“Vaig estar dins de l’armari durant dècades, i ara no hi vull tornar”. És el crit de Paulina Blanco, una dona lesbiana de 73 anys i activista pels drets de les persones LGBTI. Un clam que és també una reivindicació crucial d’aquest col·lectiu: poder continuar vivint amb dignitat, llibertat i orgull quan s’arriba a la tercera edat.

“Estic agraïda d’estar aquí; al meu país estaria bé econòmicament, però no emocionalment”. Aquest és el testimoni de Yoana Mata, una refugiada trans hondurenya de 43 anys. Activista social i cofundadora d’una de les primeres organitzacions LGBTI a Hondures -l’Organización Pro Unión Ceibeña (Oprouce)-, va patir des de petita episodis de violència, com ara abusos físics i teràpies de conversió, en un entorn familiar i social molt religiós i masclista. “Segons els pastors evangèlics, jo estava endimoniada per l’homosexualitat”, declara.

“Rebutjaries algú de la teva família pel color dels seus ulls?”. Aquesta és una pregunta aparentment irracional, però amaga una realitat: la violència cap a familiars LGBTI per la seva orientació sexual o identitat de gènere. L’eslògan és també el lema d’una campanya de sensibilització en contra de la LGBTI-fòbia en entorns familiars, impulsada per Ahora Dónde-Le Refuge, una associació sense ànim de lucre, creada el 2019 a Barcelona, que treballa per l’acceptació dels membres del col·lectiu en totes les famílies i que dona assistència a les víctimes d’aquest tipus de violència.

El moviment veïnal ha rebut un fort sotrac amb la pandèmia. El més visible va ser l’aturada de l’activitat durant el confinament, però els mesos posteriors també ha patit un desgast continuat que encara dura. I és que la covid-19 ha suposat, sobretot, un cost d’oportunitat: els reptes interns que ja tenien les entitats veïnals, com ara el relleu generacional o la digitalització, són encara més urgents del que eren. En definitiva, més deures pendents i menys múscul per fer-los.

La Marike Charlier té 46 anys i és enginyera. Va venir de França a Barcelona el 2009 i es va instal·lar al Poblenou amb la parella. Era un moment de canvis. “Treballava al sector de la climatització però no m’apassionava, i el 2018, quan els fills no eren tan petits, em vaig preguntar què volia fer amb la meva vida”.

L’Eva Pérez té 25 anys, va estudiar comunicació audiovisual i treballa de project manager. Tot i ser veïna de Sant Antoni des de petita, la seva experiència en el moviment veïnal és recent; de fet, fa pocs mesos que va entrar a formar part de la junta de l’associació. “Vaig conèixer l’entitat perquè hi vaig començar a treballar, i en un primer moment simplement exercia de secretària, però quan vaig acabar els estudis m’hi vaig voler vincular”, explica. “Haver-hi treballat em va fer veure tota la feina invisible que fa una associació veïnal”.

José Antonio Martínez és vicepresident de l’AV de Torre Baró, a Nou Barris. “[Tinc clar] d’on vinc i soc conscient del món que vull, on la classe social o el lloc on hagis nascut no condemni el teu futur”, assegura. No sorprèn que una persona amb aquest pensament hagi acabat ficada de ple en el moviment veïnal. Fa dos anys que Martínez forma part de l’associació, però participa en les lluites del barri des de les manifestacions que reclamaven un transport públic de qualitat, l’any 2013.

Susanna Reigada (Barcelona, 1974) és d’aquelles veïnes de Sants de tota la vida. “No m’he bellugat més enllà d’Hostafrancs”, detalla. Un arrelament al barri que, com explica aquesta biòloga de professió, no ha fet més que incrementar-se des que va començar a fer activisme social, fa dotze anys: “Entrar al Centre Social va ser relativament fàcil i ràpid, coneixia l’entitat perquè ens deixava els espais a la gent que formàvem part de Procés Constituent a Sants, l’espai feminista...

Va ser a final del 2021, coincidint amb la fundació de la Plataforma Salvem el Camp de la Creu-Colònia Castells, quan Nora Miquel va iniciar el seu camí a l’Associació de Veïns de les Corts. Feia una quinzena d’anys, però, que aquesta mare de 38 anys, llicenciada en Història de l’Art, coneixia i vivia les lluites del veïnat, sobretot les de les persones afectades pel pla urbanístic de la Colònia Castells.

Els problemes de Barcelona no només coexisteixen a barris com la Barceloneta, el Poble Sec o el Raval. Així ho recorda Emeka Okpala (Barcelona, 1991), que des de l’AV de Sant Genís dels Agudells apunta que la falda de Collserola és sovint la gran oblidada de les polítiques de ciutat. Però, amb el poc temps lliure que li queda al llarg del dia, per què aquest professional de l’Enginyeria Civil i estudiant de Dret s’ha volgut enrolar en una entitat veïnal?