Molts esmorzaven amb la vinyeta que cada dia Perich dibuixava a El Periódico de Catalunya. Altres el recorden hieràtic, amb la cigarreta entre els dits, fent de Professor Perich al programa Filiprim. A moltes cases s’hi pot trobar encara un exemplar del llibre Autopista, fet a base de frases breus i punyents, que fou el més venut de 1971 i 1972, i feia un àcid i corrosiu retrat del règim franquista.

Jaume Perich (1941-1995) fou un dels nostres referents més sòlids en el camp de l’humor en el darrer terç del segle XX. La seva especialitat era un humor punyent, construït amb frases breus i esmolades, acompanyades -o no- de dibuixos sintètics i expressius. Va morir massa jove, de manera fulminant i inesperada, amb tot just 53 anys, en plena maduresa creativa.

Avui, un quart de segle després de la seva mort, el pas del temps ens ha permès veure ben clar allò que aleshores ja intuíem: Perich fou un geni. Una ferotge intel·ligència, un gran talent i una enorme capacitat de treball, units i dedicats a l’objectiu de fer riure i desvetllar, mitjançant la rialla, el pensament crític. Cadascuna de les seves obres aconsegueix fiblar la consciència dels lectors, encara avui igual que en el moment que van ser escrites, fa més de trenta, quaranta o cinquanta anys!

Perich és divertit, però també amarg, perquè la seva lucidesa incisiva ens enlluerna, mentre que alhora ens permet descobrir d’una llambregada les febleses del nostre món i de nosaltres mateixos com a societat i com a persones, i això sempre acaba per deixar mal sabor de boca.

La troballa del sobre groguenc
Fa poc, remenant els papers que Perich va deixar, va aparèixer un sobre, ja groguenc, amb un centenar de fulls amb anotacions i dibuixos. Es tractava del material de treball d’una idea molt personal que ell havia estat desenvolupant: un llibre, amb textos i dibuixos en clau autobiogràfica que satiritzava l’educació religiosa del franquisme que ell -com tants d’altres- havia tingut el privilegi de sofrir en primera persona.

Hi havia papers de diverses mides i textures, cosa que permetia veure ben clarament que havia anat desenvolupant aquell projecte al llarg de diferents etapes. Algunes de les versions dels dibuixos ja es podrien considerar bones per publicar, en altres fulls s’hi trobaven escenes amb diversos graus d’acabat: algunes estaven a penes esbossades i altres amb un dibuix més acurat, però era fàcil de veure que el llibre que Perich volia fer era allà, gairebé a punt.

Anticlerical convençut i militant, el seu pas per l’escola el va marcar en aquest sentit, ja que en ben diverses entrevistes que li van fer al llarg de la vida, el tema dels rigors de l’educació religiosa és recurrent. Al llibre hi trobem passatges de gran mordacitat i d’altres que ens commouen amb la seves confidències íntimes. No ens enganyem, tot plegat traspua una certa tristor, una ràbia continguda, i mostra sota el vel de la ironia el que fou una infantesa dura, sota el jou del franquisme i d’aquell ensenyament religiós salvatge i cruel.

Perich realitza un exercici d’introspecció i alhora elabora una sàtira molt punyent a la vida en aquest país en una època molt concreta, en la qual gent ben diversa s’hi pot sentir identificada, o com a mínim, saber reconèixer vivències personals o de persones properes. En el fons, la penicil·lina de Perich és un remei contra la desmemòria, contra l’oblit que permet que aquest país basculi de nou cap al feixisme.

I gràcies al servei de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, l’Arxiu Històric de la Ciutat i Angle Editorial, aquest llibre ha vist la llum de la manera més similar -crec- a la que ell hauria desitjat que s’edités.

En realitat, aquest llibre no és una recopilació de dibuixos publicats anteriorment en diaris i revistes -com la majoria de llibres que publicà al llarg de la seva carrera- sinó un material nou, absolutament inèdit que pensà i dibuixà per ser publicat en format llibre.

Publicar les desventures del petit Perich -sempre abillat amb un abric de color verd penicil·lina que la seva mare l’obligava a portar- és un acte necessari per fer justícia al llegat d’aquesta figura fonamental del nostre humor gràfic. En la mateixa línia, una gran exposició al Born Centre de Cultura i Memòria -prorrogada fins el gener de 2021- permet descobrir el seu immens talent, a banda de mostrar documents inèdits, esbossos, guions i material de treball, el seu primer dibuix publicat, o algunes joies de la seva producció.

Perich va retratar la nostra societat durant gairebé mig segle. Els ninotaires d’avui ens reconeixem, obertament, hereus de Perich. I és que la seva manera desacomplexada d’acarar la realitat, el seu estil concís, implacable i extremadament crític, ha deixat una marca tan gran en la professió que tots volem ser Perich.

Però a més, la seva obra va aconseguir arribar a tota la societat, i molts lectors se la van fer seva. Va ajudar els ciutadans d’aquest país a perdre la por, a obrir els ulls i a fer que es desvetllés el seu sentit crític. Perich és un referent intel·lectual de diverses generacions, i per això, ja no és patrimoni dels humoristes, ni dels periodistes, sinó que forma part de l’essència d’aquest país.

Una experiència agredolça
Vint-i-cinc anys després de la seva mort veiem no només que l’obra de Perich encara és vigent, sinó que fou capaç d’assenyalar amb una lucidesa colpidora el moll de l’ós de les qüestions fonamentals que encara avui pertorben la nostra societat.

Retrobar Perich és una experiència agredolça. Cada frase, cada dibuix, rellegit avui, causa el mateix impacte demolidor que en el moment en què fou escrit. Això diu molt de la seva capacitat d’anàlisi, i potser diu ben poc d’aquest país i d’aquesta societat...

Potser hi ha qui pensa que el Perich era tan sols un senyor que feia dibuixos i deia coses divertides, però d’aquí a uns quants anys, quan siguem un altre país, un país culte i seriós, Perich hauria de ser recordat com a un dels grans pensadors del segle XX.

Carrer recomana: Humor amb ulls de gat
Exposició temporal coproduïda amb l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i comissariada per Jaume Capdevila-KAP. Al Born CCM (Sala Casanova). Fins al 10 de gener de 2021
Excel·lent complement al llibre Un abric verd de penicil·lina!