En pocs mesos la pandèmia ha esdevingut una crisi global però d’efectes desiguals. El seu devastador impacte es veu al Regne d’Espanya on, comparat amb anys previs, s’ha produït un alt excés de mortalitat de 50.000 morts (només darrere de països com Perú i Equador), o a Barcelona, on l’excés és del 158% (sobretot a Nou Barris i Horta-Guinardó). Fins a mitjan agost, a les residències geriàtriques espanyoles havien mort per Covid-19 gairebé 20.000 persones, el 68% de les morts oficials registrades a Espanya (el 72% a Catalunya).
El coronavirus no afecta tothom per igual, com sovint es diu, sinó que amplifica desigualtats ja existents generant una “pandèmia de desigualtat”. I és que a Espanya i Catalunya una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa i exclusió, i més de la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes.
A Barcelona, les necessitats més extremes estan cobertes, però en romanen moltes lligades a la pobresa i desigualtat. Abans de la pandèmia, 72.000 llars dedicaven més de la meitat dels ingressos a pagar l’habitatge, gairebé dos terços dels treballadors precaris tenien un sou tan baix que no podien cobrir cap imprevist, i milers de persones estaven en situació d’emergència habitacional o sense llar.
No és estrany doncs que els barris pobres tinguin una esperança de vida de 7 a 9 anys menor que els rics, ni que siguin també els més afectats per la pandèmia. Obrers, repartidors, migrants, treballadores del sector turístic i serveis… amb pitjors habitatges i menys recursos, van anar a treballar en situació de risc (els barris pobres van triplicar la mobilitat dels rics). I tampoc no és estrany que la taxa d’incidència de Covid-19 de Nou Barris sigui gairebé tres vegades més elevada que la de Sarrià-Sant Gervasi.
¿Per què aquesta calamitat, després d’escoltar tan sovint que teníem un dels millors sistemes de salut del món? La pandèmia ha mostrat les febleses dels serveis públics d’atenció sociosanitària (diagnosticar, tractar, rehabilitar, tenir cura), i de salut pública (prevenir malalties, protegir, promoure i restaurar la salut col·lectiva).
Val a dir que a Barcelona, Generalitat i Ajuntament tenen competències i responsabilitats ben diferents. El Consorci Sanitari de Barcelona gestiona centres, serveis i establiments d’atenció sanitària i sociosanitària sota control de la Generalitat; l’Agència de Salut Pública de Barcelona s’encarrega, entre d’altres, de la salut pública i els serveis socials bàsics no especialitzats, sota control de l’Ajuntament.
La resposta de les institucions
¿Quina ha estat la resposta de la Generalitat durant els mesos de la pandèmia? S’ha abusat d’eslògans publicitaris, s’ha insistit en la responsabilitat de la prevenció individual, i s’ha confiat que, després del confinament total, arribés el “millor escenari” i l’estiu eliminés el virus.
Moltes accions han estat tardanes, improvisades i deficients. Per exemple, no atendre les recomanacions de científics (l’epidemiòloga Magda Campins assenyalà que calien molts més rastrejadors, l’epidemiòleg Oriol Mitjà digué que el Departament de Salut fou “un palau infranquejable” de ser assessorat) i d’institucions (l’Ajuntament oferí rastrejadors que foren refusats), la inexplicable deixadesa a aplicar massivament tests diagnòstics, o a fer desconfinaments massa ràpids per pressions econòmiques, amb manca de planificació i sense els recursos (personal sociosanitari, rastrejadors, etc.) de salut pública adients.
Així doncs, ni es va aplicar una lògica predictiva i preventiva basada en l’atenció primària, la salut pública i la “salut en totes les polítiques”, ni es van planificar ni finançar programes integrals i massius de vigilància epidemiològica amb inspectors i sancions, ni es van fer programes massius d’educació sanitària, anàlisi de desigualtats, o acció comunitària.
Un model en crisi
Amb tot, el problema de fons té a veure amb el model de salut de la Generalitat: mercantil, biomèdic, individualista i hospitalocèntric, caracteritzat per parasitar el sistema públic i precaritzar i retallar la sanitat pública, els serveis socials i la salut pública.
Tenim una sanitat pública infrafinançada, precaritzada i mercantilitzada. Un clar exemple és el fracàs del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM, telèfon 061/Salut Report), una empresa pública que compra serveis a empreses privades en operacions ben tèrboles (des de 2015, Ferrovial ha rebut desenes de milions d’euros, i encara més arran la pandèmia), alhora que s’apropia de funcions d’una atenció primària menyspreada, sobrecarregada i severament infrafinançada.
Davant d’això, l’Ajuntament de Barcelona ha anat bàsicament a remolc de les decisions de la Generalitat, sense promoure un debat crític, valent i audaç de canvi de l’actual model socioeconòmic amb l’ajut dels moviments socials comunitaris.
Ben cert, però, és que ha ajudat amb la gestió de la crisi sanitària (oferint informació, habilitant pavellons com a hospitals, realitzant tests, oferint atenció psicològica, oferint equipaments municipals a escoles, etc.), alhora que es destinaven força recursos en ajudes socials (35M en aliments, emergència social i habitacional, i 10 en cultura), la reactivació econòmica (30M), la cultura (10M), i canvis ambientals (15M en millores de l’espai públic i la mobilitat).
Cap a un Servei Nacional de Salut
La pandèmia és una crisi sanitària que pot derivar en una crisi pitjor, on trigarem en conèixer tots els efectes del tsunami pandèmic i les seves diferents “onades” sanitàries i socioeconòmiques: contagis, malalties, col·lapse sanitari i morts; ajornament d’intervencions i problemes de salut; i els efectes dels confinaments, la situació escolar i la crisi econòmica.
Però una cosa és clara: cal canviar amb urgència un model de salut que és injust i ineficient. Tal i com reclama el Fòrum Català d’Atenció Primària, cal convertir el Servei Català de la Salut en un Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC) ben finançat, transparent, amb una provisió totalment pública i que integri tots els subsistemes existents; un SNSC basat en l’Atenció Primària i Comunitària, els Serveis Socials i la Salut Pública, que garanteixi serveis efectius i amb equitat, que desmedicalitzi la salut alhora que potencia la fabricació pública de medicaments i materials.
La deficient gestió de la pandèmia té molt a veure amb un model neoliberal que cal esborrar, però la crisi i els seus desiguals efectes s’associen de fet amb una crisi civilitzatòria (de salut, de cures, econòmica, ecològica i política) que cal comprendre i canviar. Barcelona i Catalunya haurien de jugar un paper clau en aquest canvi, promovent reformes imprescindibles i construint una visió alternativa de llarg abast on conflueixin les forces polítiques transformadores amb la participació fonamental de les organitzacions socials.
Joan Benach és professor de Salut Pública i Treball Social a l’UPF i director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut (GREDS)
