Mentre Nacions Unides declarava l’accés universal a l’aigua, Agbar va continuar amb el talls. L’empresa pretén atemorir les veus ciutadanes que posen llum a les seves irregularitats. Al número 140 de Carrer, la revista de la Favb, es va publicar l’article “Sis anys de saqueig de l’aigua a Barcelona”, escrit per Quim Pérez, membre de la Plataforma Agua és Vida.
El 20 de juny de 2016 Aigües de Barcelona-Empresa Metropolitana, composada majoritàriament per Agbar (70%), Criteria (15%) i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (15%), va trametre un burofax a Carrer apuntant que l’article incloïa una sèrie de “consideracions inexactes” i apel·lant al dret de rectificació per exigir la publicació de la seva versió del fets.
Carrer i la Plataforma Aigua és Vida varen considerar que, tot i que les formes emprades per Agbar eren desmesurades, impròpies i d’un cert to intimidatori, publicaríem la rectificació sense reproduir en el mateix número el parer d’Aigua és Vida.
Els tribunals no són el nostre camp de joc i, en canvi Sgab-Agbar s’hi mou com a peix a l’aigua (amb més o menys “vida”).
La gent que voluntàriament participem als moviments socials som humans, no som perfectes i no escrivim a gust de tothom. Si hem escrit alguna “consideració inexacta”, demanem disculpes com a persones que som.
Ara bé, sí que volem posar les coses a lloc i transmetre noves informacions aconseguides gràcies a la Llei de Transparència a partir d’una petició formal d’informació d’Ecologistes en Acció i Enginyeria sense Fronteres en nom d’Aigua és Vida.
75.000 talls en vuit anys
La informació aconseguida demostra que Agbar va tallar l’aigua a més de 49.000 famílies a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) entre els anys 2008 i 2010. Tot i que el 28 de juliol de 2010 l’Assemblea General de les Nacions Unides en la seva resolució 64/292 reconegués el Dret Humà a l’aigua i al sanejament, els talls d’aigua a les famílies continuaren el 2011 (6.552), 2012 (8.343), 2013 (6.855), 2014 (4.837) i 2015 (1.733).
Aigua és Vida també va sol·licitar i aconseguir l’històric de talls per barris a Barcelona. La majoria de barris quadrupliquen o quintupliquen el nombre de talls dels barris més benestants com les Corts, Sarrià i Sant Gervasi.
Després d’una crua història de talls i d’un augment d’un 85% de la tarifa de l’aigua, aquest 2016 hi ha hagut un canvi significatiu amb la nova presidència d’Ada Colau a l’AMB: es redueix la tarifa de l’aigua per primera vegada en un 2,4% i no s’ha executat cap tall d’aigua a l’AMB.
La gestió i el negoci de l’aigua protagonitzat per Agbar ha estat envoltat de foscor informativa, gràcies a la permissivitat d’una Àrea Metropolitana de Barcelona fins fa ben poc presonera dels designis i directrius d’Antoni Balmon, qui, en comptes de defensar els interessos de la ciutadania i l’aplicació del Dret Humà a l’aigua, conreava i facilitava els beneficis d’Agbar.
El deute de les famílies
La nostra segona petició sobre qui feia front realment als fons d’ajuda va ser resposta amb què el Fons de Solidaritat havia estat creat voluntàriament per l’empresa mixta el 2012, i la Tarifa Social de l’1 de gener de 2014, per aprovació de l’AMB.
No obstant, encara no hem pogut saber si aquestes ajudes han suposat augments en les tarifes, i si la font econòmica ha provingut de forma proporcional des de l’accionariat públic (15%) i privat (85%), o s’ha emprat un altre tipus de mesura, de la qual no tenim cap coneixement.
Així mateix, la informació mostra amb claredat el gran endeutament de les famílies vulnerables, atès el gran increment de factures ajornades. No acabem d’entendre la dimensió d’una tragèdia de 16.406 factures ajornades el 2015 i de milers de beneficiaris de mesures de gestió de la vulnerabilitat mitjançant el Fons de Solidaritat i la Tarifa Social. Cal un esclariment urgent sobre aquest punt.
Podem entendre el nerviosisme dels executius d’Agbar davant d’aquestes dades i davant la intenció d’importants ciutats que estudien la remunicipalització del servei, com ara Ripollet, Terrassa, Girona o Barcelona. Entenem el deteriorament de la imatge corporativa davant els grans beneficis de l’empresa en contrast amb els talls executats i els deutes que sembla que acumulen les famílies vulnerables per l’impagament dels rebuts de l’aigua.
Legalitat i ètica
La Societat d’Economia Mixta Aigües de Barcelona, anul·lada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, vol justificar 75.000 talls d’aigua executats en 8 anys (segons la seva pròpia informació) amb l’argument que no ha incomplert cap llei.
No entrarem en un debat legal sobre aquest aspecte, però la ciutadania sí que pot fer la seva anàlisi i resoldre si executar talls d’aigua i incomplir una resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides del 2010 és o no un gran incompliment ètic. Allò que col·loquialment diríem: “No hi ha dret!”.
Cap metge, cap expert en salut qüestionaria que un tall, que la falta d’accés a l’aigua, pot provocar problemes greus de salut i fins i tot la mort. Tot i això, el dret a una vida digna que respecti els drets humans està en greu risc si no posem límits a la cobdícia de fer més i més negoci.
Aigua és Vida ho té molt clar. L’aigua ha de ser gestionada de forma pública amb control ciutadà i mai no ha de ser objecte de negoci.
25 anys exercint la llibertat d’expressió
Andrés Naya, codirector de la revista Carrer
El passat 20 de juny vam rebre a la redacció de Carrer un burofax de la companyia d’aigües Agbar. Era el primer en 25 anys d’història de la revista. A la mateixa vegada el rebia la revista digital Crític i la Favb, per haver reproduït en les seves pàgines web el contingut de l’article “Sis anys de saqueig de l’aigua a Barcelona” de Quim Pérez, publicat al número 140 de Carrer.
La companyia enviava un text i exigia la seva publicació als tres mitjans, apel·lant al dret a rectificació. L’espai i l’extensió havien de ser equivalents als de l’original. La Llei de Premsa dóna massa facilitats als poderosos. El to del burofax era amenaçant. El cos ens demanava resistir-nos a la pressió. Amb la col·laboració d’algun amic periodista de Carrer, vam consultar un gabinet jurídic especialitzat en tot allò referent a l’exercici de la llibertat d’expressió, que ens va recomanar la seva publicació. Les grans companyies hi compten amb potents recursos jurídics i nosaltres no podíem obrir una guerra en aquest terreny.
Van enviar la seva amenaça sense posar-se prèviament en contacte amb nosaltres, sense demanar explicacions, sense buscar un altre tipus de solució més “civilitzada”. Ens consta que el gabinet de premsa d’Agbar no compartia els criteris del seu servei jurídic.
Les grans companyies utilitzen tots tipus de mitjans per protegir el seus interessos. És coneguda la pràctica habitual de no posar publicitat en aquells mitjans que gosin publicar informacions sobre les seves males pràctiques laborals o els seus abusos empresarials. En 25 anys, Agbar ha posat un parell d’anuncis a Carrer, que va suprimir en el moment que vam informar sobre els preus abusius de les factures, els talls de subministrament, la il·legalitat del seu contracte a Barcelona o el perill que representa que un servei públic fonamental es realitzi a través d’un monopoli, sense transparència.
Així ens hem comportat durant 25 anys i així continuarem. S’ha d’aconseguir la municipalització de serveis bàsics que afecten drets socials bàsics, com ara la gestió de l’aigua.
