Una taca que és un honor

  • Publicat el divendres 09 de desembre del 2016 | 18:07
Assemblea del Sindicat d'Estudiants a la Universitat de Barcelona, el 1966
Fotos: 

Aprofitant els actes de celebració del 50 aniversari de la Caputxinada, el rector de la Universitat de Barcelona, Dídac Ramírez, va anunciar el passat 11 de març la intenció de la institució de netejar tots els expedients acadèmics d’estudiants i professors sancionats pel franquisme per raons polítiques. En el cas dels que van participar el 9 de març de 1966 en l’Assemblea Constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), la mesura beneficiaria 28 estudiants i 67 professors, segons fonts universitàries.

Ramírez va justificar la decisió per la necessitat de fer justícia i retre homenatge “a tots i totes els que vau arriscar les vostres vides, els vostres expedients acadèmics i la consideració social per anar contra el règim”. A l’acte de commemoració es va parlar sobretot de la trobada dels estudiants i professors al convent dels Caputxins de Sarrià per fundar l’SDEUB. Tanmateix, el gest de la UB es limita a actuar d’ofici traient de l’expedient acadèmic la referència perquè la sanció només la pot anul·lar qui la va posar, és a dir, el Ministeri d’Educació i Ciència. Segons la responsable de la Secretaria General de la UB, Isabel Miralles, només l’afectat té la legitimitat per reclamar que s’esborri la taca de l’expedient i, fins ara, només una persona ho ha sol·licitat. “Moltes d’aquestes persones ho consideren un honor”, remarca.

Correccions disciplinàries
El Butlletí Oficial de l’Estat del 15 de setembre del 1966 imposava diverses correccions disciplinàries a estudiants i professors “amb motiu dels disturbis ocorreguts a la Universitat de Barcelona”. Entre les mesures figuraven la separació de la docència per dos anys, la inhabilitació per un, dos o tres anys per estudiar en tots els centres docents, l’expulsió perpètua o temporal de determinades facultats i l’amonestació pública. La constitució de l’SDEUB va aplegar prop de 500 estudiants, la majoria delegats de curs de les diferents facultats. La reunió va rebre el suport dels professors progressistes com Agustín García Calvo i Manuel Sacristán, i d’intel·lectuals com Salvador Espriu, Jordi Rubió, Antoni Tàpies i Antoni de Moragas. Una seixantena de professors va demanar el cessament del rector Francisco García-Valdecasas i el reconeixement del sindicat. Tots van ser expulsats de la Universitat.

Darrere de cada expulsió hi ha una història de persecucions, detencions, tortures, amenaces a la família, càstigs exemplars i presidi que va marcar les seves vides. Un dels testimonis més colpidors és el de Quim Boix, inhabilitat durant tres anys com la resta de membres de l’assemblea constituent de l’SDEUB. “L’anunci va ser un fort sotrac, ja que truncava la previsió d’acabar la carrera i poder-me independitzar de forma definitiva. Vaig intentar no perdre el ritme i per això vaig demanar poder estudiar a l’Institut Químic de Sarrià, gestionat de forma privada. M’ho van concedir, però no vaig poder acabar ni un curs perquè em van cridar a fer el servei militar”, explica.

No va ser la casualitat la que va fer que Boix anés a petar al Batalló Disciplinari de Cabrerizas, a l’Aiun, aleshores colònia espanyola del Sàhara on s’hi va estar vint mesos. Al principi es va fer un fart de traslladar sorra d’un lloc a l’altre, però després va acabar muntant una biblioteca i una escola d’alfabetització. Va estar a punt de desertar durant el seu trasllat des de les Canàries a l’Aiun, enterrava a la sorra la informació clandestina que li arribava del PCE i del PSUC, i es va negar sempre a disparar. “Una nit fent de sentinella vaig sentir un soroll, però no vaig voler disparar pensant que era un sahrauí. Era un ase”, recorda divertit.

Durant l’estada al desert, Quim Boix va ser jutjat dos cops pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP) i condemnat a dues penes de sis mesos de presó cadascuna, que no tenia cap intenció de complir. Va tornar a Barcelona malgrat que seguia en recerca i captura per haver-se casat al jutjat després de presentar la documentació que acreditava que havien apostatat de l’Església Catòlica. Al final va acabar a la presó on s’hi va estar fins al març del 1969. El dia que va sortir ho va fer amb una sola assignatura dels estudis d’enginyeria aprovada sota el braç. “Només un catedràtic, Mario Petit, es va atrevir a venir a examinar-me a la presó”, relata.

“Jo només vaig ser apallissat”
Boix té el dubtós honor d’haver estat el delegat de facultat de l’SDEUB més apallissat durant els interrogatoris per dues raons. “La primera és que no vaig respondre cap de les preguntes de la policia franquista, i la segona és que el meu germà estava exiliat per evitar la detenció per comunista i la policia volia que jo firmés que també ho era”, explica. A l’hora de parlar de les tortures, Boix també recorda que els que rebien més dels germans Antonio i Juan Vicente Creix eren els obrers comunistes, com ho recull l’exposició d’El Born Centre Cultural i Memòria Això em va passar. De tortures i d’impunitats (1960-1978). “Jo sols vaig ser apallissat, res d’ofegaments, ni cigarretes apagades al cos, ni corrents elèctriques ni passar hores penjat de les extremitats”, afegeix.

La denúncia contra la policia que va firmar la seva mare va ser un punt d’inflexió. “El meu advocat, Josep Solé Barberà, va saber convèncer ma mare perquè firmés una denúncia per tortures i això va fer portar els capellans progressistes a manifestar-se contra les tortures des de la catedral fins a la comissaria de Via Laietana vestits amb sotanes negres”, recorda. La lloable i valenta gesta va acabar amb molts capellans apallissats i ferits pels grisos, i alguns van patir penes de presó al penal de Palència, on només hi havia capellans perquè, segons l’acord del Concordat, no podien anar a presons normals.

Per a Boix, l’anunci de la UB de netejar els expedients acadèmics és més un gest que una altra cosa i conclou que “no és cap taca res del que el franquisme ens va fer”. Creu que el primer que ha de fer la Universitat és ensenyar als nous estudiants què va representar el feixisme i no esborrar-ne els senyals que aquest hi va deixar. Més que res, perquè no es tornin a repetir.

Rectors al servei de la repressió
Res del que s’ha explicat sobre la repressió dels estudiants universitaris a Barcelona hauria estat possible sense Francisco García-Valdecasas. Rector de la UB durant quatre anys, va aterrar a la universitat l’estiu del 1965 just en el moment que s’acabava de publicar el reglament de les Associacions Professionals d’Estudiants (APE) hereves del Sindicat d’Estudiants Universitaris (SEU). Bufaven temps de canvis i García-Valdecasas no va dubtar a utilitzar tots els mecanismes del règim per provar de tallar de soca-rel els intents de democratitzar la institució.

Gràcies a una extensa xarxa de confidents, García-Valdecasas va saber de la celebració de la reunió del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) al convent de Sarrià i va culminar les detencions policials amb l’expulsió de la universitat d’estudiants i professors. Un dels que millor ha definit el rector García-Valdecasas va ser Manuel Vázquez Montalbán. En una entrevista al diari El País assegurava que “va deixar el llistó de la repressió molt alt. A vegades anàvem a una manifestació i García-Valdecasas i els seus còmplices aconseguien que triguessis dos, tres o quatre anys a tornar a casa”.

La tradició repressiva de García-Valdecasas la van continuar altres. Un dels expedientats per ordre del rector i futur diputat al Congrés per Alianza Popular Jorge Carrera Llansana, va ser Jordi Ribó. A ell i a 500 universitaris més que protestaven per l’execució de Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974, els van encerclar els grisos a la Plaça Universitat i van exigir la documentació a una trentena. Al cap d’una setmana els citaven al despatx del rector amb l’excusa de retornar-los els documents. Tots els estudiants cridats al despatx de Carrera Llansana es van trobar amb un agent de la sinistra Brigada político social i amb un secretari per prendre’ls declaració. D’aquí van haver d’anar a la comissaria de Via Laietana a recollir el DNI. “Hi vaig anar cagat de por acompanyat de dos companys que es van esperar a 50 metres de l’entrada mentre jo entrava sol”, recorda.

El seu pas per la sinistra comissaria va anar acompanyat de l’obertura d’un expedient acadèmic i de la detenció dels estudiants que havien participat en la protesta. “Vaig marxar a França i vaig tornar un any després. Vaig entrar a treballar a una fàbrica i em vaig fer de CCOO i del PSUC. No vaig tornar a la Universitat de Barcelona fins fa uns anys quan vaig participar en unes jornades per la pau organitzades per la UB i la Fundació Pau i Solidaritat”. Aquell dia el Jordi es va emocionar, però encara es va emocionar més quan la UB va anunciar que eliminaria la sanció del seu expedient acadèmic.

Secció: