Joan A. Llinares va ser “l’home de la neteja” del Palau de la Música quan es va descobrir el lladronici de Millet i Montull. Va ser nomenat director executiu el juliol de 2009 i durant el seu mandat, que va durar 18 mesos, va descobrir una frondosa teranyina de suborns i comissions que esquitxava molta gent i que va avergonyir tot el país. Ell va arribar a provar que en els darrers 10 anys s’havien “despistat” 35 milions d’euros dels quals va poder-ne recuperar set. “Però una cosa és la realitat -diu-, i una altra la veritat jurídica, i aquesta és la que estableixen les sentències”.
“El Tribunal Suprem ha legalitzat un suborn amb la sentència de l’hotel del Palau de la Música” afirma taxatiu Llinares només començar l’entrevista que ha concedit a Carrer. Li han agradat els dos exemplars de la revista que li hem portat i ha expressat la seva simpatia cap al moviment veïnal, on ell també va començar a militar, en la dècada dels setanta, en la seva Alzira natal. L’Andrés Naya li ha recordat que el jutge de Barcelona que portava el cas del Palau va exigir a la Favb una elevada fiança per poder exercir l’acció popular i Llinares ha qualificat aquesta penyora de vergonyosa: “Et castiguen per exercir l’acció pública”.
No és habitual que tot un senyor gerent de l’Ajuntament de Barcelona, càrrec que ocupa des de mitjan any passat, surti a rebre al passadís uns periodistes. Ho ha fet amb naturalitat i amb aquest mateix tarannà ha anat descabdellant una història real que sembla una novel·la negra. I ho fa sense aixecar la veu, amb tranquil·litat, malgrat els mals tràngols que va passar quan el van nomenar director executiu del Palau amb l’objectiu d’aclarir el forat negre i encarrilar la gestió. Se’n va anar a casa quan el govern va canviar de color polític.
Llinares- La sentència de l’hotel [veure el número 141 de Carrer del mes d’octubre 2016] és una mala notícia, sobretot per la manera com el Suprem interpreta els fets. Reconeix que hi va haver un tràfic de 900.000 euros però exculpa aquests senyors -Millet i Montull- perquè el promotor immobiliari no estava acusat, dient que els diners els havien rebut pels treballs que havien fet. I s’oblida que aquests senyors eren funcionaris públics de la Fundació del Palau i com a tals no podien rebre cap quantitat sota cap concepte. En la sentència es reconeix que es van fer coses mal fetes i que hi van haver relacions indegudes entre els promotors i l’administració, però no ho considera prevaricació i per tant absol”.
Llinares qualifica aquest pagament de 900.000 euros “d’il·legal, il·legítim, fraudulent” i creu que aquesta sentència absolutòria és una prova de com funciona la justícia en aquest país.
Maria Favà- La sentència també beneeix una manera de fer ciutat que la Favb rebutja.
– Si qualsevol ciutadà ve a l’Ajuntament i diu que té un terreny a Collserola i voldria que el requalifiquessin, a veure com el tracten.
– Es podria tornar a produir un nou cas Palau o el mateix Palau podria tornar a fallar?
– Al Palau li dura encara la vacuna i aquell descontrol absolut de factures falses, convenis fraudulents que en realitat encobrien comissions d’obra pública… coses com aquesta ja no poden passar. Una altra cosa és la gestió del dia a dia, que es pot fer millor o pitjor. En el cas Millet hi havia una confiança absoluta en la seva persona i ell se’n va aprofitar. S’ha de produir un canvi cultural que hem d’assumir tots els ciutadans. Aquest mes de novembre entrarà en funcionament a l’Ajuntament una bústia ètica perquè tothom pugui denunciar.
– Denunciar és arriscat. Vostè mateix va patir represàlies.
– Vaig tenir dificultats per reingressar en el cos de funcionaris. Podia haver concursat i potser m’hauria tocat molt lluny de casa. Vaig preferir mirar les vacants que es van produir en el meu àmbit geogràfic i va ser impossible. Quan enviava el currículum em contestaven que buscaven un altre perfil.
Finalment va anar de subdirector general a l’IVAM, que ell ja havia ajudat a crear, i es va trobar amb un merder que s’assemblava al del Palau. “Allà també van fallar els controls. El primer que fan els corruptes en arribar al poder és eliminar els controls, o reduir-los a la mínima expressió, o no donar-los mitjans. I si cal, mouen funcionaris del seus llocs, els amenacen. I això genera desencant, desmotivació. I el funcionari normal et diu: jo no sóc un heroi.”
– Vostè va acomiadar gaire gent del Palau?
– No gaire. Diverses persones van marxar voluntàriament. Quan jo vaig arribar, pensava que la feina d’investigació ja estava feta i que hi anava per garantir la bona gestió. I ens trobem que encara estaven destruint documents dins del Palau, que per les càmeres de vigilància se’ls veia traient papers i objectes.
– Potser es pensaven que no els enganxarien mai.
– Sí, eren molt confiats. Vàrem trobar molta informació a l’abast, coses anotades en les llibretes, en les agendes.
– Va rebre amenaces?
– Hi va haver una primera trucada molt amenaçadora i, per tenir tranquil·litat, tant la presidenta com jo vàrem portar protecció durant mesos. A mesura que anàvem investigant, allò va passar de ser un circ d’una sola pista on només actuaven Millet i Montull, a un circ de diferents pistes. Hi van anar apareixent altres actors i aleshores hi van haver molts nervis, pressions subtils i moltes dificultats per poder acabar la feina.
– Quants diners van anar a parar a CiU?
– Ha quedat acreditat que la Fundació del Palau de la Música va donar, via conveni, 600.000 euros a la Fundació CatDem. Després hi havia uns sis milions d’euros amb factures de quantitats variables, que ningú no sabia a què corresponien, i els pagaments de les quals es feien a un tal Daniel, l’antic tresorer de CiU.
– Sempre s’ha dit que l’escorcoll a les cases de Millet i Montull es va retardar massa i que si s’hagués fet amb diligència s’haurien recuperat més diners i objectes. Al primer jutge que va portar el cas els veïns el van batejar com “el jutge cargol”. Ara que per fi ja hi ha data per al judici, es rumoreja en els ambients judicials que s’arribarà a un acord i que no es farà la vista pública.
– Ho he sentit a dir. Però per evitar el judici haurien de reconèixer el que han fet i indemnitzar les víctimes, l’Estat, la Generalitat, el mateix Palau… Dubto que hi hagi un acord.
– Vostè va poder investigar els darrers deu anys i va estimar el forat en 35 milions. Si hagués pogut investigar tota l’etapa Millet, que són 30 anys, ¿de quant estima que seria el robatori?
– És impossible d’estimar. Els deu anys investigats són quan més obra es fa. Es fa el Petit Palau, per exemple, que es construeix amb subvencions del Ministeri de Cultura. I es reben el doble de diners dels que realment s’utilitzen per a les obres. Això és el “tocomocho”, perquè enviaven certificacions falses. Que fàcil que era enganyar el Ministeri de Cultura!
– Aquests són els altres actors del circ de moltes pistes?
– La relació de Millet amb el PP era molt bona. Ell i l’Aznar eren molt amics. I Millet era membre de la FAES. El més normal és que del Palau també sortissin diners cap a FAES, però no ho vàrem trobar. Els bancs no hi van voler col·laborar.
– I no se’ls podia obligar?
– És clar. El jutge podia obligar-los, però no ho va fer. Els qui no van voler donar la informació, no la van donar.
– Uns cantaries em van explicar que quan anaven de gira menjaven entrepans: no m’ho vaig creure.
– Habitualment menjaven “bocates”. Els cantaires són voluntaris, amants de la música, van dos dies a la setmana a uns assaigs molt rigorosos i se sotmeten a proves també molt rigoroses, perquè la seva compensació, el gran plaer, és poder fer concerts. I quan sortien fora de Barcelona, menjaven “bocates”. Mentre que el senyor Millet es donava la gran vida i el seu xofer anava a buscar viandes a un restaurant de la Via Laietana. No hi havia diners per fer concerts fora de Catalunya però han aparegut factures de viatges a Kenya, a la Polinèsia, de Millet i de la família.
– He sentit a dir que vostè va plegar abans d’hora.
– Vaig plegar quan tocava i quan vaig creure que la meva feina estava acabada. M’hi vaig estar divuit mesos, més del que havia previst en un principi. L’altra qüestió és que hi van haver canvis polítics [es refereix a les eleccions del novembre del 2010, que guanya CiU] i jo no m’hauria sentit còmode. Jo vaig descobrir el finançament il·legal del partit que guanya les eleccions. Per a mi era incompatible despatxar amb ells i ells tampoc no tenien cap intenció de contractar els meus serveis.
Una ‘rara avis’
En aquest món tan caïnita de polítics, periodistes i gerents, Joan Llinares és una “rara avis”. Tothom en parla bé. Subordinats i col·legues. Diuen que amb ell es treballa molt a gust. El defineixen com una persona íntegra, honesta i alhora flexible i amb la ment oberta. Un paio amb sentit comú. És llicenciat en Dret i va treballar com advocat laboralista. És funcionari del cos nacional de Secretaris, Interventors i Tresorers de l’administració local. Diuen que simpatitza amb les idees ecologistes, que fa una paella boníssima amb foc de llenya i que no ha perdut mai la seva militància valencianista. I és, sense dubte, un home d’esquerres.
