A pesar de la relativamente tardía introducción de los mercados cubiertos en Barcelona, la ciudad ha podido consolidar con los años un importante sistema policéntrico de mercados. No es el caso de muchas ciudades europeas o norteamericanas, carentes ya desde hace mucho tiempo de una red de mercados cubiertos minoristas o dotadas en todo caso de un solo mercado.

El matí que l’alcalde Pasqual Maragall (1982-1997) va entrar al mercat de la Concepció per primera vegada, una mà anònima va apagar tots els llums i els paradistes, a les fosques, li van organitzar una bona serenata. Maragall era socialista i els venedors, no. I per això la bronca. Les protestes es van repetir el 1986 quan l’Ajuntament va voler remodelar el mercat.

L’aposta per la “nova política” no rau només en presentar un nou corpus programàtic innovador, sinó en establir, per sobre d’aquest, una dinàmica diferent per portar-lo a terme, on la transparència i la participació deixin de ser adjacents per passar a ser intrínsecs a l’actuació municipal. Per tant, la valoració d’aquests dos anys no es pot reduir a fer un repàs sobre el grau de compliment de les promeses electorals, sinó en analitzar allò, tan important com eteri, de “portar aire net a les institucions”.

Per a l’anàlisi dels dos primers anys de l’actual govern municipal en termes ambientals cal tenir en compte tres premisses: la primera és la importància de tractar les temàtiques ambientals des d’una coherència global, ja que de forma aïllada o a curt termini les intervencions en matèria de medi ambient perden congruència. La segona és que les problemàtiques ambientals són tan àmplies que difícilment es poden abastar totes.

Dues sorolloses polèmiques han marcat les actuacions municipals en matèria de memòria històrica durant el darrer bienni: la instal·lació d’un seguit de carretons de la compra incendiables, en homenatge a les persones sense llar, al mausoleu del Fossar de les Moreres, durant el darrer festival Llum Barcelona (avortada pel mateix Ajuntament davant l’allau de protestes); i l’exhibició d’una estàtua eqüestre de Franco davant del Centre Cultural El Born, en el marc de la mostra Franco, Victòria, República i espai urbà que, com és sabut, va acabar amb l’efígie dictatorial per terra i ret

Barcelona en Comú va accedir al govern municipal amb un discurs crític amb el turisme i amb els impactes negatius que aquest sector té sobre la ciutat, com ara la degradació de la qualitat de vida als barris o l’encariment de l’habitatge.

Fer microcirurgia enlloc d’obres faraòniques sona molt bé i a més és necessari, però on es posen a prova els governs municipals és a les grans reformes urbanístiques. Són les que fan sortir la gent al carrer i les que més reorienten el model de ciutat. Barcelona té una bona colla de projectes pendents que centren reivindicacions veïnals històriques: Glòries, Ronda de Dalt, Meridiana, Tres Turons, calaix de vies de Sants, casernes de Sant Andreu, reformulació dels ports Vell i Olímpic…

Molts són els vehicles que eviten la Diagonal per entrar a Barcelona. Embuts, pràctica impossibilitat de fer canvis de direcció... i semàfors vermells cada dues cruïlles. La perfecta metàfora de com avança el Govern municipal en matèria de mobilitat. Accelerades pròpies i aturades alienes.

L’executiu d’Ada Colau presentava a final de juliol del 2015 una mesura de govern per desenvolupar “accions urgents de lluita contra la pobresa”. La iniciativa era resultat de la constatació que l’empobriment de la població barcelonina durant vuit anys seguits de crisi havia incrementat d’una manera alarmant les desigualtats als barris.

L’habitatge és la gran patata calenta que té l’Ajuntament. Barcelona en Comú s’ha topat amb un context hostil, marcat pel boom turístic, l’augment exponencial del preu del lloguer o els efectes de la reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans, que redueix la durada mínima dels contractes de lloguer a tres anys i que permet que el propietari infli els preus tant com desitgi. En aquest marc, fer efectiu el dret a l’habitatge esdevé cada vegada més complicat.