Tel.: (+34) 93 412 76 00

Davant els aldarulls dels darrers dies a Barcelona

Els darrers dies s’han produït greus aldarulls al voltant de les manifestacions convocades en defensa de la llibertat d’expressió i contra l’empresonament del raper Pablo Hasél. Situacions que han generat una gran preocupació als barris afectats (com ho mostren els comunicats de les AV de l’Esquerra i la Dreta de l’Eixample) i un acalorat debat polític als mitjans de comunicació i a les xarxes.

Un debat que ha mostrat les mil cares de la qüestió i que té el perill d’enverinar més una situació del tot complexa. Som conscients que trepitgem un terreny inestable; amb tot, sentim l’obligació moral de compartir la nostra reflexió a fi de contribuir a un debat necessari per recuperar la convivència i trobar solucions als greus problemes de fons.

1 La llibertat d’expressió i el dret a manifestació són drets fonamentals que han costat molt d’assolir i que les institucions i la societat en general tenim l’obligació de protegir. L’exercici d’aquests drets no està exempt de situacions conflictives i sempre cal un compromís cívic per generar un marc social on el diàleg democràtic prevalgui per sobre d’actituds intolerants i no democràtiques.

Els darrers anys assistim a una degradació de la situació, on les actuacions de diversos poders i actors polítics estan generant un clima de crispació que sovint redueix el diàleg i promou un clima de permanent confrontació. Sentències judicials, pressions dels poders econòmics i dinàmiques polítiques han contribuït a una situació cada cop més perillosa per a les llibertats i la convivència. Sovint ens sentim immersos en dinàmiques que responen a interessos ocults i que tenen poc a veure amb l’objectiu concret d’una determinada acció.

2 L’estratègia importa. Els moviments socials tenim molta experiència en organitzar i desenvolupar mobilitzacions. Sabem que han d’estar ben justificades, que són tan importants els continguts com les formes. Que hem de minimitzar els impactes negatius que poden tenir les nostres accions, per respecte als demès i per legitimar-les.

També sabem que no sempre surten les coses com les hem planificat. De vegades apareixen respostes de persones insensates o provocadores, d’altres els cossos de seguretat generen tensions innecessàries i allò que era una acció pacífica es trastoca. I per això, qui organitza una acció ha de ser responsable de preveure algun d’aquests imprevisibles, de saber quan cal canviar d’estratègia i evitar el pitjor.

A tots els moviments ens cal reflexionar sempre sobre quan, com i en quines condicions hem d’organitzar les nostres accions. Cal anticipar-se per evitar manipulacions oportunistes que acabin distorsionant la motivació principal de la mobilització, produint efectes contraris als que es volia i, com dèiem, una desligitimització de les reivindicacions.

3 La impotència davant les reiterades injustícies. Aquests dies hem vist comportaments insensats. Però també molta gent ofesa pel que és una limitació poc justificada de drets. Es pot estar d’acord o no amb el contingut de determinades expressions artístiques i tot és criticable, però no justifica un tractament punitiu que en els darrers temps està proliferant. Un comportament que té l’efecte de convertir en màrtirs persones que d’altra forma passarien desapercebudes. I que contrasta amb la tolerància institucional davant els que cada dia prediquen l’odi, la xenofòbia i el racisme.

La denúncia dels actes violents, de la destrucció de béns públics, de comportaments que posen en perill vides humanes, és necessària. Però no pot servir d’excusa per no denunciar abusos de poder ni vulneracions de drets i posar el cap en un forat com l’estruç. Cal exigir explicacions i un debat social de les “causes de les causes” i la cerca de solucions.

4 La violència estructural i el futur incert del jovent. Aquests dies també hem vist molta gent jove mobilitzada. Són molts milers els que han ocupat els carrers, expressant un sentiment de ràbia que depassa el motiu mateix de la manifestació. Que reflexa la impotència de viure en una situació on la violència explícita amaga altres violències que pateix una gran part de la població: l’atur de llarga durada, els desnonaments i els lloguers inassolibles, les persones sense llar, les cues de la fam, els abusos laborals, les violències que pateixen les dones, la bretxa digital, les condicions legals que impedeixen moltes persones estrangeres viure amb un mínim de normalitat, la privatització dels serveis públics, la corrupció…

Problemes que porten anys acumulant-se sense que els governants sàpiguen donar respostes. Si a sobre tenim en compte la situació generada per la covid, els problemes que pot generar la crisi ambiental, els generats per dinàmiques econòmiques especulatives i polítiques fallides, és obvi que s’està covant un clima d’insatisfacció i injustícia social que pot generar moltes respostes viscerals i irracionals. Redreçar una situació que garanteixi condicions de vida bàsiques per a tothom no és tan sols una obligació social i política, és una qüestió urgent.

5 Cal passar de les paraules als fets. La situació demana responsabilitat i compromís a tothom. Molta solidaritat i fraternitat. Però aquests bons desitjos són paraules buides si no es concreten en accions reals. Portem massa temps on la retòrica substitueix l’acció real. I els governants en tots els àmbits són qui tenen la responsabilitat inicial per endegar un canvi a la situació.

Barcelona, 3 de març de 2021

Favb.cat