Dues sorolloses polèmiques han marcat les actuacions municipals en matèria de memòria històrica durant el darrer bienni: la instal·lació d’un seguit de carretons de la compra incendiables, en homenatge a les persones sense llar, al mausoleu del Fossar de les Moreres, durant el darrer festival Llum Barcelona (avortada pel mateix Ajuntament davant l’allau de protestes); i l’exhibició d’una estàtua eqüestre de Franco davant del Centre Cultural El Born, en el marc de la mostra Franco, Victòria, República i espai urbà que, com és sabut, va acabar amb l’efígie dictatorial per terra i ret

Barcelona en Comú va accedir al govern municipal amb un discurs crític amb el turisme i amb els impactes negatius que aquest sector té sobre la ciutat, com ara la degradació de la qualitat de vida als barris o l’encariment de l’habitatge.

Fer microcirurgia enlloc d’obres faraòniques sona molt bé i a més és necessari, però on es posen a prova els governs municipals és a les grans reformes urbanístiques. Són les que fan sortir la gent al carrer i les que més reorienten el model de ciutat. Barcelona té una bona colla de projectes pendents que centren reivindicacions veïnals històriques: Glòries, Ronda de Dalt, Meridiana, Tres Turons, calaix de vies de Sants, casernes de Sant Andreu, reformulació dels ports Vell i Olímpic…

Molts són els vehicles que eviten la Diagonal per entrar a Barcelona. Embuts, pràctica impossibilitat de fer canvis de direcció... i semàfors vermells cada dues cruïlles. La perfecta metàfora de com avança el Govern municipal en matèria de mobilitat. Accelerades pròpies i aturades alienes.

L’executiu d’Ada Colau presentava a final de juliol del 2015 una mesura de govern per desenvolupar “accions urgents de lluita contra la pobresa”. La iniciativa era resultat de la constatació que l’empobriment de la població barcelonina durant vuit anys seguits de crisi havia incrementat d’una manera alarmant les desigualtats als barris.

L’habitatge és la gran patata calenta que té l’Ajuntament. Barcelona en Comú s’ha topat amb un context hostil, marcat pel boom turístic, l’augment exponencial del preu del lloguer o els efectes de la reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans, que redueix la durada mínima dels contractes de lloguer a tres anys i que permet que el propietari infli els preus tant com desitgi. En aquest marc, fer efectiu el dret a l’habitatge esdevé cada vegada més complicat.

A meitat del mandat, fem un repàs de les prioritats que el moviment veïnal planteja per als diferents districtes. Són alguns dels temes importants que, a parer dels activistes, haurien d’estar resolts o en vies d’estar-ho abans del 2019. No incloem les moltes reivindicacions de barri que ens han arribat a la redacció de Carrer, fent un esforç per subratllar temes generals.

Fa dos anys un grup d’activistes socials que venien d’anys d’activisme social als carrers entraven a l’Ajuntament de Barcelona, la ciutat més important del sud d’Europa, malgrat el rebuig de les principals forces del capitalisme català i internacional. Tots els grans poders polítics i econòmics s’ho miraven amb desconfiança. La portada de l’endemà de La Vanguardia va ser: “Canvi radical”. Per primer cop a la història, una dona jove i d’esquerres era alcaldessa de la ciutat, i els mascles alfa escopien insults a les tertúlies.

La Barcelona del futur seguirà arrossegant un dèficit d’equipaments. La falta de sòl públic i les necessitats d’una població diversa apunten a la concentració de serveis i al disseny d’edificis capaços d’adaptar-se a un món en canvi.

Resulta ben complicat pensar en el paper que el turisme, i sobretot la indústria turística, jugarà a la ciutat els propers anys. Hi ha moltes variables, massa per poder fer prediccions, però en canvi el joc proposat per Carrer de manegar diferents hipòtesis i escenaris (im)possibles, permet reflexionar sobre el problema des d’angles poc habituals i potencialment enriquidors.