El pròxim mandat caldrà un acord ciutadà per augmentar la gestió ordenada dels residus domèstics, comercials, urbans i industrials i el seu reaprofitament. Les analítiques del metabolisme de la nostra societat indiquen que tots els llindars pugen, menys els del seny i la gestió integral. S’han desaprofitat moltes oportunitats i ara cal una medicació vigorosa per evitar el malbaratament de recursos i el col·lapse. La situació actual és un luxe que cap ciutat europea es pot permetre, a més d’incomplir els objectius de la Unió Europea, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’Ajuntament i l’Estat.
El maquillatge del pacient amaga el seu estat real. Un total de 26.000 papereres i 4.300 escombriaires a la via pública i les platges recullen les restes abandonades d’envasos i embalatges, una mitjana de 40 kg per barceloní i any. El seu contingut compactat s’incinera i va a parar als abocadors sense separació ni reaprofitament ni reciclatge ni na’ de na’. És a dir, l’Ajuntament ens demana la separació de fraccions que ell no fa.
La situació no millora, empitjora
El desplegament dels contenidors de recollida de residus domèstics i comercials pot fer creure que la situació millora, quan, de fet, empitjora. El 2020, els residus s’haurien d’haver reduït el 15% i només van disminuir el 5%. La recuperació hauria d’haver arribat al 55% i es va quedar al 32,5%. La recollida de residus orgànics hauria d’haver estat del 60% i va ser del 45%, amb una quantitat d’impropis molt superior a la prevista. Es volia recuperar el 75% dels envasos i no es va superar el 27%, tot segons les xifres oficials.
A Barcelona es generen residus de tallers, fàbriques, magatzems i del sector del proveïment d’aliments, tant quan es compren com quan s’ingereixen en bars i restaurants. Com que gran part d’aquests residus estan subjectes a contractes de serveis, no es tenen presents. Tampoc els residus líquids que recull la xarxa de clavegueram -les Estacions Depuradores d’Aigües Residuals tracten 265 litres diaris per barceloní-. Com que no es veuen, no es tenen presents. Cal entendre que els residus sòlids, gasosos i líquids que expulsa el nostre organisme urbà no són municipals, sinó en gran mesura residus urbans i domèstics als quals contribuïm com a residents. Els subministraments domèstics -aigua, gas, electricitat- i l’equipament de les llars generen residus, cadascun amb la seva via de retirada específica que cal respectar en freqüència, contingut i horari.
La percepció de la brutícia és molt diversa. Hi ha gent a qui li irriten les caques de gos. A altres, la disposició dels contenidors, les bosses abandonades… En tot cas, hi ha diferents veritats incòmodes, com que la recollida selectiva és voluntària, que els residus domèstics són municipals, que ningú no sap el que costa i com es paga la recollida i la gestió dels residus.
A hores d’ara, la mitjana de residus per barceloní és de 573 kg l’any. Més de 100 kg són residus industrials de fàbriques i tallers que hi ha dins del terme municipal de Barcelona. Ara no comptem els residus, la motxilla i la petjada ecològica dels residus que es generen fora de Barcelona, però caldrà fer-ho. Un consell municipal de residus permetria tenir una visió global del conjunt de residus que es generen i acordar la responsabilitat de cadascú, tenir una comptabilitat ecològica transparent i evitar que un problema tan greu sigui utilitzat per desgastar el govern i l’oposició municipal.
El model actual de recollida ha de canviar per ser un model de residu mínim que aconsegueixi superar el 70% de recollida selectiva en origen i que tingui la recollida dels residus orgànics i d’aliments com a prioritat. Cal implantar la recollida porta a porta, la bonificació de les bones pràctiques, separar els residus higiènics cel·lulòsics, la fracció tèxtil… I per no tornar a fracassar, cal implicar-hi totes les parts. Aquí no hi pot haver espectadors.
Jordi Bigues és periodista, escriptor i membre de la Plataforma Ciutadana Residu Zero.
