El 1999 el ministeri de Defensa venia la caserna de Lepant de la plaça Cerdà. Encara hi haurien altres cessions, però ja no de grans casernes. El 2002, per 26 milions d’euros, vendria l’Hospital Militar a la Generalitat, el 2007 cediria el castell de Montjuïc a la ciutat, encara que els militars no l’abandonarien definitivament fins al maig del 2010, i el 2008 l’Ajuntament comprava al ministeri de Defensa un solar a Sants, al carrer Roger, per 6,3 milions d’euros, per iniciar una transformació urbanística discutida pel veïnat.

La història recent del verd de Barcelona no es pot entendre sense el pas del totpoderós Antoni Falcón Vernis per la direcció de Parcs i Jardins entre 1985 i 2001, sota les alcaldies de Pasqual Maragall i Joan Clos.

Hacia 1900, Barcelona apenas disponía de espacios verdes. Extraordinariamente densificada la ciudad antigua, habían ido desapareciendo los espacios libres de los que había disfrutado la ciudad unos siglos atrás, devorados por el crecimiento urbano. Mientras, en el Eixample, las generosas previsiones de espacios destinados a jardines y parques contempladas en el proyecto de Ildefons Cerdà sufrían idéntico destino que en la ciudad antigua.

Fue en el lejano año de 2005 cuando Inma Mayol -por aquel entonces tercera teniente de Alcalde por Iniciativa per Catalunya (ICV-EUiA) y presidenta del Institut Parcs i Jardins de Barcelona- destapó la caja de los truenos al decidir la conversión de este organismo autónomo en Entidad Pública Empresarial Local (EPEL).

Entre les capitals europees Barcelona compta amb un dels espais naturals encaixat dins d’una àrea metropolitana de major dimensió. Es tracta de la serra de Collserola, convertida en Parc Natural formalment en 2010, que fa de pulmó verd per als seus habitants. Vuit anys després, però, la seua protecció encara no està garantida plenament, ja que no compta amb un Pla Especial de Protecció del Medi Natural i el Paisatge (PEPNat) com reivindiquen veïns, ecologistes i entitats socials des de la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola.

Per als habitants de les ciutats els parcs, espais verds i jardins urbans ofereixen principalment dos beneficis immediats, el gaudi d’un espai relaxant i un vessant d’ús recreatiu.

Postmodern, internacional i sobretot de disseny. El parc de Diagonal Mar és la viva imatge de l’urbanisme socialista barceloní al tombant de segle. El presideix una enorme làmina d’aigua, té arbres vinguts de tot el món, formigó a tutti plen, ceràmica contemporània amb ecos modernistes i una vistosa xarxa de canonades ondulants que fa de leitmotiv i transporta aigua freàtica per al reg. Tot i disposar de més de 340.000 m2 -el doble que la Ciutadella-, la seva organització exageradament diàfana magnifica la sensació de falta de vida.

A vista d’ocell, el color predominant a Barcelona és el gris ciment. El seu disseny típic de ciutat mediterrània encaixonada entre el mar i la muntanya, amb barris que s’enfilen desordenats per les faldes de la serralada de Collserola i Montjuïc, una trama urbana molt densa, un volum de cotxes que supera la mitjana europea i molts carrers convertits en autovies que actuen més com a frontera entre barris que com a nexe d’unió, ho confirma.

Si la resposta popular organitzada davant la “turistització” de la ciutat és un fenomen relativament recent, en el sector de creuers hem hagut d’esperar fins fa molt poc temps per veure les primeres mobilitzacions. Cosa estranya si tenim en compte que, dels múltiples tipus de turisme que exploten Barcelona, el de creuers n’és el més intensiu. Probablement ho expliqui l’enorme propaganda que envolta aquest sucós negoci, basada en una suposada democratització del luxe i en la mentida d’un turisme de qualitat que no genera conflictes i sí molta riquesa.

Barcelona és una ciutat oberta al món, atractiva, acollidora i amb una oferta cultural i patrimonial de prestigi mundial. Però la factura que paguen els seus veïns per viure en una ciutat a la cúspide de les destinacions turístiques comença a ser molt elevada i sense un retorn clar. Al complex debat sobre la massificació turística i els seus efectes sobre la vida quotidiana dels barcelonins s’hi suma un altre element, que sovint passa més desapercebut però que posa en risc la salut de tothom.