En diversos articles d’aquest número s’expliquen els perills de l’amiant i els seus possibles efectes a llarg termini sobre la salut de les persones. És un problema de salut pública que afecta potencialment tota la població que viu o treballa a prop de l’amiant, especialment quan aquest ha complert la seva vida útil i ja no serveix l’argument que “si no es manipula no es perillós”. Ja no cal predicar el principi de precaució (que també) quan ja està més que demostrada la seva perillositat i han passat gairebé 20 anys de la seva prohibició per part de la Unió Europea.
El cas dels centres escolars
Però, què passa quan ens trobem amiant en una escola o a prop d’ella? Tot i que tota la comunitat escolar (alumnes, mestres, personal no docent) està exposada a la pols invisible de l’amiant, l’alumnat és especialment fràgil i vulnerable als seus efectes, més que les persones adultes.
Els menors estan en una etapa de creixement i l’aparell respiratori, el més afectat per l’amiant, està en procés de formació. Si fan tot el seu procés formatiu, de l’inicial fins a l’adolescència, a la mateixa escola fent horari normal, hi passaran cinc hores diàries per 175 dies escolars a l’any, per nou cursos escolars. I un bon grapat d’aquestes hores són de pati, on tenen més contacte amb el terra on es diposita la pols d’amiant despresa d’una teulada degradada i exposada a les inclemències i el desgast del temps. Per aquests motius, la Unió Europea reclama la prioritat en la retirada de l’amiant a les escoles i els espais d’ús públic.
Però les administracions públiques són molt lentes i encara no han fet els deures amb les escoles. Tots els centres escolars construïts abans del 2000 són susceptibles de tenir materials amb amiant, des de teulades fins a canalitzacions, passant per les pissarres a les aules. És indiferent si l’amiant és al mateix edifici escolar o a naus i magatzems a tocar de l’escola, ja que estem parlant d’un material volàtil.
A la nostra ciutat tenim un organisme responsable de fer-se càrrec d’aquest problema, que es diu Consorci d’Educació de Barcelona i que està format per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de la ciutat. Aquest ens ha de fer públic el cens de l’amiant existent en tots els edifici públics i concertats, i elaborar un calendari per fer-ne la retirada i substitució.
També cal recordar la important responsabilitat d’interlocució que tenen els diferents districtes de la ciutat per facilitar l’entesa entre el Consorci, les comunitats escolars i el moviment associatiu de cada territori, si és que realment volen atendre les necessitats dels barris.
Igualment és necessari que el conjunt de la comunitat escolar assumeixi aquesta reclamació i que els consells escolars, les associacions de familiars i el personal docent i no docent de l’escola vagin de la mà del moviment associatiu dels barris (AV i d’altres).
Però és especialment important que els equips directius de les escoles assumeixin activament aquesta reivindicació, que la facin seva: a vegades costa d’entendre l’abast real del problema i és incòmode aixecar la llebre davant d’una situació que pot provocar alarma social o “distreure” d’altres necessitats del centre educatiu. Hi ha la temptació d’ignorar o minimitzar el problema per tal que no afecti en una malentesa competència amb altres centre educatius de l’entorn.
El mateix podem dir de les centrals sindicals presents a les escoles, que haurien de fer seu el tema com el problema greu de salut pública que és. Lluitar contra la possible generació d’un càncer de pulmó o un mesotelioma entra de ple en la prevenció de riscos laborals.
Jordi Foix és membre de la comissió d’amiant de l’AV de Prosperitat
