Unitats de cures intensives socials a tots els barris

  • Publicat el dilluns 20 de novembre del 2017 | 11:12
Pis pilot d'Arrels al carrer del Carme del Raval

No cal que sigui un pis, que els preus estan pels núvols. Un local arregladet també serveix i d’aquests en tenim per donar i vendre. L’espai compartit no ha d’estar massificat i ha de permetre que les persones s’hi quedin el temps que els calgui. Les cues i la paperassa estan prohibides i les normes s’han d’adaptar a les persones, no al revés. Finalment, ha d’estar obert les 24 hores i ha de garantir tant la seguretat personal com la convivència i una bona dutxa si s’escau.

L’anomenen pis zero i en volen un per a cadascun dels 73 barris com a mínim per reduir el miler i escaig de persones que dormen al ras cada nit. Al Raval, concretament al carrer del Carme, fa set mesos que Arrels Fundació n’ha obert un dissenyat per alumnes de l’escola Elisava i ha traslladat la iniciativa a l’Ajuntament de Barcelona. Ara, la pilota és a la teulada del govern Colau.

La idea d’obrir 73 unitats de cures intensives socials ha sorgit arran de l’evidència, constatada en l’últim recompte de gent sense sostre, que aquest problema no deixa de créixer i que les mesures de l’administració per frenar-lo s’han demostrat insuficients. “És un recurs de caràcter pal·liatiu perquè són petites unitats de cures intensives socials que fan que la gent no hagi de dormir al carrer”, explica el director d’Arrels, Ferran Busquets. No dona l’estabilitat que una persona en aquesta situació necessita per redreçar la seva vida, però “ajuda més que els actuals albergs molt allunyats del centre o el mateix carrer”, afegeix Busquets. La clau és la proximitat. “Us imagineu 73 espais amb capacitat per a deu persones a cadascun repartits per tots els barris de la ciutat?”, pregunten des d’Arrels.

Hospitals de campanya
Aquestes UCIS -o “hospitals de campanya” com també els anomena l’entitat- no acabarien amb el drama del sensellarisme, però sí que suposarien una solució temporal mentre s’aborda seriosament aquest fenomen perquè assegurarien cada nit un llit a més de 700 persones. A més, puntualitzen, amb els pisos zero no caldria destinar recursos a les milionàries operacions hivernals que fa el consistori quan les temperatures cauen en picat.

I és que les últimes dades oficials sobre gent sense casa són esfereïdores: 1.026 dormen al carrer, 1.954 més ho fan als albergs i centres públics i privats, i 415 malviuen en fàbriques o en barraques a solars abandonats. En total estem parlant de 3.395 persones sense llar, un 60% més que fa nou anys.

A aquesta xifra, Arrels n’afegeix una altra. És la que té a veure amb la situació de vulnerabilitat dels sense sostre. “Parlem de gent amb malalties cròniques que en molts casos no tenen ni targeta sanitària i que han patit agressions per viure al carrer”, recorden. La majoria porta sis anys vivint al ras i un terç d’elles té la salut greument deteriorada quan no porten ni un any dormint al carrer. “Els números són escandalosos i ens reafirmem: dormir al carrer no és una cosa normal ni s’ha de tolerar, calen accions contundents”, remarquen.

Tot i que la creació de pisos zero és una aposta estratègica d’Arrels perquè pot suposar l’inici de la reconstrucció vital dels afectats, també cal la implicació de l’administració. En la seva interpel·lació als grups municipals de moment només ha rebut una tèbia resposta de BComú, ERC i PSC.

Un dels principals esculls és la qüestió econòmica perquè es calcula que el cost de manteniment se situa en uns cinc milions d’euros l’any, però tampoc és l’únic. El tema clau és la tensió entre el consistori i les entitats del tercer sector pel paper protagonista. “L’Ajuntament no els pot gestionar perquè la figura del voluntari és fonamental. La fórmula més adequada seria que l’administració posi els locals i que les entitats els gestionin”, opina Busquets.

Altres serrells no menys importants que caldria resoldre abans per assegurar l’èxit de la iniciativa, tenen a veure amb l’oposició dels veïns a tenir a l’escala pisos zero i amb la creació d’espais mixtos per acollir dones, un col·lectiu que no deixa de créixer, que pateix més agressions que els homes i necessita més suport perquè està en pitjors condicions de salut. “Sabem que el principal problema són els veïns, per això no parlem d’habitatges concretament sinó d’espais i en aquesta definició també s’hi inclouen els locals amb unes mínimes condicions d’habitabilitat”, explica Busquets. En el cas de les UCIS mixtes, el repte és encara més complicat.

Un mentrestant que esdevé un per sempre
Al marge de la proposta i del poc ressò polític que ha tingut fins ara, Arrels segueix qüestionant el Pla de lluita contra el sensellarisme del consistori perquè es fixa l’objectiu de garantir el 2020 l’habitatge a 150 persones que viuen al carrer quan la xifra a data del 2017 supera el miler.

El més sorprenent és que, tot i les xifres, a Barcelona aquest problema segueix sense considerar-se una situació d’urgència, cosa que aboca el col·lectiu a sobreviure a base d’iniciatives temporals que s’acaben convertint en definitives. “El centre d’urgències i emergències socials de Barcelona atén situacions de crisi social greu, però no contempla la realitat de viure al carrer com una necessitat d’atenció psicosocial immediata”, assegura la fundació.

Una altra petició de moment desoïda és que la Mesa d’Emergències Socials de Barcelona que vetlla perquè totes les persones que es troben en situació de vulnerabilitat puguin accedir a un habitatge de lloguer social, tampoc contempla el col·lectiu de gent que dorm al carrer. La situació és sorprenent perquè a nivell català sí que es considera aquesta situació extrema com un motiu per accedir a pisos socials, però el cas és que el reglament no és vinculant en aquells municipis catalans amb normativa pròpia, com és el cas del barceloní.

Secció: