El Poblenou ha patit en el darrer quart de segle una transformació més gran que cap altre barri d’aquestes proporcions a Catalunya. I també la mutació més profunda en els seus dos darrers segles. Excepte les dues hectàrees que ocupa el cementiri del Poblenou, tota la resta, on viuen els vius, ha estat afectada per diversos plans urbanístics. De ser un barri gris, brut i oblidat ha passat a ser la icona que atreu mirades vers una pretesa smart city banyada per la Mediterrània.

Els processos de transformació urbanística que han viscut els barris del Poblenou i del Maresme han aportat certes millores, però també han propiciat l’increment del preu del sòl i dels habitatges amb la conseqüent expulsió de veïns, així com la deslocalització de l’activitat econòmica tradicional i la desaparició de petites empreses.

Hemos quedado en el castizo Bar Borrell, de la Avenida del Paralelo, prácticamente enfrente de El Molino. El personaje responde al nombre de Xavier Theros, y me recuerda vagamente al director Álex de la Iglesia, por su aspecto físico y su contundencia verbal. Escritor y cronista de Barcelona, su saber sobre la ciudad es sencillamente enciclopédico.

El primer que rep el visitant que vol accedir al flamant tram de la L9 Sud del metro és un intricat acordió d’escales mecàniques. La profunditat dels túnels amb què es va projectar aquesta ambiciosa línia de transport suburbà, fa més de quinze anys, obliga a submergir-se a 25 metres sota terra per un zig-zag de cinc o sis trams d’escales que encurioseixen els infants, com si fossin una atracció de fira, i requereixen paciència als més grans.

7 del matí del divendres 23 de desembre de 1994. Acampada pel 0,7%. Amb 20 anys, un jove Jesús Rodríguez dorm a l’interior de la tenda amb els seus companys de files. En qüestió de minuts, els cossos policials destrossen la lleugera estructura a cops de porra. Pel que fa a la pallissa que s’emporten els seus inquilins, el lector ja se la pot imaginar. Desafortunadament aquesta no seria la primera experiència repressiva del protagonista d’aquestes línies. El seu dit anul·lar, trencat fa tres anys de manera “intencionada” per un antiavalot, ho confirma.

Si no fuera porque su nombre de pila es Jaume Capdevila, merecería llamarse El hombre tranquilo, en honor a la célebre película de John Ford y también a su propio talante. Porque Kap -su apodo artístico- es de los que lucen una sonrisa eterna, de las que desarman a uno y le convencen de que nada en esta vida -de verdad, nada- vale más de un segundo de preocupación.

“Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años para mantenerla a raya.” La frase s’atribueix a Baldomero Espartero. No se sap si el militar i polític castellà va pronunciar-la realment, però és clar que va predicar amb l’exemple.

Parlar del Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) impressiona per l’ús de la desobediència civil com a eina de transformació social i política, per la valentia amb què un col·lectiu transversal es va enfrontar a un exèrcit franquista i per la gran capacitat d’organització territorial i comunitària que va generar la seva gesta malgrat la inexistència d’Internet i xarxes socials.

Menys teoria i més acció directa. Per això, escalaven grues per penjar pancartes, s’enfilaven al gran arbre que cada Nadal col·locava un conegut centre comercial al mig del Portal de l’Àngel, feien marxes en bicicleta fins a la caserna de Tremp i col·lapsaven els jutjats militars amb les declaracions d’insubmissió.

El Consorci de Turisme de Barcelona va ser creat per l’Ajuntament, la Cambra de Comerç i la Fundació Barcelona Promoció només un any després dels Jocs Olímpics, iniciativa del llavors alcalde Pasqual Maragall.