A Barcelona, entre els anys cinquanta i setanta del segle XX, en ple creixement per la migració i enfront d’una impunitat dictatorial i especulativa exemplificada en la figura de l’alcalde Josep Maria de Porcioles i que no propiciava unes condicions i serveis mínims per viure amb dignitat als barris, va néixer i es va desenvolupar un potent moviment social urbà del qual la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb), creada formalment l’estiu del 1972, en va esdevenir mascaró de proa.

Hi ha qui diu que Déu Nostre Senyor va crear el món en set dies i que va fer-ho a partir del no-res. La Favb, en canvi, no es va crear en una setmana ni va sortir d'un forat negre. La seva formació va costar sang, suor i llàgrimes a gent que havia fet el rodatge en pràctiques associatives anteriors i que va haver de lluitar contra els pistolers falangistes que havien monopolitzat i controlat fins aleshores les associacions de barri.

La Favb actual és el fill bord de la Favb que es va crear el 1972. Bastard, rebel i emprenyador. Va ser la burgesia comercial, manipulada pel governador civil Martín Villa, el mejor amigo de Cataluña, qui va crear l’ens per “tractar de controlar, diluir o canalitzar el puixant moviment associatiu dels barris”, segons sentencia Marc Andreu en la seva tesi doctoral, resumida en el llibre Barris, veïns i democràcia.

"La Asociación de Vecinos 9 Barrios ha sido objeto constante de vigilancia y observación por parte de los servicios específicos de la Brigada Regional de Investigación Social de esta Jefatura Superior”. Aquest fragment d’informe policial de l’11 d’agost del 1974 evidencia que les associacions de barri que aquell any van començar a entrar a la Favb i que ben aviat van fer seva l’hegemonia de l’entitat van estar sempre sota sospita i estricta vigilància per part de les autoritats franquistes.

Les barraques de Jesús i Maria, que s’aguantaven sota els murs del cementiri de Montjuïc, van ser enderrocades mentre els habitants dormien a dins. Com si fos un bombardeig. Va ser una matinada freda del mes de març del 1973. D’amagat i de pressa. Però no trobareu aquesta història en cap hemeroteca. No n’ha quedat cap document escrit.

El 14 de juliol del 1976 es va aprovar definitivament la revisió del Pla General Metropolità del 1953, l’anomenat Pla Comarcal. Fa, doncs, 46 anys que es va culminar un procés interessant i importantíssim d’actualització de l’ordenament urbanístic que planificava i regulava el creixement de la ciutat i la seva rodalia natural.

Les associacions veïnals van sumar a les seves reivindicacions relacionades amb les necessitats dels barris la lluita per les llibertats i la democratització de l’Ajuntament de Barcelona. Les primeres eleccions generals després de la dictadura franquista es van convocar el 15 de juny del 1977. Ingenus de nosaltres, vam pensar que immediatament després vindrien les eleccions municipals. Però no va ser així: van trigar dos anys a convocar-se.

Este es un perfil a pesar de. A pesar del personaje retratado, el activista vecinal Andrés Naya, que ha movido todas sus influencias para evitar cualquier protagonismo. Pero es también un perfil necesario. Porque, acaso sin pretenderlo, Naya se convirtió, a partir de los años setenta, en la voz del movimiento vecinal de Barcelona.

Al tardofranquisme, Barcelona era encara una societat industrial. Els empresaris tradicionals conservaven un paper central en moltes institucions. El Barça, per exemple, acostumava a ser presidit per empresaris tèxtils, com els presidents de l’època Enric Llaudet i Agustí Montal. Però era una hegemonia en decadència. Per una banda, perquè gran part de l’aparell industrial més dinàmic començava a estar en mans de grups multinacionals. D’altra, perquè l’activitat industrial s’estava desplaçant fora de la ciutat i el nucli del negoci urbà es concentrava en l’activitat immobiliària.