Barcelona va tancar el 2022 a tocar dels 10 milions de visitants -més de 9,7- allotjats en els seus hotels i habitatges d’ús turístic (HUT), que van acumular gairebé 30 milions de pernoctacions -més de tres nits de mitjana-. Les dades, presentades a final de gener d’aquest 2023, confirmen la recuperació del sector després de l’enfonsament provocat per les restriccions pandèmiques. Ja s’arriba al 80% de turistes que van dormir a la capital el 2019 i l’estada mitjana s’ha allargat.

L’octubre passat Barcelona va acollir la Convenció de Turespaña, un organisme del Govern central encarregat de la promoció a l’estranger d’Espanya com a destinació turística. L’acte, amb poca repercussió mediàtica, va culminar amb la intervenció del primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni. Tant ell com el regidor de Turisme i Indústries Creatives, Xavier Marcé, van avançar cap on va el model turístic barceloní post-covid.

L’empresariat hoteler ens té acostumats a la queixa constant. Però no només ells: aquesta pràctica s’estén a múltiples activitats vinculades al turisme. Constantment reclamen a l’administració pública recursos i actuacions de tota mena que els faciliti el negoci i, al mateix temps, exigeixen que els deixin fer, que ja n’hi ha prou de regulacions. I això passa a Barcelona, però no només: és arreu. Tant és així que es tracta d’un empresariat que s’ha especialitzat en plorar. I ho fa com si li deguéssim alguna cosa, perquè, sincerament, creuen que la ciutat és seva.

“Els creuers tornen a Barcelona el 25 de juny!”, cridava als quatre vents la indústria turística i el Port de Barcelona fa un parell de mesos. Tornaran a la nostra ciutat, i a tantes altres. I en parlen com si fos una cosa a celebrar. Aquestes ciutats flotants són altament contaminants i aboquen durant unes poques hores milers de creueristes als llocs on arriben que no aporten més que contaminació, destrucció del comerç de proximitat i saturació urbana.