L'exagerada mortalitat que han patit les residències de gent gran durant els mesos més durs de la primera onada de la pandèmia de Covid-19 ha posat en qüestió un sector que acumulava anys d’expansió. El progressiu envelliment de la població havia propiciat un increment constant de places -majoritàriament de titularitat privada- i l’aterratge de grans fons d’inversió i grups asseguradors, atrets per una demanda en augment que els feien veure el de la vellesa com un negoci segur.

El fort impacte del coronavirus en les residències de Barcelona ha posat en evidència la vulnerabilitat dels centres per a gent gran. No és nova: les administracions havien rebut per terra, mar i aire tot tipus de queixes de familiars d’ingressats.

En pocs mesos la pandèmia ha esdevingut una crisi global però d’efectes desiguals. El seu devastador impacte es veu al Regne d’Espanya on, comparat amb anys previs, s’ha produït un alt excés de mortalitat de 50.000 morts (només darrere de països com Perú i Equador), o a Barcelona, on l’excés és del 158% (sobretot a Nou Barris i Horta-Guinardó). Fins a mitjan agost, a les residències geriàtriques espanyoles havien mort per Covid-19 gairebé 20.000 persones, el 68% de les morts oficials registrades a Espanya (el 72% a Catalunya).

La pandèmia és universal. Però no té el mateix impacte arreu. Tampoc a Barcelona, als seus barris i a la seva població. La web de l’Agència de Salut Pública de Barcelona publica diàriament una detallada informació sobre com afecta la Covid-19 a la població de Barcelona que permet fer-se una representació aproximada del seu desigual impacte sobre la ciutadania i de la seva evolució.

Quan semblava que sortíem de la pandèmia, l’Ajuntament va considerar que tocava anar tots a una i va conjurar-nos a fer el que calgués per curar una ciutat malferida per les conseqüències socials que ha provocat la Covid-19. El consistori ens convidava a contribuir a un gran acord històric que s’havia de saldar amb la signatura del Pacte per Barcelona. Per arribar aquí, el govern municipal va obrir un procés participatiu al qual va convocar els agents socials, polítics, econòmics, culturals i veïnals que va creure convenient.

La primavera i l’estiu del 2020 han estat diferents. Arreu del món com a Barcelona. La pandèmia del coronavirus ho ha trasbalsat tot. Fins al punt que, durant setmanes, la ciutat que sempre bullia d’activitat i de visitants no tan sols ha rebaixat el seu ritme fins a estampes preolímpiques, com s’ha vist de juny a setembre, sinó que fins i tot va quedar pràcticament paralitzada, i buits els seus carrers, durant bona part dels mesos de març, abril i maig.

L'entrada en cotxe per l’ampla avinguda anomenada “dels franctiradors” ens va deixar muts. Només la llum de la lluna permetia veure les figures fantasmagòriques d'edificis que s'aguantaven de peu de miracle, foradats com un colador, envoltats dels esquelets d'altres edificacions destruïdes.

L'urbanisme és la disciplina que analitza les necessitats dels assentaments humans i que, a més, dissenya les estratègies d’actuació necessàries per millorar les condicions de vida dels habitants d’aquests assentaments, sempre amb la finalitat exclusiva de satisfer l’interès general.

El passat dimarts 24 de febrer la Favb, juntament amb els sindicats CCOO i UGT, la PAH, l’Observatori DESC, la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, ECOM, la Fundació Arrels, la Fundació APIP-ACAM i Entrepobles, presentava en roda de premsa al Col·legi de Periodistes de Catalunya la Crida a un Pacte per a l’Habitatge 2020-2030.

Aquest any es compleixen 30 del naixement del Port Olímpic, escenari de la competició de vela dels Jocs i una de les icones de la Barcelona del segle XXI. Però no sembla que hi hagi gaire motius per celebrar: la zona s’ha anat degradant amb un model dedicat a l’oci nocturn i al turisme low cost, amb greus conseqüències per a la convivència del barri que l’han deixada a esquenes de la ciutat i del veïnat, especialment a les nits.