No sé si és la condició humana o el pes dels nostres ancestres, però abans, quan una persona et donava paraula, es segellava un compromís lleial. La cohesió social d’una comunitat es basava en aquesta confiança mútua. Temps era temps que aquest vincle es va trencar, i des de fa molt transcorrem de la desafecció cap a la classe política a l’antipolítica farcida de populismes salvadors de tota mena.

L’empresariat hoteler ens té acostumats a la queixa constant. Però no només ells: aquesta pràctica s’estén a múltiples activitats vinculades al turisme. Constantment reclamen a l’administració pública recursos i actuacions de tota mena que els faciliti el negoci i, al mateix temps, exigeixen que els deixin fer, que ja n’hi ha prou de regulacions. I això passa a Barcelona, però no només: és arreu. Tant és així que es tracta d’un empresariat que s’ha especialitzat en plorar. I ho fa com si li deguéssim alguna cosa, perquè, sincerament, creuen que la ciutat és seva.

De llibreries n’hi ha moltes; d’especialitzades, poques. Si mirem Barcelona o el Vallès, no arribarien a deu les que són LGTBI i transfeministes. D’aquí a poc, tancarà Cómplices, al Gòtic, i la ciutat perdrà un espai segur per a les persones queer.

Les lesbianes sempre hem estat en les lluites socials, colze a colze amb el moviment feminista, amb els gais i lxs trans.

Som les persones dissidents amb el model hegemònic afectiu, sexual i de gènere; som de classe treballadora i reivindiquem les nostres lluites històriques. Ho fem teixint aliances amb els moviments socials, a través de la militància, l’autoorganització i la col·laboració. I n’estem orgulloses: més de 7.000 persones van participar de la mobilització d’enguany, convocada per la Crida LGBTI, sota el lema “Som els colors de les lluites”.

Un Centre de Màxima Complexitat (CMC) és aquell en què la situació econòmica, personal i social de gran part dels alumnes fa que l’ensenyament i l’aprenentatge no siguin fàcils. La classificació es fa tenint en compte l’origen i el nivell d’instrucció i d’ocupació dels pares, i tractant d’identificar les famílies que es troben en situació de vulnerabilitat per motius socioeconòmics, així com si l’alumnat és nouvingut o té necessitats educatives especials.

El carrer de Pi i Margall, com altres traçats en diagonal respecte a la trama d’en Cerdà, resulta idoni per convertir-se en un espai de relació ciutadana, donada la seva escassa utilitat de cara a la mobilitat rodada. Per aquesta mateixa raó es van remodelar les avingudes de Mistral i de Roma, trams de Pere IV, el passeig de Gaudí, i d’altres. Així, l’Ajuntament va proposar inicialment que el carrer de Pi i Margall fos un corredor verd i de relació veïnal, d’acord amb el pla de les superilles i de la Xarxa Ortogonal d’autobusos.

Així de contundent es mostrava Maria Concepció Regordosa a principi del segle XX en enfilar amb el seu cotxe de cavalls l’avinguda burgesa per excel·lència. Un comentari directe al seu xofer que destil·lava desdeny i tedi, alhora que donava peu a un ritual que es repetia cada cap de setmana. Deixar-se veure entre l’elit catalana de l’època. Formar-ne part i fer-ho evident. Una tasca gens fàcil, atès que recórrer dos trams de carrers podia significar invertir fins a mitja hora.

Sant Antoni és un barri un xic peculiar dins de la trama de l’Eixample barceloní: és relativament petit, amb uns límits molt marcats, el Mercat com a centre neuràlgic i una xarxa social destacada. Des de final del franquisme, quan el barri no existia com a tal i va néixer l’associació veïnal, Sant Antoni s’ha anat transformant, no sempre com voldríem. Però ara tenim un bon nombre de serveis, equipaments i espai públic que no hi eren, en cap cas, en aquell llunyà 1968. I això és així gràcies a les persones que han posat el seu gra de sorra per millorar el barri de forma desinteressada.

La vida de barrio es una vida sensible. Frente a la necesidad de entumecer nuestros sentidos ante la multiplicidad de sensaciones que nos ofrece la gran ciudad, el barrio se ha mostrado, tradicionalmente, como un espacio afable, cercano, emocional. Su conformidad como ámbito de relaciones sociales cuasi-primarias, a caballo entre las familiares y las secundarias e instrumentales y oportunistas típicas del mundo laboral o de los grupos de iguales, es lo que ha permitido su cierta fetichización, una dinámica que muestra una gran diversidad de consecuencias.