Com sempre que s’apropen les eleccions municipals, Carrer ha preguntat a les associacions veïnals federades a la Favb quines són les seves prioritats reivindicatives per al pròxim mandat. Una quarantena han respost l’enquesta. Repartides per tots els districtes, ofereixen una panoràmica de les problemàtiques que afecten la Barcelona dels barris.

Prioritzar sempre és una feina complexa, sobretot quan es tracta d’una gran ciutat com Barcelona, amb molta diversitat de barris i moltes qüestions a resoldre. Una bona part de les nostres demandes no són noves, s’arrosseguen al llarg del temps i ens obliguen a insistir en temes que fa temps que caldria haver resolt. Altres d’importants, com és la municipalització de l’aigua, les veiem ara tan difícils d’aconseguir a curt termini que no apareixen en aquest llistat, malgrat que pensem que és una demanda justa.

El preu dels lloguers, l’augment del cost de la vida i els salaris baixos d’un model econòmic molt lligat al turisme precaritzen les condicions de vida de la classe treballadora a Barcelona i generen pobresa en àmplies capes de la població. “Les fortes desigualtats que hi ha a la ciutat són generades, en gran part, per la propietat privada, l’estructura de salaris i les polítiques migratòries.

Una veïna em va explicar que el seu fill de cinc anys es ficava al llit amb les vambes posades per si venia la Policia a desnonar-los. Els nens queden tocats i la por ja no els marxa”. Ciutat Meridiana. Villa desahucio. Zona zero de l’emergència d’habitatge a Barcelona. Aquest és el dia a dia per a molts infants del barri amb la renda per càpita més baixa de la ciutat, on la xifra de desnonaments trenca rècords.

Abaixar els gairebé nou metres l’alçada de l’avinguda Meridiana entre Fabra i Puig i el pont de Sarajevo. Aquest és el desafiament tècnic i polític que s’haurà d’entomar en el pròxim mandat. La raó: mentre que l’actual Govern municipal de l’alcaldessa Ada Colau tenia previst deixar encarrilada tota la reforma de l’avinguda fins al límit entre les dues Trinitats, l’esclat de la pandèmia ha fet tentinejar el calendari d’obres. Un entrebanc que ha acabat per convertir l’empresa en una herència enverinada per al pròxim equip de govern.

La gestió ciutadana d’equipaments municipals és una pràctica arrelada a Barcelona, on 63 entitats veïnals gestionen 73 instal·lacions. Els últims quinze anys s’ha quadruplicat gràcies a la pressió de la Plataforma de Gestió Ciutadana, que ha negociat amb els diferents governs fins assolir un marc normatiu favorable sota el paraigües de Patrimoni Ciutadà. L’últim pas ha estat l’aprovació el 2022 del protocol de funcionament intern per a l’atorgament de la Gestió Cívica. Ara, el principal repte és posar-lo en marxa i completar-ho.

Fa temps que al món associatiu, no tan sols a les associacions veïnals, estem sota pressió. No es tracta dels problemes derivats del canvi generacional i dels comportaments socials. És una pressió externa, de l’Administració i sobretot dels grans interessos econòmics. Ells només volen una societat d’empreses i clients. Un sistema social on els de sota no tinguin res a dir, ni d’influir sobre les polítiques ni de lluitar contra els abusos empresarials. I cada cop es fan sentir més.

El 25 de juliol es compliran trenta anys de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona. Als mitjans de comunicació tornaran les imatges del Cobi, de la fletxa de foc llançada sobre el peveter per l’arquer Antonio Rebollo i de la ciutat poderosa que glossava la rumba de Peret, un dels himnes oficiosos de l’esdeveniment. En definitiva, l’exercici d’autoestima col·lectiva que va enviar al món la postal d’una ciutat festiva i lúdica, seductora però alhora amb capacitat organitzativa per competir a la lliga de les grans cites internacionals.

El 20 de març, més de 500 persones es van manifestar al barri de Vilapicina i la Torre Llobeta, a Nou Barris, per queixar-se de la gestió del Centre Integral de Salut (CIS) Cotxeres. La principal denúncia era la manca de recursos endèmica del centre, que els darrers dos anys ha vist com perdia qualitat de forma accelerada.

Acorralada per la modernitat, la masia de Can Riera, al barri de la Verneda, resisteix en un entorn al qual sembla totalment aliena. Envoltat per un aparcament, un camp de futbol i dues pistes de pàdel, l’edifici és el vestigi d’un passat agrícola en un territori totalment urbanitzat. Una inscripció al portal d’accés data la consagració del mas el 1574, tot i que hi ha documents que assenyalen un origen més antic de la residència. Ha resistit el pas dels segles d’una Barcelona canviant i en l’actualitat és l’última masia que queda a la Verneda.