La política municipal de Barcelona és molt àmplia, perquè les competències municipals inclouen molts àmbits de gestió i regulació. Però si hi ha una àrea que pot presumir de lideratge és Urbanisme. En els dos mandats d’Ada Colau, aquesta tinença d’alcaldia ha tingut un paper molt rellevant com a proveïdora d’obra de govern, molt per sobre del rang que té assignat en l’organigrama. També ha estat un ariet en el terreny ideològic, materialitzant als carrers l’ideari del partit que ostenta aquesta cartera i la vara d’alcaldia, els Comuns.

La futura seu de la Cambra de Comerç, ubicada en un gratacels al 22@ -a l’avinguda Diagonal, número 59, cantonada amb Selva de Mar-, remou el moviment veïnal de Sant Martí, abans i tot de formalitzar-se el projecte. Es tracta d’una iniciativa que va començar a gestar-se en temps de l’alcalde Joan Clos i que s’ha concretat durant el mandat d’Ada Colau: l’Ajuntament de Barcelona va adjudicar el 2006 a la Cambra el dret de superfície a 75 anys amb opció de compra d’un terreny municipal per fer-hi un edifici d’oficines, i des del 2019 es compromet a ser-ne el principal llogater.

El moviment veïnal ha rebut un fort sotrac amb la pandèmia. El més visible va ser l’aturada de l’activitat durant el confinament, però els mesos posteriors també ha patit un desgast continuat que encara dura. I és que la covid-19 ha suposat, sobretot, un cost d’oportunitat: els reptes interns que ja tenien les entitats veïnals, com ara el relleu generacional o la digitalització, són encara més urgents del que eren. En definitiva, més deures pendents i menys múscul per fer-los.

Barcelona té una tradició pròpia de gestió d’equipaments municipals per part d’entitats socials i culturals. Una singularitat que ja té una dècada i mitja i que recull la Carta Municipal de la ciutat, però que no troba un encaix del tot clar en la normativa catalana, espanyola i europea. I és que, tot i ser una pràctica reconeguda a la Unió Europa, no hi ha cap reglament legal a l’Estat espanyol que la blindi i desenvolupi.

El patrimoni som tots i no és ningú: la ciutadania té un paper determinant en la salvaguarda d’edificis, espais singulars i restes arqueològiques. Tant per acció com per omissió. Barcelona ha viscut i viu enderrocs lamentables, però també ha estat l’escenari de lluites veïnals exitoses que han permès salvar joies històriques i desencallar projectes de rehabilitació urgent. Un bon escàndol públic i les mobilitzacions de llarga durada han estat les armes més efectives.

La premsa local tenia, als agitats anys 70 i 80, un privilegi pragmàtic: podia contrastar la versió oficial molt més fàcilment que altres especialitats. Si l’alcalde elogiava la gran inversió feta a la barriada ‘x’, el periodista inquiet podia anar-hi amb un cop de bus, veure si era veritat o no i fer- ho constar a l’article de l’endemà. Una fiscalització molt més difícil per a la cobertura generalista, perquè la censura i la burocràcia dificultaven molt més el contrast.

Hi ha invents que surten bé, n’hi ha que surten malament… i hi ha idees de bomber, quan es tracta de Nou Barris. El nou regidor del districte, Xavier Marcé (PSC), s’ha enganxat els dits aquest Nadal amb els seus plans per convertir el Nadal perifèric en un espectacle digne de Broadway. Conegut defensor de la indústria cultural, va apostar per cedir el parc del Turó de la Peira a una gran productora privada madrilenya perquè hi instal·lés un muntatge de llums durant el Nadal, a imatge i semblança del xou que ha triomfat per segon any al Jardí Botànic de Madrid.

El fort impacte del coronavirus en les residències de Barcelona ha posat en evidència la vulnerabilitat dels centres per a gent gran. No és nova: les administracions havien rebut per terra, mar i aire tot tipus de queixes de familiars d’ingressats.

La plaça de la Gardunya, darrere del mercat de la Boqueria, ha viscut una intensa transformació els darrers 15 anys. Un sòrdid aparcament a l’aire lliure ocupava tot l’espai des dels anys 50 i l’ajuntament va impulsar una remodelació total que ha durat deu anys. Aquest octubre han acabat les obres de l’últim edifici d’habitatges de la plaça.

El Jardí del Silenci, un reducte verd en plena Vila de Gràcia, torna a lluitar contra l’amenaça del ciment i les excavadores per un error en la qualificació urbanística.