A la seu del Sindicat de Llogaters, al carrer de Villarroel 10, se’n prepara una de grossa. Hi ha una taula plena d’octavetes de la manifestació del 6 d’abril contra els lloguers abusius, organitzada pel moviment per l’habitatge, una coalició d’entitats, assemblees i sindicats de barri que han decidit que ha arribat l’hora de punxar la bombolla. Alguns voluntaris s’han repartit els llocs on distribuir-les. “Com les agafa la gent! És una passada!”, s’apropa i comenta una de les veïnes implicades en la lluita, que se n’enduu un grapat més per repartir.

Barcelona no pot esperar més. Cada any paguem un tribut social i sanitari extraordinari per mantenir el trànsit escampat per tot Barcelona: l’any 2018 més de 250 morts prematures per contaminació, més de 1.450 ingressos hospitalaris per malalties respiratòries o cardiovasculars, 12 morts i 240 ferits greus en accidents de trànsit i un 57,3% de població exposada a un soroll superior al màxim aconsellat per l’Organització Mundial de la Salut.

El 22@ és fruit dels debats sobre la digitalització i l’encaix urbà de la nova fase industrial que tenen lloc cap a la segona meitat dels anys 90. L’estudi Ciutat Digital, encarregat per l’associació Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona a Miquel Barceló i Antoni Oliva, es pot considerar l’embrió del nou model de sòl industrial que es volia assajar al Poblenou.

Un 15 d’agost de fa dos anys, dia festiu amb comerços oberts, vaig haver d’anar a la ferreteria d’El Corte Inglés de la plaça de Catalunya per una avaria domèstica. “Doncs millor que hagi vingut aquest matí, senyora, perquè aquesta tarda arriben creuers i no podria ni passar”, em va comentar el dependent.

Quan es tracta de la Sagrada Família, mai plou al gust de tothom. Si la seva monumentalitat és motiu d’un intens debat entre defensors i detractors de l’obra d’Antoni Gaudí, encara ho és més la relació desigual que el poderós temple té amb el territori que l’envolta. Qui no pateix de prop l’allau turística que cada any visita el monument, col·lapsa l’espai públic, destrueix el teixit comercial tradicional i dispara els preus de locals i habitatges, no es pot imaginar el trasbals que genera entre el veïnat que es resisteix a abandonar el barri.

El 15 de febrer de 2003, el passeig de Gràcia de Barcelona va omplir-se com ben poques vegades ho havia fet. Aquell dissabte d’hivern, moltes persones van viure la que fins aleshores era la manifestació més massiva de la seva vida. Al voltant d’un milió de persones van prendre els carrers de la capital catalana per rebutjar la imminent invasió nord-americana de l’Iraq.

En plena Transició política, un grup d’adolescents van crear un moviment pioner a l’Estat espanyol, el primer que va començar a fer campanya contra l’ingrés a l’OTAN, molts anys abans que se celebrés el referèndum sobre la permanència a l’organisme militar. Amb el nom de Grup d’Acció directa No-Violenta AntiOTAN (Ganva) -que mutaria posteriorment cap a Grup d’Acció directa No-Violenta Antimilitarista, per acabar com a Grup Antimilitarista de Barcelona (Gamba)-, va sorgir el 1978 i va dissoldre’s el 1984.

El passat 27 d’abril el Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona va acordar rescabalar moralment els 1.600 funcionaris municipals que van ser depurats després de la guerra civil i publicar-ne els noms, els càrrecs pels quals van ser imputats i les sancions corresponents en la Gaseta Municipal, en el BOPB (el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona) i en una web que està a l’abast de tothom. Aquesta reparació, que arriba amb 79 anys de retard, no implica cap compensació econòmica per als seus hereus.

Vicenç Casals Costa, professor del Departament de Geografia Humana de la UB i un gran expert en el verd urbà, afirma que Parcs i Jardins ha estat un aparell de propaganda de l’Ajuntament. I que durant anys es van fer “plantacions electorals” amb molta flor. I posa com exemple el cas de Can Galopa, la finca de Collserola que l’alcalde Joan Clos va voler convertir en una vinya per poder regalar ampolles de vi made in Barcelona a les visites il·lustres. Van tirar endavant el projecte saltant-se totes les lleis hagudes i per haver.

Postmodern, internacional i sobretot de disseny. El parc de Diagonal Mar és la viva imatge de l’urbanisme socialista barceloní al tombant de segle. El presideix una enorme làmina d’aigua, té arbres vinguts de tot el món, formigó a tutti plen, ceràmica contemporània amb ecos modernistes i una vistosa xarxa de canonades ondulants que fa de leitmotiv i transporta aigua freàtica per al reg. Tot i disposar de més de 340.000 m2 -el doble que la Ciutadella-, la seva organització exageradament diàfana magnifica la sensació de falta de vida.