“Van ser uns moments irrepetibles, d’un periodisme nou i diferent que es practicava mentre s’estaven ensorrant unes estructures polítiques, econòmiques i socials caduques que havien mantingut el país fossilitzat durant més de tres dècades. Uns moments que van durar una dècada llarga, la meitat en els últims anys del franquisme i l’altra meitat en els primers passos cap a la democràcia. Una febrada que es va anar apaivagant quan va arribar la democràcia municipal”.

Amb la digitalització, els ordinadors i els telèfons mòbils, ens pot passar el mateix que amb l’abundància aportada l’últim segle gràcies a la plètora de combustibles fòssils.

La crisi sanitària i econòmica derivada de la Covid-19 pot haver exercit d’accelerador del tancament de sales de cinema, però ja havia tingut lloc una inquietant dinàmica prèvia. En alguns casos, es poden assenyalar problemes econòmics i canvis de política empresarial. La fallida de Lauren Films, que va gestionar quatre multicines, va suposar una pèrdua de pantalles a la ciutat.

Una de les coses de la fisiologia humana que més em meravella és la capacitat que tenim de saber on mira la persona que tenim al davant.

Hem desenvolupat una increïble habilitat de rastrejar uns moviments que són micromil·limètrics. Els de les pupil·les del nostre interlocutor. Aquesta precisió ens permet esbrinar amb total precisió si mira l’horitzó, el tatuatge que tenim a l’entrepit o si aparta la vista de nosaltres.

l passat 14 de març de 2020 serà una data d’aquelles que moltes famílies recordaran durant molt de temps, però no precisament amb enyorança. El 14 de març l’Estat espanyol va establir l’estat d’alarma a conseqüència de la pandèmia sanitària provocada per la Covid-19. Si bé és cert que el decret d’estat d’alarma va venir acompanyat d’un seguit de mesures socials dirigides a pal·liar les conseqüències de la parada econòmica i social, aquestes mesures (ERTO, Ingrés Mínim Vital, ajudes al lloguer…) no van ser suficients per a les persones més vulnerables.

La digitalització ha esdevingut una de les divises de la nova economia post-Covid. Durant el confinament i al llarg de totes les fases de la pandèmia hem utilitzat abastament les eines digitals per teletreballar, comunicar-nos o simplement com a mitjà d’entreteniment. Tot allò “digital” sona amable. Sempre que s’introdueix una nova tecnologia predominen les veus favorables i es passen per sobre els efectes negatius. El món digital no és nou.

Aixecar el telèfon un cop, un altre i encara un altre; les tres vegades amb el mateix èxit. Les centraletes estan col·lapsades. Per tota resposta, una gravació on la conviden a demanar hora per internet. Visiti la web, li diuen. Penja i torna a intentar-ho un cop més fins que, finalment, arriba a parlar amb algú. Una veu no enregistrada a l’altra banda que li diu que pren nota dels seus mals, però no li programa la visita que buscava. Que necessitava. Li diu que ja li trucarà la seva metgessa i decidirà si li dona o no.

L'any 1841, el metge Pere Felip Monlau publica Abajo las murallas, un escrit amb to de manifest on defensa l’enderroc de les muralles que confinaven Barcelona, amuntegant la població al seu intern. L’al·legat de Monlau va ser clau per a la demolició d’aquell mur, i va endegar el procés d’eixample de la ciutat pel pla que va culminar en l’aprovació del Pla Cerdà. A mitjan segle XIX una raó higienista empeny un canvi en l’urbanisme de Barcelona. Passarà ara el mateix?

Des de l'inici de la pandèmia, el llenguatge bèl·lic ens ha acompanyat a través dels mitjans de comunicació, dels discursos de referents polítics i a innumerables campanyes de la ciutadania a xarxes socials. “Combatre” (la pandèmia), “vèncer” (el virus), “lluitar” (per la vida)...

Tot un escenari èpic on hi ha persones exhaustes a les quals s’ha anomenat herois i heroïnes fins que han reclamat els seus drets laborals o ens han demanat una vegada i una altra que no oblidem la nostra vulnerabilitat i interdependència.

En plena pandèmia, amb gran part dels treballadors de Barcelona en ERTO i les empreses tancades, Nissan notificava la liquidació de les plantes de Barcelona, Montcada i Reixac i Sant Andreu de la Barca, i de retruc l’afectació sobre les empreses auxiliars i subcontractades que en depenen.

Era una notícia previsible des de feia temps, però igualment dramàtica pel seu fort impacte en l’ocupació i el teixit industrial local. Quan les coses van malament, s’acumulen les males notícies.