Fa goig pensar que Carrer ha complert vint-i-cinc anys donant la tabarra per una Barcelona per a totes i tots, que tingui presents les necessitats de tota la resta del món i les generacions futures. També és un bon moment per pensar quina mena de grans fites ens hauríem de posar per quan toqui complir-ne cinquanta (i qui això escriu estigui criant malves, el destí sostenible de tothom).
Al cap i a la fi lluitem i escrivim perquè ens fem preguntes, i cerquem albirar-ne les respostes per tractar després de fer-les realitat.
Quines són les coses importants on hauríem de posar més esforços perquè en els propers vint-i-cinc anys Barcelona esdevingui una ciutat més sostenible, és a dir justa i habitable? El problema de fer-se preguntes tan grosses és el terrabastall de respostes que demana.
Ara mateix les Nacions Unides tenen una Agenda 2030 amb 17 objectius generals que es desglossen en 169 fites amb els corresponents indicadors! (http://www.un.org/sustainabledevelopment/es/2015/09/la-asamblea-general-adopta-la-agenda-2030-para-el-desarrollo-sostenible/).
Sostenible vol dir, en aquesta Agenda 2030, posar fi a la pobresa i la fam, un bon nivell de salut i benestar, educació de qualitat per a tothom, igualtat entre homes i dones, garantir el dret d’accés a l’aigua i el sanejament, energia no contaminant a l’abast de tothom, treball digne en una economia pròspera basada en una indústria, una innovació i unes infraestructures adients on les desigualtats es redueixin dins d’unes comunitats i ciutats sostenibles, on fem una producció i uns consums responsables que permetin abordar i resoldre el canvi climàtic, mantenir els mars amb vida, i uns ecosistemes terrestres amb una elevada biodiversitat, governat tot plegat en pau i justícia per unes institucions sòlides, creïbles i participatives. Gairebé res!
En aquest número especial de Carrer trobareu articles que parlen de molts aspectes d’aquesta llarga llista. De fet, tots els articles hi tenen a veure. Perquè sostenibilitat vol dir satisfer necessitats humanes de manera justa avui i en l’esdevenidor, i això vol dir pensar de forma interrelacionada tot allò que ens capacita o incapacita per desenvolupar-nos com éssers humans que compartim una ciutat, i una sola Terra. Sostenibilitat vol dir entendre que ens necessitem les unes a les altres, que som interdependents. Aquesta és la primera lliçó de l’ecologia.
Així doncs, ¿què hauríem de fer per tenir una ciutat que permeti el desenvolupament humà de tothom en un planeta habitable? La resposta ens porta a totes les lluites dels moviments socials que ja fa vint-i-cinc anys que troben la seva veu a Carrer. Però la redacció de Carrer em demana prioritats, nous punts a l’horitzó on concentrar la mirada i dirigir les passes de la utopia quotidiana que, com deia Galeano, serveix per això, per caminar.
Una manera més sintètica de pensar una ciutat sostenible és imaginar-nos-la com un gran organisme que ocupa un espai que rep els fluxos d’aigua, materials i energia que necessitem per viure, i n’excreta les deixalles que acaben a l’aire, el sòl o l’aigua. Aquesta perspectiva metabòlica ens fa pensar en quatre dimensions: la terra que habitem, l’aire que respirem, allò que consumim, i com ens movem. El bon o mal estat ecològic del territori on som, l’aire que respirem, l’aigua que bevem, i els aliments que mengem depenen de com es produeixi aquesta interacció. Al servei de qui, amb quin disseny, amb quines finalitats.
Voldria centrar la meva proposta en dos components: l’aire i el territori. Barcelona té ara com ara un aire que força dies a l’any és literalment il·legal. Perquè recuperi un aire net cal canviar aquells fluxos metabòlics: el model de mobilitat, energètic, de producció i consum.
Un treball inèdit recent d’una jove ambientòloga amb l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona ha aplicat per primer cop un sofisticat model de dispersió i concentració de contaminants a l’aire de Barcelona comparant dos escenaris: l’actual, i un altre on un sistema de superilles ocupés tota la ciutat menys els carrers amb prioritat per al tràfic rodat. Si ara un 80% de barcelonines i barcelonins respirem un aire per sota dels estàndards mínims de l’OMS i la UE, les proporcions s’invertirien: el 80% gaudiria d’un aire sa, i només un 20% seguiria exposat a nivells de pol·lució preocupants. Caldria, evidentment, posar-hi remei. Però la millora de la qualitat de l’aire seria substancial.
L’altre gran canvi és com mirem i tractem el sòl i el paisatge on habitem. Al territori de l’Àrea Metropolitana de Barcelona encara tenim un 45% de sòl no edificat, on hi ha des de parcs naturals, el Parc Agrari del Baix Llobregat, horts de tota mena, boscos abandonats, algun conreu i fins tot pastures amb algun ramat d’ovelles.
Fins fa poc això era vist com una reserva, un solar expectant per especular. Se’ls ha anomenat espais “lliures” (lliures de què?), o espais “oberts” (a l’espera de ser tancats?).
Hem d’entendre’l i tractar-lo com un sistema, una veritable infraestructura verda (perdoneu la paraulota, però és com se la comença a anomenar internacionalment) que proveeix la ciutat d’un seguit de serveis ecosistèmics vitals: de sosteniment (fertilitat del sòl, aigua neta), de regulació (biodiversitat que evita plagues i malures), de proveïment (aliments sans i propers), de recreació (passeig i cohesió comunitària).
Per poder-los proveir tots sense degradar-ne cap, aquesta infraestructura verda ha d’estar interconnectada, garantint la mobilitat i interacció de totes les formes de vida que conté. Hem d’aprendre a pensar la ciutat com un canemàs on es troben i es combinen ambdós sistemes: l’espai urbanitzat, per on transcorre la mobilitat dels éssers humans, i la infraestructura verda, que relliga des del verd urbà fins als parcs naturals, passant per mosaics agrícoles, hortícoles, forestals i ramaders productius. Oi que valdria la pena?
