Fa ara just sis anys d’una escenificació. Un pont sobre el Besòs va servir de decorat. Allà van retratar-se les quatre alcaldesses i l’alcalde de les cinc poblacions que circumden la desembocadura del riu: Barcelona, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià de Besòs. La posada en escena transmetia unitat i transcendència en un punt d’enllaç entre ciutats apinyades, depauperades allà on els seus límits es toquen.

Fa temps que els especialistes en salut pública ens recorden: “La teva salut està més relacionada amb el codi postal de la teva llar que amb el teu codi genètic”. Dos grans investigadors britànics en salut pública, Richard Wilkinson i Kate Pickett, han mostrat que les desigualtats de renda estan directament relacionades amb molts problemes socials. També van anticipar que la gran pandèmia dels països rics és la de les malalties mentals, molt associades a les desigualtats. Estem, doncs, davant una problemàtica crucial.

Gandhi deia que la grandesa d’una nació i el seu progrés moral es mesura per la forma en què hom tracta els animals, i tal vegada tenia raó, sempre que els animals siguin en realitat tots els animals. Una variació d’aquest pensament seria dir que la grandesa d’una nació i el seu progrés moral es mesura per la forma en què es tracten els seus rius, que no són sinó una metàfora de la vida i de tot el que conté.

Barcelona ha estat pionera en la lluita per l’alliberament sexual i de gènere. No en va, la primera organització de l’Estat, el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), va sorgir a la ciutat a les darreries del franquisme. A més, la primera manifestació de l’Orgull a Espanya va ser també a Barcelona: es va produir el 26 de juny del 1977 i va recórrer les Rambles. Tot aquest bagatge ha cristal·litzat en els darrers anys en una sèrie de rutes al voltant de la història de les persones LGBTI.

Aquest article més aviat cerca plantejar qüestions que no pas resoldre-les. Cerca problematitzar al voltant de la idea de patrimoni i, més en concret, tractar de la relació sovint conflictiva amb el planejament urbanístic, i del lligam ambivalent de la protecció del patrimoni arquitectònic amb els processos de gentrificació. En aquest sentit, proposem uns àmbits de reflexió, el primer dels quals, sens dubte, hauria d’abordar què és patrimoni arquitectònic, material, i hauria de cercar en quina mesura es diferencia del patrimoni immaterial.

La transformació de la Colònia Castells en un parc, comprès entre els carrers de Montnegre, Entença, Taquígraf Serra i Equador, al barri de les Corts, està més pròxima, després d’un procés molt dilatat en el temps. I és que aquesta zona arrossega ja decennis afectada, des del Pla Comarcal del 1953 i per la qualificació de zona verda del Pla General Metropolità (PGM) del 1976 de l’illa on s’ubicava aquesta colònia de casetes aixecades als anys vint del segle passat.

Malgrat les recerques i nombroses publicacions sobre l’Eixample de Barcelona, encara resten un ampli i divers patrimoni per descobrir i molts relats de memòria històrica per recuperar. Afortunadament, associacions ciutadanes, moviments veïnals i grups d’estudis de la història dels barris de l’Eixample estan obrint, amb les seves reivindicacions, un camí per reconèixer, estudiar i reivindicar aquest patrimoni oblidat més enllà del Quadrat d’Or -els voltants del passeig de Gràcia-. Creiem que val la pena esmentar alguns exemples d’aquests oblits i mancances.

L’exercici de la protecció del patrimoni no és una activitat contemporània, sinó que ha estat sempre una pràctica arrelada en els orígens de la civilització, tot i que no absenta de conflictes, quan els representants de cada cultura feien una elecció entre la desaparició o la conservació d’allò que consideraven que s’havia convertit en béns del comú, és a dir, en un valor material o immaterial en el qual s’hi reconeixia la col·lectivitat.

l passat 14 de març de 2020 serà una data d’aquelles que moltes famílies recordaran durant molt de temps, però no precisament amb enyorança. El 14 de març l’Estat espanyol va establir l’estat d’alarma a conseqüència de la pandèmia sanitària provocada per la Covid-19. Si bé és cert que el decret d’estat d’alarma va venir acompanyat d’un seguit de mesures socials dirigides a pal·liar les conseqüències de la parada econòmica i social, aquestes mesures (ERTO, Ingrés Mínim Vital, ajudes al lloguer…) no van ser suficients per a les persones més vulnerables.

Aixecar el telèfon un cop, un altre i encara un altre; les tres vegades amb el mateix èxit. Les centraletes estan col·lapsades. Per tota resposta, una gravació on la conviden a demanar hora per internet. Visiti la web, li diuen. Penja i torna a intentar-ho un cop més fins que, finalment, arriba a parlar amb algú. Una veu no enregistrada a l’altra banda que li diu que pren nota dels seus mals, però no li programa la visita que buscava. Que necessitava. Li diu que ja li trucarà la seva metgessa i decidirà si li dona o no.