Amb el pla urbanístic del 22@, que transformava el sòl industrial del Poblenou en una nova àrea productiva, d’acord amb el cicle tecnoeconòmic de la digitalització, vam assistir a la major destrucció del patrimoni arquitectònic urbà industrial. La demolició va començar amb la febre dels Jocs Olímpics del 1992. Aquella segona modernitat barcelonina, insuflada per l’esperit de la transició, arrasava l’altra cara de la Barcelona noucentista que cent anys abans va vestir de modernisme el passeig de Gràcia.

La notícia que l’acord entre el govern municipal de Barcelona -BComú i PSC- i ERC per invertir 30 milions d’euros en projectes de proximitat als districtes incloïa la Torre del Fang va córrer com la pólvora. La partida superava els 900.000 euros i més d’un veí va pensar que els diners servirien per acabar amb l’abandó de dècades d’un edifici catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) que cau a trossos víctima del temps i el vandalisme, però sobretot de l’oblit municipal.

Malgrat les recerques i nombroses publicacions sobre l’Eixample de Barcelona, encara resten un ampli i divers patrimoni per descobrir i molts relats de memòria històrica per recuperar. Afortunadament, associacions ciutadanes, moviments veïnals i grups d’estudis de la història dels barris de l’Eixample estan obrint, amb les seves reivindicacions, un camí per reconèixer, estudiar i reivindicar aquest patrimoni oblidat més enllà del Quadrat d’Or -els voltants del passeig de Gràcia-. Creiem que val la pena esmentar alguns exemples d’aquests oblits i mancances.

El dilema de la incompatibilitat entre els plans urbanístics i la preservació es va intentar superar amb la redacció dels plans especials de protecció del patrimoni arquitectònic adaptats territorialment als districtes i aprovats definitivament al llarg de l’any 2000. El problema era que “si algun element del pla especial entrava en contradicció amb el Pla General Metropolità (PGM), els polítics l’apartaven perquè podia implicar un conflicte econòmic”, explica l’arquitecte Jaume Artigues. I com a resultat, cap partit no havia presentat fins ara una proposta de modificació del PGM.

L’exercici de la protecció del patrimoni no és una activitat contemporània, sinó que ha estat sempre una pràctica arrelada en els orígens de la civilització, tot i que no absenta de conflictes, quan els representants de cada cultura feien una elecció entre la desaparició o la conservació d’allò que consideraven que s’havia convertit en béns del comú, és a dir, en un valor material o immaterial en el qual s’hi reconeixia la col·lectivitat.

Les associacions veïnals són entitats molt lligades al territori. En paral·lel a la seva participació en la recuperació i consolidació de la democràcia, van esdevenir un actor clau en la presa de consciència ciutadana sobre la importància d’entendre i preservar la memòria, de conservar elements patrimonials que expliquen, per bé i per mal, d’on venim com a col·lectivitat.

La premsa local tenia, als agitats anys 70 i 80, un privilegi pragmàtic: podia contrastar la versió oficial molt més fàcilment que altres especialitats. Si l’alcalde elogiava la gran inversió feta a la barriada ‘x’, el periodista inquiet podia anar-hi amb un cop de bus, veure si era veritat o no i fer- ho constar a l’article de l’endemà. Una fiscalització molt més difícil per a la cobertura generalista, perquè la censura i la burocràcia dificultaven molt més el contrast.

“Els redactors d’aquesta revista tenen més passat que futur. I el futur de la revista dependrà del relleu generacional”, deia l’editorial del número de maig de 2021 de La Vall de Vidre, la revista de l’Associació de Veïns i Veïnes de Vallvidrera, que aquell mes va publicar el número 300. Aquesta sentència, quasi un obituari, es podria fer extensiva a la resta de les revistes de barri que depenen de les associacions veïnals.

Andrés Naya em demana rememorar l’època en què els diaris s’ocupaven dels barris i els periodistes trepitjaven el carrer. Hem de retrocedir mig segle. Els orígens de tot els trobem al Poblenou, l’any 1963, amb la revista 4 Cantons. “Una mena de full dominical i revista de barri que es va inventar el mossèn Jaume-Patrici Sayrach i Fatjó dels Xiprers”, recorda la periodista Maria Favà.

María Eugenia Ibáñez i Helena López són dues periodistes tot terreny que estimen el seu ofici. Una conversa amb elles ens ha donat perspectiva per parlar del passat i el present del periodisme de proximitat, la independència dels professionals, la cobertura dels grans moments històrics a la ciutat i com la informació local ha preservat el fil roig de la memòria barcelonina.

Quin és el paper que ha de tenir la informació local i de proximitat en la premsa generalista?