Els petits ajuntaments que conformen els 10 districtes de Barcelona es van constituir els dies 12, 13 i 14 de setembre, tres mesos i mig després de les eleccions municipals del 28 de maig, i dos mesos i mig després d’aprovar-se el cartipàs municipal, que va designar les regidores i regidors que estaran al capdavant d’aquests àmbits territorials els pròxims quatre anys.

A Barcelona hi ha persones que viuen a la ciutat i persones que hi generen vida. Una d’aquestes darreres és, sens dubte, l’arquitecte i activista cultural Xavier Basiana (Manresa, 1953). Des que va arribar a la Sagrera amb 17 anys, no ha fet més que revolucionar el barri, d’on mai ha marxat, i immortalitzar la ciutat càmera en mà. La seva obra és indispensable per entendre no només part de la Barcelona del passat, sinó també l’actual.

Cada quatre anys canviem de responsables municipals. Fins i tot quan no canvia el color polític de l’alcaldia, experimentem canvis. L’any electoral sempre representa una aturada de l’activitat. I després, massa vegades, allò que s’havia treballat i acordat queda en paper mullat, en frustració. Al moviment veïnal sabem que sempre ens toca insistir en el més essencial, sempre ens toca tornar a començar. Només amb tenacitat aconseguim millores per als nostres barris.

Dues dècades després de començar el desenvolupament del 22@ al Poblenou, a Barcelona no han deixat d’aparèixer projectes basats en la conversió de sòl industrial en terrenys residencials i productius. Una dinàmica que té la seva raó de ser en la manca de solars disponibles a la ciutat i que ha trobat una mina d’or al voltant del projecte ferroviari de la Sagrera-Sant Andreu. El darrer projecte singular? L’autodenominat ecodistricte de la Mercedes, fruit de la iniciativa de la promotora Conrem Tramway en els solars que l’automobilística alemanya ocupava al Bon Pastor.

La memòria d’un barri la formen cadascun dels seus veïns i veïnes, amb les seves vivències particulars i col·lectives, en un context històric i social compartit. Mogut per aquesta idea, Joaquín Cama Llena, veí del Parc de la Vall d’Hebron, va contactar amb el Casal de la Gent Gran per trobar persones que volguessin donar testimoni de la seva vida en aquest barri i el barri veí de Montbau. Les entrevistes les va realitzar entre els anys 2018 i 2019, en un treball que aplega el testimoni d’una dotzena de persones en més de vint hores de conversa enregistrada amb càmera.

El moviment veïnal ha rebut un fort sotrac amb la pandèmia. El més visible va ser l’aturada de l’activitat durant el confinament, però els mesos posteriors també ha patit un desgast continuat que encara dura. I és que la covid-19 ha suposat, sobretot, un cost d’oportunitat: els reptes interns que ja tenien les entitats veïnals, com ara el relleu generacional o la digitalització, són encara més urgents del que eren. En definitiva, més deures pendents i menys múscul per fer-los.

La vida de barrio es una vida sensible. Frente a la necesidad de entumecer nuestros sentidos ante la multiplicidad de sensaciones que nos ofrece la gran ciudad, el barrio se ha mostrado, tradicionalmente, como un espacio afable, cercano, emocional. Su conformidad como ámbito de relaciones sociales cuasi-primarias, a caballo entre las familiares y las secundarias e instrumentales y oportunistas típicas del mundo laboral o de los grupos de iguales, es lo que ha permitido su cierta fetichización, una dinámica que muestra una gran diversidad de consecuencias.

Després de celebrar, cal pensar el futur. Estem en un moment crucial. S’acumulen les situacions crítiques: inflació, crisi energètica, canvi climàtic, pobresa, habitatge, serveis públics... I les elits que ens han dut fins aquí donen cada dia mostres d’insensibilitat i incapacitat per abordar els problemes, posant els seus interessos per damunt dels col·lectius. És ara quan més es necessiten moviments als barris capaços de conscienciar, mobilitzar, organitzar, treballar perquè la situació no esdevingui una fractura social, del benestar i la convivència.