Quan la participació deixa de ser una paraula

Primer plenari de l'era dels comuns a Nou Barris, el 2015. L'aire fresc d'aquests dos anys ha estat força turbulent

L’aposta per la “nova política” no rau només en presentar un nou corpus programàtic innovador, sinó en establir, per sobre d’aquest, una dinàmica diferent per portar-lo a terme, on la transparència i la participació deixin de ser adjacents per passar a ser intrínsecs a l’actuació municipal. Per tant, la valoració d’aquests dos anys no es pot reduir a fer un repàs sobre el grau de compliment de les promeses electorals, sinó en analitzar allò, tan important com eteri, de “portar aire net a les institucions”.

D’entrada, tinc la percepció que el xoc entre l’imaginari d’allò “comú” d’aquests novells en la política institucional i l’assumpció de la responsabilitat en la governança del dia a dia els ha superat. S’han trobat asseguts en una taula on els ganivets hi són, però no sobre les estovalles. Parlem de travetes, intoxicacions, enganys, malfiances, és a dir, un marc lluny de l’idíl·lic commoning (instituir allò comú), al contrari, un marc de poder. En aquesta situació, i ara que fa dos anys que van entrar, ens preguntem com complirà el seu compromís de rendició de comptes per no caure en la temptació de només publicitar les bonances de la seva acció de govern. Si només es queda aquí, això, és vella política.

Rendició de comptes també consisteix a posar sobre la taula el que no s’ha fet, per tal d’obrir una reflexió col·lectiva per identificar resistències i corregir febleses. Això requereix valentia i serenitat. L’autocrítica és la motxilla del qui vol caminar, sense ella no vas lluny i compartir-la és l’única via per construir complicitats socials.

El procés participatiu del PAM (Programa d’Actuació Municipal) ha estat el més ambiciós i en el qual s’hi han dedicat molts recursos. Ha participat un 0,3% de la població adulta, la majoria, un 57%, per internet. Si algú d’aquests nous actors polítics, forjats en les àmplies mobilitzacions del 15M, es pensava que obrint les portes de l’Ajuntament la gent hi entraria massivament, s’ha equivocat. Fer participar la ciutadania no nimby en els afers públics costa moltíssim, com bé sap el moviment veïnal, que porta molts anys picant pedra. I aquestes dificultats s’expliquen en gran part per raons immerses en un món que perillosament cada cop més impugna dir-se societat i que relativament són exògenes a dinàmiques municipals.

L’altra gran limitació del procés dels “gomets” del PAM és que ha posat en el mateix nivell de discussió el ciutadà que partia de zero i les associacions o col·lectius que ja tenen al darrere un discurs i unes propostes elaborades, la qual cosa ha impedit tenir el gresol adequat per tal que aquesta saviesa pogués fermentar. En altres processos, aquesta greu deficiència s’ha volgut superar parcialment creant grups impulsors.

En la fase de retorn del procés del PAM no es va establir una dinàmica col·laborativa, la qual cosa va possibilitar unes conclusions marcades per la subjectivitat dels organitzadors. Però la “guinda final” va ser la no aprovació del PAM per part de l’oposició, fent gala d’un menyspreu manifest cap a la ciutadania que, malgrat totes les limitacions relatades, hi havia participat. Tot plegat, un desgavell que ha posat en qüestió la bàsica premissa de qualsevol procés de participació: No tenir mai la sensació de perdre el temps.

Aposta per la tecnopolítica
Punt i a part és valorar la potent aposta per la tecnopolítica a través del portal Decidim.Barcelona. Al meu entendre, es magnifica les seves virtualitats quan s’arriba a suggerir que és la “democràcia del futur”, perquè infravalora la bretxa digital existent -que, recordem, afecta els més pobres- i, perquè sublima l’eficàcia expositiva i acumulativa -individual- en detriment de la interacció col·laborativa i reflexiva que flueix més fàcilment en espais col·lectius presencials, on els consensos són molt més viables, i on es dóna l’oportunitat, tan important en aquests moments, de reforçar els vincles comunitaris.

Des del moviment veïnal es té la percepció que hi ha una inflació de processos i espais participatius que no obeeixen a la pulsió ciutadana. La lloable voluntat de l’Ajuntament que les seves propostes portin l’aval d’un procés participatiu al darrere estressa la societat organitzada que, a parer meu, no hi hauria de participar si realment no té res qualitatiu per aportar, perquè els fa còmplices de processos de legitimització i no de participació real.

Es dóna la paradoxa que, mentre hi ha aquestes múltiples convocatòries, el moviment veïnal continua tenint grans dificultats per reunir-se ad-hoc amb l’Ajuntament per tractar problemàtiques que no tenen un marc participatiu reglat. L’atapeïda agenda dels polítics i la por d’aquests a ser posats en qüestió per uns suposats favoritismes ha impedit que hi hagi una relació fluida entre associacions i Ajuntament. En canvi, l’Ajuntament s’ha relacionat sense pudor amb lobbys, com el de les terrasses, perquè sabia que per aquí no rebria crítiques de l’oposició. Aquestes desavinences van provocar una dura carta que la Junta de la Favb va adreçar en el passat mes de novembre a l’alcaldessa Ada Colau.

L’Ajuntament ha d’incrementar la relació personalitzada amb el teixit veïnal, en primer lloc, perquè és un reconeixement a la riquesa associativa de la nostra ciutat i, en segon lloc, per una qüestió ben senzilla: la participació ha de començar per qui vol participar. Sense oblidar que s’han de garantir les bones pràctiques en dues premisses. Una, reconèixer que aquests col·lectius representen el que representen, amb la dificultat de ser això una valoració poc objectivable. I dos, aquestes reunions han de complir els codis de transparència pertinents: figurar en l’agenda pública de l’Ajuntament i aixecar actes públiques.

Una conseqüència d’aquesta situació ha estat el poc fervor que hem copsat dins el moviment veïnal en discutir la nova Normativa de Participació perquè, a la pràctica, hom percep més important l’actitud personal del polític de torn que no pas la lletra escrita en una normativa. És per aquest motiu que les valoracions del grau de participació que hi ha hagut en aquests dos anys són molt diferents depenent de quins districtes i/o àrees municipals parlem. La Normativa de Participació ha de ser garantia d’uns mínims drets del ciutadà i establirà els marcs de participació en el futur amb notòries novetats i també limitacions per l’encotillament legal actual, que impedeix l’exercici de la democràcia directa.

Despatxos oberts a la veu ciutadana
Diríem que l’aire fresc d’aquests dos anys ha estat força turbulent. La màxima “prova-error” ha marcat l’agenda. Exemple de defecte: el teixit comunitari de Nou Barris censura el document Cap a una política pública d’acció comunitària per ser elaborada “sense un procés democràtic, obert, inclusiu i realment participatiu en el debat sobre les polítiques i accions comunitàries”. Exemple d’excés, els pressupostos participatius pilots de Gràcia i l’Eixample indiquen que no hi ha condicions per replicar l’experiència.

Queda pendent la descentralització real de l’Ajuntament i fer possible l’elecció directa dels consellers i conselleres de Districte. El repte de fons no és crear una superestructura d’espais i processos de participació que vagi en paral·lel als òrgans de decisió de l’Ajuntament, sinó com la veu de la ciutadania entra en aquests despatxos. El moviment veïnal no vol ser utilitzat de contrapès estètic davant les fortes pressions dels voltors del turisme o de l’especulació que serveixi d’excusa perquè l’Ajuntament agafi una còmoda i equidistant línia d’enmig. L’Ajuntament ha de complir els seus compromisos i el moviment veïnal ha d’estar a les taules, a les portes i al carrer per exigir-ho.

Secció: