La conquesta de l'espai

  • Publicat el dijous 12 de novembre del 2020 | 15:55
Nens jugant a la plaça Reial després del confinament

Des de l'inici de la pandèmia, el llenguatge bèl·lic ens ha acompanyat a través dels mitjans de comunicació, dels discursos de referents polítics i a innumerables campanyes de la ciutadania a xarxes socials. “Combatre” (la pandèmia), “vèncer” (el virus), “lluitar” (per la vida)...

Tot un escenari èpic on hi ha persones exhaustes a les quals s’ha anomenat herois i heroïnes fins que han reclamat els seus drets laborals o ens han demanat una vegada i una altra que no oblidem la nostra vulnerabilitat i interdependència.

Posar les cures i la vida al centre de les polítiques (incloses les polítiques urbanes) és quelcom que sempre queda bé sobre un paper, però que encara suposa -curiosament- una de les majors revolucions, i exigeix valentia i determinació per part de tots els poders públics.

L’espai de la ciutat, igual que la nostra vida al planeta i els recursos naturals que hi ha, no són infinits (per molt que ja hi hagi gent pensant en “conquerir” la lluna, l’espai exterior i algun altre planeta per fer-hi, per exemple, turisme). Res no pot “créixer” indefinidament perquè implica un trencament de l’equilibri i la convivència del nostre ecosistema urbà, la pèrdua de quelcom. I massa sovint el que perdem o podem perdre és tan valuós que no té preu. O sí que en té?

De qui era l’espai públic de Barcelona abans de la pandèmia de la Covid-19? I en el procés de “desescalada”? I ara, en aquesta anomenada “nova normalitat”? L’espai públic és de tothom? És de la ciutadania? L’espai públic és públic? És més: què vol dir “normalitat”, qui defineix aquest terme i des d’on?

Aquests mesos els conceptes de ciutat cuidadora, sostenible, accessible i humana han xocat frontalment a la pràctica, una vegada i una altra, amb els interessos mercantilistes d’explotació privada (i privativa) de l’espai públic (i de la pròpia ciutat) que -no ho oblidem- ja hi eren a Barcelona i ara només s’han evidenciat encara més.

La pugna històrica de les persones amb diversitat funcional (discapacitat) per guanyar centímetres a les voreres semblava blindada legalment a través de la norma estatal Ordre VIV/561/2010, després de més de 30 anys de batalles (recordem l’històric tancament del SEREM de Barcelona el 1977). Parlem del que s’anomena “itinerari de vianants accessible”, aquells 180 cm d’ample mínim de pas lliure d’obstacles, obligatòriament des de façana, que permet que dues persones es puguin creuar a una vorera.

Persones invisibles
Però la “reconquesta” dels carrers després del confinament per la Covid-19 ha estat desigual, tant per territoris (les accions de millora no han estat equitatives a tots els barris) com per edat, gènere, situació socioeconòmica, estat previ de salut, etc.

Les relacions de poder a l’espai públic s’han tornat a reproduir, i els cossos que no s’han considerat adequats per ser-hi presents han estat de nou aquells valorats com a “no productius” per al sistema capitalista patriarcal (que, com ha quedat palès, també és edatista, capacitista, racista i classista). Encara avui els diaris continuen farcits de titulars on trobem per exemple als infants titllats d’elements perillosíssims per a la salut pública, i notícies amb imatges dels espais de joc de la ciutat precintats com si fossin escenaris d’algun fatídic crim. I al costat, les explicacions d’algú que justifica la no presència a l’espai públic de les persones grans (tancades a casa seva o a les residències) per al seu propi bé.

Tot plegat, fulls de diari que pots llegir tranquil·lament -això sí- prenent un cafè a alguna de les noves taules de terrasses que han envaït les places i carrers.

De les persones amb diversitat funcional pràcticament ni se n’ha parlat als mitjans, perquè fins i tot la seva condició de ser persona, de ser ésser humà amb drets, ha estat qüestionada durant els episodis més greus de l’emergència sanitària. I la seva atenció pel sistema de salut pública va arribar a veure’s compromesa per protocols que van fregar l’eugenèsia i la necropolítica.

Milers de persones segueixen confinades a casa seva a Barcelona (i arreu) sense data de desescalada per la manca d’accessibilitat dels seus habitatges. Però el silenci còmplice facilita la invisibilització i que oblidem les vides que tenen menys valor econòmic per al sistema, tot i que hagin estat protagonistes de transformacions urbanes cabdals a Barcelona.

I és que aquesta “reconquesta” de l’espai públic, com era d’esperar, també ha estat marcada pels interessos econòmics sectorials, on no hi podia faltar el conegut Decret d’Alcaldia, de 21 de maig de 2020, amb el qual s’ampliava la superfície d’espai públic destinada a les terrasses.

Un Decret d’Alcaldia aprovat durant l’estat d’alarma sense tenir en compte les propostes del veïnat i les entitats de la ciutat, i que es caracteritza -a l’igual que l’Ordenança- per una implementació pràctica que massa sovint incompleix (sense cap tipus d’impunitat) tot el marc normatiu d’accessibilitat, entre altres.

Passos enrere en el dret a la ciutat
Generar transformació social i conquerir drets mai ha estat fàcil per a ningú i malauradament la possibilitat de perdre’ls sempre amenaça. I és que el fet que moltes persones puguin desenvolupar les activitats més quotidianes (les que sostenen la vida de tothom sense excepció) i que moltes altres puguin exercir els seus drets, depèn d’aquells centímetres de vorera i espais per a vianants contínuament en perill d’extinció. Perquè l’altra pandèmia compartida per moltes ciutats de l’Estat ha estat la privatització d’allò que se suposava que era l’espai públic.

En aquest sentit, aquests mesos el veïnat i les entitats ens hem hagut d’empassar (fins a ennuegar-nos) molt del treball fet sobre el dret a la ciutat, l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), la ciutat jugable, vivible, feminista. Tot per no enfonsar l’economia. Però, quina economia? L’economia de la vida de la ciutadania o l’economia d’algú en concret?

Per conquerir determinats espais, també es feia necessari conquerir-ne uns altres: els espais de participació i d’interlocució política. Hi érem en igualtat d’oportunitats? On eren i són les persones que cuiden? I les dones? Qui hi havia al Pacte per Barcelona, per “reimpulsar” la ciutat?

Davant una situació crítica, el veïnat s’ha organitzat: s’ha cuidat i ha cuidat la ciutat. Tenim l’oportunitat de generar una veritable transformació. I, tot i que el procés serà llarg i complex, allà hi serem -com sempre hi hem estat- les entitats i els moviments socials. Perquè no hi ha ciutat sense ciutadania, cuidem-nos i recuperem la ciutat!

Montserrat García Blasco és activista pels drets de les persones amb diversitat funcional

Secció : 
Apareix al Carrer: