Aquest estiu, Barcelona ha tornat a experimentar uns nivells de calor insuportables. Sobretot a les nits. Si hi sumem la sequera, la contaminació atmosfèrica, la manca de verd, la presència d’amiant, els residus..., tenim un panorama del que significa la crisi ecològica a escala local. I sabem, pels estudis científics, que si no es prenen mesures dràstiques tot això anirà a pitjor.

Cada quatre anys canviem de responsables municipals. Fins i tot quan no canvia el color polític de l’alcaldia, experimentem canvis. L’any electoral sempre representa una aturada de l’activitat. I després, massa vegades, allò que s’havia treballat i acordat queda en paper mullat, en frustració. Al moviment veïnal sabem que sempre ens toca insistir en el més essencial, sempre ens toca tornar a començar. Només amb tenacitat aconseguim millores per als nostres barris.

Fa temps que al món associatiu, no tan sols a les associacions veïnals, estem sota pressió. No es tracta dels problemes derivats del canvi generacional i dels comportaments socials. És una pressió externa, de l’Administració i sobretot dels grans interessos econòmics. Ells només volen una societat d’empreses i clients. Un sistema social on els de sota no tinguin res a dir, ni d’influir sobre les polítiques ni de lluitar contra els abusos empresarials. I cada cop es fan sentir més.

Després de celebrar, cal pensar el futur. Estem en un moment crucial. S’acumulen les situacions crítiques: inflació, crisi energètica, canvi climàtic, pobresa, habitatge, serveis públics... I les elits que ens han dut fins aquí donen cada dia mostres d’insensibilitat i incapacitat per abordar els problemes, posant els seus interessos per damunt dels col·lectius. És ara quan més es necessiten moviments als barris capaços de conscienciar, mobilitzar, organitzar, treballar perquè la situació no esdevingui una fractura social, del benestar i la convivència.

Estem de celebració. De treball, de persistència, de lluita, de convivència, de pensar en la nostra ciutat i el benestar del veïnat. La creació de la Favb fa cinquanta anys culminava una feina que s’havia començat a molts barris. En lluita contra l’urbanisme franquista i la manca de serveis públics, de llibertats, de democràcia.

Torna la guerra. Amb el seu horror, el seu drama. Amb destrucció, morts, refugiats. Amb la seva immoralitat i les seves mentides. Ara és Putin qui l’ha decidida. Com abans van ser Bush, Assad, Milosevic, Franco, Hitler... Qui declara la guerra sempre la justifica al·legant que ho fa per defensar-se, que cerca la pau. Mentida. Les guerres són sempre una qüestió de poder, formen part d’una lògica en què a la població se li encarreguen els papers de carn de canó o de públic que aplaudeix un dels bàndols. On els generals juguen les seves estratègies i la resta posa els morts i paga els costos.

La Modificació de l’Ordenança de terrasses pretén regularitzar unes mesures extraordinàries quan moltes ciutats de l’Estat i del món -París, Madrid, València...- reconeixen que la situació excepcional motivada per la pandèmia toca al seu final i arbitren la tornada a una situació prèvia quant a l’ocupació i els usos de l’espai públic. Per això fem sonar l’alarma pel que considerem un text molt perillós, aprovat inicialment, que obre la porta a una gran proliferació de terrasses, quan ja suportem una de les taxes més altes de taules per habitant de l’Estat.

Planificació coherent i recursos suficients per atendre la problemàtica real amb celeritat. El Tercer Sector fa temps que els reclama perquè coneix bé la situació dels menors i joves migrants sols que malviuen als carrers de la nostra ciutat, la insostenible marginalitat en què es troben i l’amenaça que per a la cohesió social suposa la seva desatenció.

Són infants i joves abans que estrangers, protegits per la Convenció de Drets dels Infants de Nacions Unides, que s’està vulnerant, no som els primers en denunciar-ho. Són per tant els nostres menors i joves sols i desemparats.

Hem entrat en un període perillós. A un país darrere un altre reapareix l’espectre polític de l’ultradreta.

El seu èxit es basa a explotar les pors de molta gent al canvi. I de convertir aquestes pors en una resposta autoritària. És, també, una reacció a la incapacitat de les polítiques dominants per garantir una vida digna a molta gent. I, a la vegada, és una fórmula que explota els pitjors comportaments humans: el masclisme, la xenofòbia, el racisme.

Ens podem enorgullir de la consideració de ciutat-refugi mentre mantinguem el CIE de la Zona Franca obert?

Sí, totes hem vist l’Open Arms entrant al port de Barcelona, com dies abans l’Aquarius al port de València, però poc sabem dels centenars de persones que dormen pel terra als poliesportius d’Andalusia, gràcies a ajuntaments voluntariosos, absolutament desbordats pel drama dels fluxos migratoris constants i creixents que ens deixen per exemple la xifra de 986 persones en 69 pasteres rescatades al mar d’Alborán en un cap de setmana.