El 10 de març del 1923, el cafè El Tostadero, ubicat a la plaça Universitat, va ser l’escenari de la darrera tertúlia de Salvador Seguí. Després de compartir-hi hores amb els seus amics Lluís Companys -aleshores advocat i futur president de la Generalitat- i els sindicalistes Lluís Botella i Francesc Comas -el Peronas-, qui era el dirigent més conegut de la Confederació Nacional del Treball (CNT) va adreçar-se juntament amb Comas al districte Cinquè de Barcelona -posteriorment anomenat barri Xino i actual Raval-.

El títol del llibre Balañá, el mayor espectáculo del mundo és quasi el mateix que el de la pel·lícula nord-americana de l’any 1952, que va dirigir Cecil B. DeMille amb un luxós repartiment d’estrelles i molts premis. I de fet, la pel·lícula i el llibre tenen punts en comú. Però sota el títol d’aquest volum s’amaga una història singular de Barcelona que anem descobrint de la mà de Pedro Balañá Espinós, un original self-made man català que va arribar a ser un important empresari del món de l’espectacle.

La llei que regula la contractació dels músics a l’Estat espanyol, el Reial Decret 1835/1985, estableix que els músics són treballadors per compte aliè i que, en conseqüència, han de ser contractats directament per l’organitzador o empresari responsable de l’espectacle. És a dir, obliga a la part contractant a donar d’alta als músics a la Seguretat Social i a practicar-los la retenció de l’IRPF.

A les dones els vull dir que mai oblidin que poden fer i ser tot el que vulguin”. A la presentació de Mujeres migrantes (2018), Cinthya Maldonado (La Ceiba, Hondures, 1986) explica el que passa a les dones migrades, les seves dissorts i els seus triomfs, petits triomfs: “Aquí hi ha les mares que deixen els seus fills al seu país d’origen, la manca de justícia pel que fa a la feina, els sous injustos en determinats sectors...”, explica la Cinthya, veu portentosa que juga amb les paraules com els nens amb els sets de Lego, feliç i ensucrada.

A la part alta del barri d’Horta, per sobre de la ronda de Dalt i a la falda de la serra de Collserola, hi ha el parc de Xavier Montsalvatge. Un espai inhòspit no sols perquè se situa als límits de la ciutat de Barcelona, aïllat i amb poca afluència de gent, sinó també per l’abandonament per part de l’Administració, que s’ha perllongat en el temps.

Había una vez tres contenedores que eran hermanos y vivían en lo más profundo de un barco de carga. Se llamaban YangMing -“High cube”-, Amficon -“Amphibious container leasing”- y Containex -“La calidad también puede ser de segunda mano”-. Siempre habían sido felices en alta mar. Transportaban cajas de fruta, electrodomésticos, utensilios de todo a cien que luego se venderían en los bazares de los chinos [...]”.

Si la primera parte de este artículo -publicado en el número 161 de Carrer- hacía referencia a la brecha digital que el Ayuntamiento de Ada Colau ha generado al implantar un nuevo sistema de acceso al Park Güell para los ciudadanos de Barcelona -excepto aquellos que viven en barrios que el Consistorio considera colindantes al parque-, esta segunda parte aborda los trastornos que la nueva forma de acceso ha traído al barrio de la Salut, donde se sitúa la entrada principal -calle Larrard, Olot, Sant Josep de la Muntanya, Rambla Mercedes, etc.-.

La memòria d’un barri la formen cadascun dels seus veïns i veïnes, amb les seves vivències particulars i col·lectives, en un context històric i social compartit. Mogut per aquesta idea, Joaquín Cama Llena, veí del Parc de la Vall d’Hebron, va contactar amb el Casal de la Gent Gran per trobar persones que volguessin donar testimoni de la seva vida en aquest barri i el barri veí de Montbau. Les entrevistes les va realitzar entre els anys 2018 i 2019, en un treball que aplega el testimoni d’una dotzena de persones en més de vint hores de conversa enregistrada amb càmera.

Al periodista i historiador Jaume Fabre Fornaguera li fan mal/li agraden els barris. Ha escrit sobre ells als diferents diaris de la ciutat on ha treballat. I, com Josep Maria Huertas -el primer periodista barceloní a descobrir que hi havia vida més enllà de la Meridiana-, ha dedicat el millor de la seva trajectòria professional a descobrir-los i explicar-los. Els vuit volums de Tots els barris de Barcelona, publicats entre el 1976 i el 1977, han estat per als periodistes que ens hem dedicat a la informació local una Bíblia. Un vademècum.

Uns xurros amb xocolata..., i una crema catalana..., i una ensaïmada i una orxata i un cacaolat”. A la Granja M. Viader (“Iogurts, brioixeria i pastissos”), a deu metres de la Rambla, una turista de Puerto Rico menja pels ulls. Fins i tot el cambrer l’avisa: “Molt està demanant vostè”. Ella riu amb un moviment de verònica: “És que demà torno al meu país i m’han dit que he de tastar les postres típiques d’aquí”. La Rambla de Barcelona ha recuperat el ple rendiment després de dos anys de pandèmia.