Tel.: (+34) 93 412 76 00

Joves i anticapitalistes

El moviment LGBTI està vivint els darrers anys una eclosió d’organitzacions joves i anticapitalistes que mantenen relacions fluides amb la resta de moviments socials i participen de corrents feministes, ecologistes, comunistes, anarquistes o de l’esquerra independentista. En certa manera, és una tornada als orígens: després de la revolta a Stonewall Inn el 1969 a Nova York, el moviment LGBTI ja va connectar amb les noves esquerres i els moviments revolucionaris del moment, que aspiraven a l’alliberament de la diversitat del desig sexual i de les expressions del gènere.

El ‘fil rosa’ continua

Aquesta nova generació d’organitzacions segueix el fil rosa combatiu que va començar a teixir el FAGC, la primera entitat LGBTI de l’Estat nascuda a Barcelona i que al llarg de la seua història ha treballat colze a colze amb moviments socials com l’okupa, el feminista o el sindicalisme combatiu. També connecta amb la tradició d’organitzacions que van desenvolupar la seua tasca als anys noranta i la primera dècada dels 2000, com el Grup de Lesbianes Feministes -integrades a Ca la Dona- o el Col·lectiu Gai de Barcelona -una escissió llibertària del FAGC dels anys noranta-, que va durar 20 anys i va donar continuïtat al Carnaval Gai a La Paloma, la Kantina com a espai alternatiu de relació i trobada, i la revista Infogai, que encara existeix, com a referent informatiu del col·lectiu a Barcelona.

Transfeminisme i queer

Guerrilla Travolaka va introduir el 2005 el transfeminisme i l’activisme queer a la ciutat, i es va coordinar amb un moviment internacional de despatologització trans i autodeterminació de gènere. En la dècada del 2010, Cultura Trans va desenvolupar formes d’activisme vinculades a la visibilitat i la comunitat a partir d’un festival on es trobaven referents culturals i artístics trans. Brot Bord en va prendre el relleu el 2009, promovent l’activisme des de l’acció directa, els plantejaments queer i el debat i la reflexió des de la seua revista L’aBORDatge. La Crida LGBTI seria la següent en agafar el testimoni, el 2015, i continua en actiu, mentre que Atzagaia, creada el 2018, ha volgut ocupar un altre espai més orientat a “teixir aliances i crear comunitat”.

Suport i Autodefensa Lesbofeminista, nascuda l’any 2019, és una organització no mixta de lesbianes que treballen des del feminisme i l’anticapitalisme contra el masclisme i la lesbofòbia. Són molt crítiques amb el “conglomerat” LGBTI, perquè invisibilitza les dones. Representa un corrent del moviment lèsbic i formen part del 28-J Autònom, un espai compartit amb organitzacions com Atzagaia o Nou Barris LGBTI.

En l’àmbit del transfeminisme, des de l’any 2021, Sororitrans ocupa un espai central entre les persones transfemenines. Han participat en l’orgull alternatiu al Pride en les darreres dues edicions i han promogut mobilitzacions per respondre a casos de transfòbia o per les diades de memòria i visibilització trans. Des dels barris i per als barris, fan feina la Fondona -vinculada a Can Batlló i que ha organitzat les kafetes queer i diferents espais de trobada i relació, però també de debat i reflexió al voltant de l’Orgull- o el mencionat Nou Barris LGBTI, que organitzen des de fa quatre anys l’Orgull de Classe, el 28 de juny.

Fractura generacional

Bernat Aragó, de la Crida LGBTI, reconeix la feina feta per “bona part de les organitzacions històriques”. “Sense elles no seríem on som ara”, remarca, però creu que “han passat de ser la punta de llança del col·lectiu a tenir derives institucionalistes, identitàries i assistencialistes”, i que han perdut la implicació en la resta de les lluites socials. Segons Aragó, la normalització de la diversitat afectiva-sexual l’ha convertida en un nínxol de mercat que absorbeix, en part, les dissidències, per anul·lar-les i treure’n benefici des del capitalisme rosa, tot privatitzant els espais segurs de socialització LGBTI.

La Crida considera que el moviment històric ha sucumbit a aquest joc, picant l’ullet al Pride, l’Orgull organitzat pels empresaris LGBTI amb el suport d’una part important del moviment. “La diversitat ven i està de moda”, rebla Aragó. “Genera pinkwashing: espònsors i patrocinis del Pride buiden de contingut i mercantilitzen la lluita LGBTI, i aprofiten per rentar la cara a empreses que deporten persones migrants i fons voltors immobiliaris. En l’àmbit local, això s’ha materialitzat en la consolidació d’Acegal, una plataforma d’empreses destinades al públic LGBTI, principalment de l’oci nocturn, que viu de l’elitització de les nostres vides i la mercantilització de la nostra lluita”, afegeix Aragó.

Juliana Cehí, de Sororitrans, veu també en aquest fenomen una fractura generacional amb el moviment històric i coincideix en que el Pride està controlat per la patronal del capitalisme rosa. “L’Orgull ha quedat difuminat en una festa de consumisme”, lamenta.

Manifestació del 2019, al seu pas per la Rambla -de camí a Colom-, organitzada pel Bloc Anticolonial de Barcelona, el 12-O.

Favb.cat