A Juan Carlos Tajafuerce, profesor de instituto, le invade un sentimiento de cabreo e impotencia. Nació y se crió cerca del Parque Güell. “La entrada fue siempre libre para los vecinos”, recuerda con añoranza, “y no olvidemos que durante décadas fue el único espacio verde que tuvimos los habitantes de los alrededores: allí transcurrió mi infancia y la de toda la gente del barrio”.

El Gobierno estaba sumido en el pánico y no se daba por satisfecho con el arresto de las mujeres que habíamos roto ventanas. Con una ceguera y una actitud de lo más estúpida, pretendían conseguir la imposible hazaña de destrozar de golpe todo el movimiento activista”. El capítulo II del libro III de las memorias de la sufragista Emmeline Pankhurst (Mi historia) hace honor a la madre coraje de Mánchester que luchó por el voto femenino: impetuosa, directa, espontánea.

La familia de la colombiana Mayka Restrepo (seudónimo; Bogotá, 1995) es atacada día y noche por los chinches. La antigua oficina bancaria 0636 de Caixa Catalunya, en la calle de la Mare de Déu de Port, 415 (Sants-Montjuïc, Barcelona), es ahora la casita de la familia de Mayka: allí vive con su esposo, Santiago, que es un carpintero del andamio. Tienen dos niños, Gustavo y Kevin, El Mesías del siglo XXI. Kevin no nació en un establo, nació en un banco.

La Ciba és un espai de recursos per a dones, innovació i economia feminista, ubicat en l’antiga fàbrica farmacèutica del mateix nom i que es va inaugurar fa dos anys a Santa Coloma de Gramenet. “Les dones no s’inserien laboralment amb tanta facilitat com els homes perquè no es podien desplaçar fora de la ciutat a la recerca de feina si tenien responsabilitats de cura”, argumenta Zaida Muxí, arquitecta i ex-directora d’Urbanisme i Habitatge de l’ajuntament colomenc. Per això, un dels objectius d’aquest equipament municipal va ser també el de “crear oportunitats”, afegeix Muxí.

Santa Coloma de Gramenet té una llarga història de reivindicacions veïnals que no acaben de resoldre’s, des de la finalització del parc de Can Zam, una proclama que es remunta als anys vuitanta, fins a la demanda d’unir les parades de metro de Trinitat Nova i Trinitat Vella per millorar les connexions amb Barcelona.

Dècades després de l’enderrocament dels assentaments de barraques del Somorrostro, la Riera Magòria o la Perona, a Barcelona, el fenomen persisteix als afores de la capital catalana. A Montcada i Reixac, s’alça un conjunt de 500 barraques distribuïdes entre les riberes esquerra i dreta del riu Besòs i que ocupa més de 23 hectàrees. Els seus orígens es remunten a la dècada dels anys noranta, quan amb el permís dels propietaris dels terrenys es van fer horts amb casetes per a les eines.

La fragmentació del municipi per les vies ferroviàries i les autopistes, l’accés a la sanitat pública o la realitat del barraquisme són alguns dels reptes a què s’enfronta l’activisme veïnal de Montcada i Reixac (Vallès Occidental). La Federació d’Associacions de Veïns de Montcada i Reixac (FAVMiR) es va crear a principi dels anys noranta del segle XX amb l’objectiu d’integrar i coordinar les dotze associacions veïnals que la formen. “Amb l’ens es van iniciar les primeres grans lluites a Montcada”, declara Antonio Cera, president de l’entitat des del 2007.

“Ulises va volando por las galaxias más veloz que una estrella fugaz”. La banda sonora de la serie de dibujos animados Ulises 31 aún permanece en el imaginario de quienes nacieron en los setenta. La versión futurista de la Odisea servía de aperitivo para las tardes de Fórmula V, para las largas tardes de sol…

La notícia que l’acord entre el govern municipal de Barcelona -BComú i PSC- i ERC per invertir 30 milions d’euros en projectes de proximitat als districtes incloïa la Torre del Fang va córrer com la pólvora. La partida superava els 900.000 euros i més d’un veí va pensar que els diners servirien per acabar amb l’abandó de dècades d’un edifici catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) que cau a trossos víctima del temps i el vandalisme, però sobretot de l’oblit municipal.

La història de la ciutat no l’expliquen només les pedres antigues i els edificis modernistes. Altres béns, sovint sense interès arquitectònic però valuosos per al veïnat, fan memòria de la Barcelona dels barris. Catalogar-los i protegir-los és una assignatura pendent. El dossier del número 158 de Carrer està dedicat al Patrimoni en perill, i inclou el resultat d’una enquesta realitzada entre les associacions veïnals al voltant de les lluites actives en matèria de patrimoni.