La Neus Saavedra es va posar alarma a casa abans de l’estiu. “Les meves filles estaven molt angoixades i em van convèncer perquè ho fes abans de marxar de vacances. Ara a l’escala tothom té alarma”, explica.

Aquests darrers mesos la seguretat ha passat a ocupar el primer pla del debat ciutadà a Barcelona. Conscients que és una qüestió que no es pot obviar, a la Junta de la Favb hem encetat diverses iniciatives per entendre la naturalesa del problema i les propostes que cal tirar endavant. Aquí presento algunes de les idees i reflexions que han començat a sortir (encara que ningú més que jo és el responsable del que escric).

Des que amb l’acord de Govern entre Barcelona en Comú i el PSC Albert Batlle va assumir la tinença d’alcaldia de Prevenció i Seguretat de l’Ajuntament, ha imprès un gir radical en el relat de la seguretat des de la institució, basat en l’increment de la pressió de les forces policials com a recepta única per abordar la delinqüència i en l’assenyalament de col·lectius vulnerables, com els manters, les persones que ocupen pisos com a solució desesperada a la necessitat d’un sostre o els menors no acompanyats, com a principals agents de l’increment de l’activitat deli

Itzíar González, arquitecta i regidora del districte de Ciutat Vella durant el mandat de Jordi Hereu, em va dir una frase que se’m va quedar gravada al cervell. “Si fos per ells, posarien unes tanques d’accés a tot el perímetre de Ciutat Vella i ho convertirien en un parc temàtic”.

Un preàmbul per entendre de qui són les competències sobre l’ordre públic a Barcelona. La preservació de l’ordre en l’espai públic de la ciutat és competència de l’Ajuntament, exercida a través del cos de la Guàrdia Urbana, mentre que la persecució del delicte és competència dels Mossos d’Esquadra, la policia autonòmica amb la qual, evidentment, col·labora la policia local.

Escric de nou sobre l’existència o no d’una crisi d’inseguretat a Barcelona. Reconec que se’m fa difícil avui, dia 21 d’octubre, parlar d’aquesta tan grapejada crisi.

Des de 1978 la Conferència d’Alma Ata i l’OMS han promogut que la participació comunitària obrís a la ciutadania la possibilitat de ser agent del desenvolupament i la millora de la salut. Mitjançant el millor coneixement de la situació i amb l’incentiu de resoldre els problemes comuns, la participació comunitària s’entén des d’aleshores com l’inici d’un procés d’assumpció de responsabilitats per part dels individus i les famílies sobre el benestar propi i de la col·lectivitat i, en conseqüència, la promoció de les accions necessàries.

Coneixement dels barris, visió de ciutat i capacitat d’entendre com funciona el sistema que gestiona un dret humà troncal, el dret a la salut. Organització i constància per denunciar -a l’estil “gota malaia”- les deficiències en els equipaments als barris, llistes d’espera, ràtios professionals o dotacions econòmiques. I segurament el més important: consciència política per no resignar-se a adoptar el rol de mers “usuaris” de la sanitat.

Les reflexions d’aquest article es basen en un enfoc des de la psicologia individual i dels grups i en l’experiència de treball en la xarxa de Salut Mental i amb col·lectius de persones en situació d’atur i amb grups de gent gran.

El codi postal determina la salut dels ciutadans. Dit amb altres paraules, digues-me en quin barri vius i et diré quina esperança de vida tens o et queda. Això és així perquè les desigualtats en salut estan fortament condicionades per les desigualtats socials i econòmiques, de manera que els habitants d’un barri pobre com Torre Baró moriran de mitjana onze anys abans que els residents a Pedralbes.