Susanna Reigada (Barcelona, 1974) és d’aquelles veïnes de Sants de tota la vida. “No m’he bellugat més enllà d’Hostafrancs”, detalla. Un arrelament al barri que, com explica aquesta biòloga de professió, no ha fet més que incrementar-se des que va començar a fer activisme social, fa dotze anys: “Entrar al Centre Social va ser relativament fàcil i ràpid, coneixia l’entitat perquè ens deixava els espais a la gent que formàvem part de Procés Constituent a Sants, l’espai feminista...

Els problemes de Barcelona no només coexisteixen a barris com la Barceloneta, el Poble Sec o el Raval. Així ho recorda Emeka Okpala (Barcelona, 1991), que des de l’AV de Sant Genís dels Agudells apunta que la falda de Collserola és sovint la gran oblidada de les polítiques de ciutat. Però, amb el poc temps lliure que li queda al llarg del dia, per què aquest professional de l’Enginyeria Civil i estudiant de Dret s’ha volgut enrolar en una entitat veïnal?

La construcció d’una quarantena d’apartaments de luxe a tocar d’una casa senyorial del segle XIX del carrer de Bonaplata 44–52 ha fet dir prou als gairebé 2.000 veïns i entitats que s’han organitzat sota la plataforma Salvem Can Raventós. L’objectiu: protegir de la pressió especulativa una de les poques finques que encara preserven l’essència de l’antic municipi de Sarrià i que funciona com a pulmó verd.

Encara que s’autodenomina nouvingut a Sant Adrià de Besòs, el president de l’Associació Veïnal Sant Joan Baptista, Antoni Pons, és segurament una de les persones que millor coneix aquest racó del pla de Barcelona i, en concret, el districte que va des del costat esquerre del Besòs fins a Badalona. Una zona que, com la resta de districtes de Sant Adrià, no compta amb fronteres naturals, sinó que “està delimitada per les grans infraestructures que la travessen”.

Julio Molina no només exerceix de president de la Federació d’Associacions de Veïns de Badalona (Favb): també representa una figura de consens entre entitats i formacions polítiques. Des de la legalització de la federació, el 1984, que l’incombustible activista ha estat enrolat en les diverses lluites i campanyes suscitades de la ciutadania. Una experiència, però, on no totes les reivindicacions han derivat -encara- en victòria.

És possible que arribi el dia en què Barcelona retiri tots els contenidors d’escombraries dels carrers i els substitueixi pel sistema de recollida de residus porta a porta? Encara que a molts els pugui semblar una idea més pròpia del segle passat, entre els experts existeix un ampli consens sobre la idoneïtat ambiental d’aquesta aposta. I és que les xifres de recollida selectiva assolides pels contenidors de colors “han tocat sostre”, resumeix Julio Barea, geòleg mediambiental de Greenpeace.

7 del matí del divendres 23 de desembre de 1994. Acampada pel 0,7%. Amb 20 anys, un jove Jesús Rodríguez dorm a l’interior de la tenda amb els seus companys de files. En qüestió de minuts, els cossos policials destrossen la lleugera estructura a cops de porra. Pel que fa a la pallissa que s’emporten els seus inquilins, el lector ja se la pot imaginar. Desafortunadament aquesta no seria la primera experiència repressiva del protagonista d’aquestes línies. El seu dit anul·lar, trencat fa tres anys de manera “intencionada” per un antiavalot, ho confirma.

Els carrils bici “els estan implementant per decret”. Amb aquesta contundència el vocal de la Favb, Josep Lluís Sabaté, denuncia les formes amb què la regidora de Mobilitat, Mercedes Vidal, està desenvolupant la nova xarxa de carrils exclusius per a ciclistes. Tal i com critica, el projecte actual planteja “greus problemes” que “si s’haguessin parlat, s’haurien solucionat abans”. “Els van instal·lar sense avisar ni les associacions de veïns ni ningú dels barris”, afegeix.

(L'intent) d'estació de la Sagrera reuneix tots els requisits per esdevenir un complex arqueològic del que ha suposat la crisi del sistema: corrupció, pols, operaris sense feina i urbanisme de pelotazo.

Molts són els vehicles que eviten la Diagonal per entrar a Barcelona. Embuts, pràctica impossibilitat de fer canvis de direcció... i semàfors vermells cada dues cruïlles. La perfecta metàfora de com avança el Govern municipal en matèria de mobilitat. Accelerades pròpies i aturades alienes.