Aquest diumenge, mentre la gent anava a la platja de la Barceloneta, a pocs metres una persona moria en un terrat. Una persona anònima en un terrat pastera. Els terrats pastera no són un fenomen nou a Ciutat Vella, en canvi sí que ho són a barris com la Barceloneta. D’aquest en concret, els responsables del districte, els de serveis socials i la guàrdia urbana en tenien coneixement. Ho sabien a través de l’Associació de Veïns de la Barceloneta, ho sabien a través de la Favb i no han actuat, ni tan sols s’ha donat resposta als informes escrits presentats al districte de Ciutat Vella.
Quan es va aprovar l’anomenada Ordenança del Civisme ja vam alertar que “La pressió policial pot invisibilitzar determinades situacions en uns sectors de la ciutat, derivant-los cap a altres zones i fent encara més difícil l’accés de les i els professionals a l’acció educativa i assistencial vers aquests col·lectius i incrementant la seva vulnerabilitat.” Aleshores no podiem imaginar que el desplaçament seria cap els terrats. Terrats que allotgen persones invisibles per als serveis socials, invisibles per a la majoria dels ciutadans i de les ciutadanes. La pobresa no té capiguda a la ciutat del disseny però, com que no desapareix, puja als terrats i s’amaga a les cases d’allò que anomenem l’infrahabitatge. Això també fa part del “model Barcelona”.
Aquesta setmana passada s’ha anunciat a bombo i plateret que a Ciutat Vella s’han desallotjat pisos pastera. L’interrogant que ens ha suscitat ha estat com i on s’ha fet el reallotjament d’aquestes persones. No voldriem arribar a pensar que els pisos pastera es buiden a costa d’omplir els terrats o els carrers. Aquests elements posen sobre la taula els límits d’un pla d’inclusió que hauría d’estar dotat de més recursos i de més mitjans. La ciutat que construeix una pista d’aterratge en quinze dies, la que té en el Fòrum un espai mort en què s’han esmerçat molts milions d’euros, “la millor botiga del món”… no pot permetre’s la impassibilitat enfront d’aquestes situacions. Les ciutadanes i ciutadans que hi vivim tampoc volem fer-nos insensibles davant de les creixents desigualts que vivim. La solidaritat amb les persones que viuen i que moren amb nosaltres, no és només un deure moral, i una expresió de civisme, és també la constatació que a la pastera de la precarietat hi viatgem totes i tots. No volem que ens amaguin la pobresa, volem que es lluiti contra ella.
No sabem que dirà el certificat de defunció d’aquest ciutadà invisible, que ha mort un diumenge al migdia a ple sol, en un terrat de la Barceloneta. Però per a nosaltres està clar que ha mort de misèria.
Des de la Favb demanem que s’aclareixin les responsabilitats que no seran penals però sí que seran socials i polítiques.
Barcelona, 21 de maig de 2006
