A Catalunya, les famílies en situació de pobresa energètica han augmentat en els darrers quatre anys. Les últimes xifres publicades pel Ministeri de Transició Ecològica fan referència al 2021 i mostren que el 15,9% de la població catalana no va poder mantenir casa seva a una temperatura adequada a l’hivern, i que el 13% es va endarrerir en el pagament de les factures dels subministraments bàsics.

La gent de Carrer em demana unes línies sobre els reptes relacionats amb la (in)seguretat que tindrà sobre la taula el govern municipal resultant de les eleccions del maig. I la resposta és breu encara que complexa: seran els mateixos que tenen avui i des de fa dècades.

El pròxim mandat caldrà un acord ciutadà per augmentar la gestió ordenada dels residus domèstics, comercials, urbans i industrials i el seu reaprofitament. Les analítiques del metabolisme de la nostra societat indiquen que tots els llindars pugen, menys els del seny i la gestió integral. S’han desaprofitat moltes oportunitats i ara cal una medicació vigorosa per evitar el malbaratament de recursos i el col·lapse.

Quan es parla d’economia, habitualment es pensa en negocis i activitats mercantils. És l’enfoc dominant, però no el millor per afrontar els problemes que tenim. Una bona alternativa és entendre l’economia com el conjunt d’activitats humanes orientades a satisfer les necessitats bàsiques de subsistència. Considerar tant les relacions socials entre les persones com la interrelació de l’espècie humana amb l’entorn natural. Quan adoptem aquest punt de vista, de seguida trobem qüestions rellevants.

La gestió ciutadana d’equipaments municipals és una pràctica arrelada a Barcelona, on 63 entitats veïnals gestionen 73 instal·lacions. Els últims quinze anys s’ha quadruplicat gràcies a la pressió de la Plataforma de Gestió Ciutadana, que ha negociat amb els diferents governs fins assolir un marc normatiu favorable sota el paraigües de Patrimoni Ciutadà. L’últim pas ha estat l’aprovació el 2022 del protocol de funcionament intern per a l’atorgament de la Gestió Cívica. Ara, el principal repte és posar-lo en marxa i completar-ho.

El 20 d’abril del 2022, l’Ajuntament de Barcelona aprovava una mesura de Govern, anomenada Barcelona, ciutat patrimoni, amb l’objectiu de “posar al dia el sistema d’eines actual i engegar-ne de noves, pensades i estructurades segons els criteris més recents [...]”. Amb ella es volia donar sortida a les indicacions elaborades al llarg dels anys, que la mateixa Administració havia anat realitzant, i que van començar a donar una nova mirada del patrimoni, en la que s’hi van sumar els elements immaterials i de memòria col·lectiva.

Aquest mes de maig, al Consell de la Joventut de Barcelona (CJB) ho tenim clar: volem ser-hi. Volem fer-nos un espai a les institucions per no ser tractats com si fóssim menys i per defensar el nostre dret a tenir una vida digna i cuidada a la ciutat de Barcelona, de la mà de la resta de persones que hi conviuen. Votem ser-hi per decidir, per veure’ns representades a les institucions i per ser considerades ciutadanes amb igualtat de drets en la participació política a la ciutat.

Quan parlem de què pot fer l’Ajuntament per garantir els drets bàsics a la població migrada, fem referència a persones estrangeres amb escassos recursos econòmics, ja que les persones migrades amb cert nivell adquisitiu no troben dificultats en la via per a la regularització de llur situació administrativa, per aconseguir el permís de residència amb autorització per treballar.

Les persones amb discapacitat no som mobles: som ciutadania de ple dret, veïnat de totes les edats, gèneres i colors. Part activa de la comunitat, cadascú amb les seves particularitats, com tothom. Aquesta idea tan bàsica pot semblar gairebé insultant, però no és banal: la invisibilitat -o invisibilització, més aviat- i la mirada paternalista i capacitista -entre altres- a la qual hem estat sotmeses les persones amb diversitat funcional al llarg del temps impacta directament en el tarannà de les polítiques públiques que es desenvolupen.

Barcelona ha esdevingut cada cop més una ciutat en mans de grans empreses i fons d’inversió, orientada més al turisme que a la gent que hi viu, i una plaça d’intercanvi de cromos entre els partits de govern per als seus interessos particulars. I tot això ens afecta directament al col·lectiu LGBTI.