Un monument vestit de parc

  • Publicat el dimarts 08 de maig del 2018 | 16:40
Diagonal mar no acaba de funcionar com a parc de barri, i com a parc de ciutat no ha pal·liat les necessitats de sumar un espai verd prou ampli

Postmodern, internacional i sobretot de disseny. El parc de Diagonal Mar és la viva imatge de l’urbanisme socialista barceloní al tombant de segle. El presideix una enorme làmina d’aigua, té arbres vinguts de tot el món, formigó a tutti plen, ceràmica contemporània amb ecos modernistes i una vistosa xarxa de canonades ondulants que fa de leitmotiv i transporta aigua freàtica per al reg. Tot i disposar de més de 340.000 m2 -el doble que la Ciutadella-, la seva organització exageradament diàfana magnifica la sensació de falta de vida.

És la ‘plaça dura’ dels parcs. L’espai arbrat és minoritari, així que la vida animal es concentra vora el llac i són sobretot aus: ànecs, gavines i un bon nombre d’ocells que s’aturen en el seu camí migratori. Entre la fauna humana que el freqüenta hi ha oficinistes fent el tàper quan fa bon dia, turistes i congressistes allotjats al Fòrum, ciclistes, algun ornitòleg -com el bloguer Ricardo Ramos-, passejadors de gossos sense corretja i famílies hipsters en cap de setmana.

No es pot negar, però, que és un parc estètic i original. Construït entre 1999 i 2002, sota l’alcaldia de Joan Clos, és obra del millor tàndem d’arquitectes que ha donat Barcelona en democràcia, Enric Miralles i Benedetta Tagliabue. Tot està estudiat al detall: els bancs ondulats i incòmodes de formigó es diuen lungomare i es van encarregar a Escofet, les jardineres suspeses a l’aire són del prestigiós ceramista Antoni Cumella, l’arbre majoritari entre les 51 espècies internacionals elegides és l’acàcia rosa austral i l’àrea de joc infantil consisteix en quatre tobogans asimètrics als vessants del turó batejat com a “muntanya màgica”.

La pròpia web de Turisme de Barcelona en fa una descripció eloqüent quan assenyala que “és de visita obligada perquè parla de la nova Barcelona i perquè, anar-hi, és una experiència poc comparable amb la visita d’altres parcs urbans”. El conjunt s’inspiraria, diu la llegenda urbana, en uns tolls d’aigua on bevien les gavines i que van sorprendre Miralles el primer cop que va veure els terrenys.

A remolc del Fòrum 2004
Perquè aquest parc no sorgeix del no-res, malgrat que no ho expliqui enlloc. Ocupa l’espai de l’antiga metal·lúrgica Macosa i forma part de la segona transformació del litoral barceloní a remolc del Fòrum de les Cultures 2004. D’aquesta fàbrica -coneguda popularment con Can Girona- només en queda un vestigi, fora del parc: la torre de les aigües del Besòs. La resta de ‘veïns’ del parc són el centre comercial, la caríssima avinguda d’alt standing Garcia Fària, un centre de convencions i els blocs obrers del final de la Diagonal, que de fet tenen jardinets a sota de casa.

A més, la parcel·la del parc és “d’usos mixtos”, és a dir, parcialment edificada. Conté vuit (!) torres al perímetre, un hotel i dos complexos residencials privats amb piscina i pistes d’esports, tot plegat creuat pel passeig del Taulat.

El moviment veïnal ha alçat la veu diverses vegades, primer pel planejament urbanístic i actualment per la falta de manteniment. “Vam ser molt crítics amb la urbanització d’aquests terrenys, sense pisos públics, amb edificis residencials gens integrats al barri... I a sobre s’ha anat degradant molt”, relata Joan Maria Soler, de l’AV Poblenou.

“El llac fa pena de tan brut, la passarel·la de fusta està en molt mal estat, al parc hi ha rates i brutícia...”, enumera Juanita Perellón, fins fa pocs dies presidenta de l’AV Diagonal Mar. “Hem reclamat molts cops a l’Ajuntament que col·loqui una tanca per evitar que els gossos es banyin al llac i que arregli el pipican, que està molt deixat”, assenyala. “És una llàstima com el tenen, perquè és maco i està bé per passejar-hi i prendre el sol”, conclou.

Vicenç Casals, professor del Departament de Geografia Humana de la UB i un gran expert en el verd urbà, adverteix a l’entrevista amb la periodista Maria Favà (pàgina 25 d’aquest dossier) que Parcs i Jardins ha estat un aparell de propaganda de l’Ajuntament. “Tu vas a un jardí tradicional i l’aigua es pot tocar, i vas a Diagonal Mar i hi ha molta aigua però no es pot tocar: és un parc que sembla dissenyat per a advocats, per anar a menjar el bocata”, diu. “Miralles estava molt influït per Gaudí, però Gaudí de jardineria no en sabia res, en sabia molt de fer plantes de pedra, ja ho deia Rubió i Tudurí”, afegeix.

Com a parc de barri no acaba de funcionar i com a parc de ciutat no ha pal·liat la necessitat d’aconseguir un espai verd prou ampli i ben comunicat per esdevenir el Hyde Park de Barcelona. La densa Ciutadella, amb la meitat d’espai (174.200 m2) que Diagonal Mar, segueix sent l’estrella dels parcs de la ciutat malgrat una preocupant sobrecàrrega que la fa emmalaltir d’èxit, com de fet li passa a tot Ciutat Vella. Barcelona necessita centrifugar públic i usos fora del centre i no troba la fórmula màgica.

Secció: 
Apareix al Carrer: