Història de la Favb

100 conquestes veïnals que han canviat Barcelona

Recuperem en format digital a la web de la Favb el treball 1970-2010. 40 anys d'acció veïnal, que recull la memòria d'un centenar de conquestes veïnals que han canviat la ciutat i que es poden identificar clarament sobre el mapa de barris en forma d'espais, edificis i equipaments que, sense la lluita ciutadana, avui no existirien. El mapa es complementa amb la descripció de 13 àmbits de reivindicació que han centrat moltes de les lluites de les associacions veïnals.

Aquest treball es va realitzar l'any 2010 per commemorar el 40è aniversari del moviment veïnal i complementava una exposició organitzada conjuntament per les federacions veïnals de Barcelona i Madrid. El seu contingut és plenament actual i serveix per explicar una història massa vegades ignorada que, com la de la mateixa ciutat, no s'ha acabat d'escriure.

Del barri a la ciutat, i al món

Assentades en l’auge de les associacions de veïns i les comissions de barri des dels anys seixanta, la legal Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i la semiclandestina Coordinadora de Sant Antoni van néixer el 1972. Fusionades ambdues el 1974, la FAVB es va convertir en una entitat de referència del moviment veïnal, amb influència més enllà de la capital catalana.

La capacitat de donar als conflictes locals una dimensió política i de ciutat, i la vocació d’articular-se amb altres moviments socials i professionals en defensa de les llibertats, van ser la seva carta de presentació. Així, el mes de febrer de 1976, la FAVB va fer de paraigües legal a l’Assemblea de Catalunya i va demanar el permís (denegat) per a dues manifestacions que, al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, van marcar una fita en la transició.

La primera gran campanya de la FAVB va ser, entre 1974 i 1976, contra la revisió del Pla Comarcal, aprovat com a Pla General Metropolità. Aquesta mobilització va aconseguir la recuperació per als barris de zones verdes i equipaments. Entre 1976 i 1979, la FAVB va influir decisivament en les polítiques de l’Ajuntament de transició.

A les eleccions de 1979, la FAVB va concretar la seva reivindicació “Volem ajuntaments democràtics” en un manifest per la millora de les condicions de vida als barris, un urbanisme d’escala humana, la promoció de la cultura popular, la participació ciutadana real, l’escola pública, els centres de salut, la seguretat ciutadana preventiva i l’habitatge assequible.

Als anys vuitanta, la pèrdua de quadres veïnals que van entrar en l’administració va portar el moviment a una crisi profunda. Però un nucli d’activistes va mantenir la brasa de la FAVB i moltes associacions que, a la vegada, van viure l’auge de les vocalies de dones i la seva lluita pel dret a l’avortament amb formes avançades de desobediència civil.

Després de mantenir el seu esperit crític amb instruments com la revista Carrer, en els anys noranta el moviment veïnal va adquirir forces noves. La guerra de l’aigua de la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (Confavc) va anar de bracet amb l’impuls de la FAVB de nous àmbits de lluita a Barcelona: la mobilitat i el transport públic, la sostenibilitat i l’estalvi energètic. Sense abandonar les lluites per l’urbanisme, els equipaments, la participació i la solidaritat.

Els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum de les Cultures de 2004 van ser moments d’inflexió en els quals la FAVB va jugar un paper central, en interrelació amb altres moviments socials i intel·lectuals, a l’hora de posar fre als costos socials de la privatització de la ciutat i fer avançar la crítica al “model Barcelona”.

L'enfonsament del túnel del metro al Carmel el 2005 va inaugurar una dècada marcada per les sospites del 3% i la corrupció política, tristament exemplificada en el saqueig del Palau de la Música destapat el 2009, que va portar a una causa judicial de nou anys de durada en la qual la FAVB va exercir com a acusació popular.

Mentrestant, una profunda crisi econòmica va afectar de ple la major part d'una població que la va entendre com una estafa a la ciutadania. Les retallades en sanitat i educació, la dificultat per accedir a serveis bàsics com l'aigua, la llum, el transport o l'habitatge i la posada en qüestió de drets socials que es pensaven consolidats van marcar les lluites posteriors, tant dels moviments socials clàssics com el veïnal com dels nous moviments socials sorgits de l'esclat del 15M.

Després d'un parèntesi en què la dreta va governar la ciutat per primera vegada des de l'inici dels ajuntaments democràtics, l'entrada a les institucions de noves forces polítiques sorgides dels moviments socials no ha diluït el paper de les AV malgrat que alguns activistes es passessin a la política institucional.

El moviment veïnal continua viu i treballant colze a colze amb altres actors socials exercint de contrapès davant els grans poders econòmics i interessos privats per encarar els reptes que la ciutat té al segle XXI, com l'expulsió del veïnat per l'especulació urbanística, la gestió del turisme, la lluita contra la contaminació, la privatització de l'espai públic o la pobresa crònica que ha deixat el pas de la crisi en molts barris.