Molts són els vehicles que eviten la Diagonal per entrar a Barcelona. Embuts, pràctica impossibilitat de fer canvis de direcció... i semàfors vermells cada dues cruïlles. La perfecta metàfora de com avança el Govern municipal en matèria de mobilitat. Accelerades pròpies i aturades alienes.

L’executiu d’Ada Colau presentava a final de juliol del 2015 una mesura de govern per desenvolupar “accions urgents de lluita contra la pobresa”. La iniciativa era resultat de la constatació que l’empobriment de la població barcelonina durant vuit anys seguits de crisi havia incrementat d’una manera alarmant les desigualtats als barris.

L’habitatge és la gran patata calenta que té l’Ajuntament. Barcelona en Comú s’ha topat amb un context hostil, marcat pel boom turístic, l’augment exponencial del preu del lloguer o els efectes de la reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans, que redueix la durada mínima dels contractes de lloguer a tres anys i que permet que el propietari infli els preus tant com desitgi. En aquest marc, fer efectiu el dret a l’habitatge esdevé cada vegada més complicat.

A meitat del mandat, fem un repàs de les prioritats que el moviment veïnal planteja per als diferents districtes. Són alguns dels temes importants que, a parer dels activistes, haurien d’estar resolts o en vies d’estar-ho abans del 2019. No incloem les moltes reivindicacions de barri que ens han arribat a la redacció de Carrer, fent un esforç per subratllar temes generals.

Fa dos anys un grup d’activistes socials que venien d’anys d’activisme social als carrers entraven a l’Ajuntament de Barcelona, la ciutat més important del sud d’Europa, malgrat el rebuig de les principals forces del capitalisme català i internacional. Tots els grans poders polítics i econòmics s’ho miraven amb desconfiança. La portada de l’endemà de La Vanguardia va ser: “Canvi radical”. Per primer cop a la història, una dona jove i d’esquerres era alcaldessa de la ciutat, i els mascles alfa escopien insults a les tertúlies.

La Barcelona del futur seguirà arrossegant un dèficit d’equipaments. La falta de sòl públic i les necessitats d’una població diversa apunten a la concentració de serveis i al disseny d’edificis capaços d’adaptar-se a un món en canvi.

Resulta ben complicat pensar en el paper que el turisme, i sobretot la indústria turística, jugarà a la ciutat els propers anys. Hi ha moltes variables, massa per poder fer prediccions, però en canvi el joc proposat per Carrer de manegar diferents hipòtesis i escenaris (im)possibles, permet reflexionar sobre el problema des d’angles poc habituals i potencialment enriquidors.

En record de Manuel Arranz Herrero i Josep Mª Huertas Claveria
Descriure com i quin serà el patrimoni de la ciutat de Barcelona l’any 2042 és una tasca difícil. Potser una breu història de la seva defensa viscuda en primera persona, i algunes propostes resultat de l’esforç d’un grup de patrimoni, poden ajudar a plantejar un futur millor. La història de la conservació del patrimoni té una llarga trajectòria a la nostra ciutat. Per centrar-nos en les darreres dècades, hem de valorar el paper de determinades institucions i entitats cíviques en la defensa del nostre bé comú.

Sobre el futur de les associacions veïnals i, en general, dels moviments socials urbans només està escrit que viuran en crisi existencial gairebé fins a la fi dels temps. En dóna un pista el fet que ja a mitjan anys 70 del segle XX, justament durant el seu moment de màxima força a Catalunya i Espanya, fossin recurrents les introspeccions i avisos sobre la crisi i el complicat futur del moviment veïnal.

Estem immersos de nou en el debat per configurar les Normes Reguladores de la Participació Ciutadana en els afers de l’Ajuntament, a través del qual s’han de poder articular mecanismes on la ciutadania pugui debatre, proposar, fiscalitzar, qüestionar les actuacions dels seus representants, a més d’establir formes de democràcia directa. Aquest, és un marc bo per alçar la mirada i albirar l’escenari cap on volem anar.