Barcelona ha esdevingut cada cop més una ciutat en mans de grans empreses i fons d’inversió, orientada més al turisme que a la gent que hi viu, i una plaça d’intercanvi de cromos entre els partits de govern per als seus interessos particulars. I tot això ens afecta directament al col·lectiu LGBTI.
Pel que fa a les grans empreses, patim una privatització massiva de serveis públics que es materialitza en unes pitjors condicions laborals, unes pitjors condicions dels serveis i un menor control públic a costa del pressupost municipal, que va destinat a enriquir els prestadors dels serveis. Mentrestant, les persones LGBTI tenim necessitats específiques que no són cobertes per aquests serveis privatitzats: una major dificultat per accedir al mercat de treball, especialment en el cas de les persones trans, o la discriminació LGBTI-fòbica en serveis vinculats a la salut, l’educació o les cures, sobretot en el cas de persones racialitzades, dependents o gent gran.
De la mateixa manera, aquesta catifa vermella al capital implica que l’Ajuntament legitimi la patronal com a principal interlocutora del moviment LGBTI per davant dels col·lectius i les organitzacions socials que fa cinc dècades que lideren la lluita per l’alliberament sexual i de gènere. Parlem d’una patronal amb l’afany de lucre com a màxim interès, que privatitza l’oci tot imposant preus abusius, consumisme i pressió estètica en locals ben lluny de ser segurs.
Espais de seguretat privatitzats
L’orientació al turisme l’observem en la privatització d’espais de seguretat conquerits pel col·lectiu i en el menyspreu per la memòria LGBTI de la ciutat, en favor de referents anglosaxons despolititzats, vinculats al consumisme i la festa, i sense cap afany de transformació i lluita pels nostres drets. Ho veiem igualment en un habitatge cada cop més inaccessible, en mans de voltors. No hi podem accedir o en som expulsades: si no és pels preus, serà per la nostra sexualitat, identitat o expressió de gènere. Això se suma a la manca de responsabilitat de Barcelona en l’acollida del sexili, de les persones d’arreu del país i del món que venen buscant viure més lliurement i cada cop ho tenen més difícil.
Finalment, pel que fa a l’intercanvi de cromos: els mateixos grups que governen a l’Ajuntament, a l’Estat i a la Generalitat s’intercanvien polítiques concretes i pressupostos, però sempre en benefici propi i dels empresaris, i mai amb una negociació seriosa que posi al centre les necessitats de la majoria treballadora, incloses les dissidències sexuals i de gènere. La llei trans i LGBTI arriba tard i retallada; no s’espera una farmacèutica pública que acabi amb el desproveïment d’hormones; el servei Trànsit encara està per desplegar al territori i la Renda Bàsica Universal que ens permeti a totes viure dignament no acaba d’arrencar. Uns i altres, quan no són els mateixos, es donen suport i s’espolsen les responsabilitats.
Cal municipalitzar els serveis per aplicar-hi protocols contra les violències LGBTI-fòbiques, establir una quota laboral trans i garantir-hi l’accés universal amb independència de la sexualitat, la identitat i l’expressió de gènere. Cal dignificar la memòria LGBTI i generar comunitat i espais d’oci segur, tot acompanyant el moviment autoorganitzat. Cal un parc d’habitatge públic social adequat i solidaritat real amb el sexili. Cal una Barcelona compromesa amb els drets LGBTI!
Àngel Camacho és membre de la Crida LGBTI.
