. Per això, normalment no se’ls creu. El que diuen és usat, en alguns trossos, per les sentències condemnatòries amb l’entradeta “com el propi acusat reconeix ...”

Aquest és un judici que es ventilarà bàsicament amb la prova documental (recordem que la Presidenta del Tribunal va xifrar la causa en uns 200.000 folis) i aquesta gent, en el seu sentiment de total impunitat, ho apuntava tot. Entre l’escorcoll i la minuciosa tasca de Joan Llinares tindrem en els següents dies la fotografia del que va anar passant.

Deixem ara que els acusats gaudeixin del seu dret d’explicar la seva versió, és un dret que tenen. I nosaltres no tenim obligació de creure’ls.

I després va venir la Directora General del Palau, amb un sou d’alt directiu de TMB, que interpreta prou bé un altre tendre paper: el d'eixerida venedora de patrocinis i hostessa de vips. La seva defensa passa per establir que Ferrovial feia dos tipus d’ingressos: un de patrocinis ordinaris i un altre grup del qual ella no en sap res. S’apunta al sindicat de treballadores de base que va inaugurar Gemma Montull.

Aquest divendres, els homes de Ferrovial i després els empresaris que cobren del Palau per feines no fetes. Comencem el judici de veritat.

Àlex Solà Paños
Advocat de la Favb

Secció: 
Tags: